Més esperances

Les quatre narracions de Dickens més sovint adaptades a qualsevol mitjà són sense cap dubte la «Cançó de Nadal», «Oliver Twist», «Història de dues ciutats» i «Grans esperances», fet gens estrany, atès que són les que expliquen històries més compactes i ben travades. De totes elles, «Grans esperances» és considerada amb freqüència la gran obra mestra de l’autor. Per això que em congratulo de l’existència del film de David Lean de 1946 «Great Expectations» («Cadenas rotas», en espanyol), que no sols és tingut com la millor adaptació de la novel·la, ni com la millor adaptació d’una obra de Dickens, sinó directament com una de les millors pel·lícules del cinema britànic.

Reconec que fins dimecres passat no l’havia vista mai i n’he sortit entusiasmat. I cal començar per lloar l’excel·lència del guió que optimitza la trama per fer-la enquibir en uns econòmics 118 minuts sense perdre per això cap dels seus punts essencials i respectant alhora part de la narració original en primera persona. Elimina a més les enrevessades i improbables coincidències que entorpeixen la conclusió i trasllada els darrers minuts del film a Satis House en una escena catàrtica que finalment deixa entrar la llum que venç les tenebres del passat.

Visualment, com sol passar en Lean, hi ha grans moments de majestuositat paisatgística i totes les escenes inicials als aiguamolls (aquelles vaques que parlen sota la boira!) o les finals al Tàmesi són magistrals (en algun moment m’han fet pensar en l’«Ordet» de Dreyer, que mira que ja és anar lluny amb les referències). Molts decorats, reproduïts en estudi a partir d’edificis reals, milloren l’original per un caràcter mític afegit i aporten aquest toc monumental característic de Lean fins i tot en els moments més íntims. La primera topada de l’infant Pip (Anthony Wager) i el convicte fugitiu Magwitch (Finlay Currie) al cementiri provoca un ensurt literal, i que ben interpretada està! L’actor infantil (cosa estranya) està perfecte i Currie, potser perquè desconeixia el seu rostre ferreny, està molt millor que els altres Magwitch (Robert De Niro, Ralph Fiennes) que he vist.

Encara que John Mills als 38 anys era un Pip vint anys massa gran, se’n surt força bé (com a mínim no fa nosa), mentre que a Valerie Hobson (Stella adulta) li falta el poder de seducció que li sobra a Jean Simmons (Stella de jove). Grans aportacions també del sempre eficaç Alec Guinness com un simpàtic Herbert Pocket i de Francis L. Sullivan com el misteriós Mr. Jagger. Però potser la que se’n du la palma és l’anglo-argentina Martita Hunt amb una Miss Havisham sòbria però difícil d’oblidar (quina magnífica escena la de la seva immolació involuntària!)

«Great Expectations» de Lean reuneix una tècnica narrativa de primera categoria, imatges indelebles, bones interpretacions i un ampli ventall d’emocions. Representa la màxima expressió de l’entreteniment popular i no se l’hauria de perdre ningú.