Poques sagues d’aventura i fantasia més idiosincràtiques i enrevessades que la trilogia «His Dark Material» («La matèria obscura») de Philip Pullman; d’aquí la dificultat per fer-ne una adaptació visual decent, que satisfaci els seus nombrosos fans i que sigui comprensible alhora per la majoria profana. «The Golden Compass» (2007), la versió cinematogràfica del primer dels llibres, va fracassar estrepitosament: malgrat un equip artístic de primera i uns efectes especials de qualitat, l’obra era incapaç de revelar totes les complexitats de l’original en uns migradíssims 113 minuts.
Per pura lògica, l’adaptació del primer volum que es pot veure ara a HBO sota el títol genèric «His Dark Materials» en vuit capítols de prop d’una hora, amb el folgat temps del que disposa constitueix el contenidor ideal per les elaborades elucubracions de Pullman. El món paral·lel que mostra, un convincent «steampunk» dels anys 30 amb tocs «art déco», marca les distàncies justes amb el nostre univers «real» per aparèixer prou fantàstic, però sense excedir-se. Visualment la sèrie és plena d’imatges memorables, en especial paisatges a vista d’ocell.
En general, els actors estan bé o molt bé. Ruth Wilson és una molt encertada Marisa Coulter, freda i calculadora; mentre que la seva contrapartida, James McAvoy, queda una mica tou, potser perquè li pertoca. El més fluix de tots és Lin-Manuel Miranda, un poc carismàtic Lee Scoresby. No entenc perquè aquest actor té tanta feina, quan trobo que no s’ho mereix. En canvi Dafne Keen està ideal en el paper de Lyra Belacqua, i com és la protagonista absoluta, tot això que té guanyat el programa. A més, en no ser una noia convencionalment bufona, resulta molt més fàcil empatitzar amb ella.
De totes maneres, les novel·les de Pullman, amb la seva barreja d’elements rondallístics i altes especulacions metafísiques i ètiques, potser no són per a tots els gustos. Alguns espectadors quedaran amb cara de pòquer quan descobreixin, un cop superin les bruixes i els óssos guerrers, cap a on tira la trama. El que més m’encanta a mi són els companys animals, anomenats «daemons», assignats a cada personatge humà de la sèrie: formen una estampa bonica de debò.
Per pura lògica, l’adaptació del primer volum que es pot veure ara a HBO sota el títol genèric «His Dark Materials» en vuit capítols de prop d’una hora, amb el folgat temps del que disposa constitueix el contenidor ideal per les elaborades elucubracions de Pullman. El món paral·lel que mostra, un convincent «steampunk» dels anys 30 amb tocs «art déco», marca les distàncies justes amb el nostre univers «real» per aparèixer prou fantàstic, però sense excedir-se. Visualment la sèrie és plena d’imatges memorables, en especial paisatges a vista d’ocell.
En general, els actors estan bé o molt bé. Ruth Wilson és una molt encertada Marisa Coulter, freda i calculadora; mentre que la seva contrapartida, James McAvoy, queda una mica tou, potser perquè li pertoca. El més fluix de tots és Lin-Manuel Miranda, un poc carismàtic Lee Scoresby. No entenc perquè aquest actor té tanta feina, quan trobo que no s’ho mereix. En canvi Dafne Keen està ideal en el paper de Lyra Belacqua, i com és la protagonista absoluta, tot això que té guanyat el programa. A més, en no ser una noia convencionalment bufona, resulta molt més fàcil empatitzar amb ella.
De totes maneres, les novel·les de Pullman, amb la seva barreja d’elements rondallístics i altes especulacions metafísiques i ètiques, potser no són per a tots els gustos. Alguns espectadors quedaran amb cara de pòquer quan descobreixin, un cop superin les bruixes i els óssos guerrers, cap a on tira la trama. El que més m’encanta a mi són els companys animals, anomenats «daemons», assignats a cada personatge humà de la sèrie: formen una estampa bonica de debò.
Cal dir que el final d'aquesta temporada ofereix més preguntes que respostes, o sigui que els impacients haurien d'esperar que s'hagin emès les tres parts per posar-s'hi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada