Mestres antics

Ahora mi madre y yo susurramos las historias de la noche en los oídos de mi hijo. Aunque ya no soy aquella niña, escribo para que no se acaben los cuentos. Escribo porque no sé coser, ni hacer punto; nunca aprendí a bordar, pero me fascina la delicada urdimbre de las palabras. Cuento mis fantasías ovilladas con sueños y recuerdos. Me siento heredera de esas mujeres que desde siempre han tejido y destejido historias. Escribo para que no se rompa el viejo hilo de voz.

No passa sovint que un llibre que sigui un gran èxit de vendes, es pugui considerar també una obra de veritable qualitat literària; però això és precisament el que succeeix amb «El infinito en un junco» d’Irene Vallejo (Siruela, setembre de 2019), que va carregant alegrement edicions (21 de moment!) sobre les seves espatlles des del dia de la primera publicació. I que ho ha aconseguit a més, no per una potent campanya editorial, sinó pel vell procediment artesanal del boca-orella.

I això que el subtítol «La invención de los libros en el mundo antiguo» pot espantar una mica pel seu to de tractat especialitzat; però només cal gratar una mica per adonar-nos que del que parla el llibre és de les bases de la nostra civilització: dels mites primigenis entorn dels quals es van bastir les primeres societats, del naixement de la ficció com transmissora de coneixement, dels autors anònims que van «inventar» la literatura, i de què parlem exactament quan mencionem el nom d’Homer. També es toquen qüestions més pràctiques, com la invenció de l’escriptura, dels primers alfabets i de l’ordre alfabètic, dels diversos suports físics del llibre, de com era l’activitat lectora a l’antiguitat, de quin era el nivell d’alfabetització, de com es comercialitzaven els llibres i de com eren les biblioteques.

Tot això és d’interès primordial per a qualsevol que se senti mínimament atret per les qüestions culturals; però, a més, Irene Vallejo ho explica amb didàctica claredat, excel·lència literària i una grapa no tan fàcil de trobar que converteix qualsevol assumpte en una narració encisadora. Aquesta capacitat de suggestió i màgia, que ens retrotrau a les rondalles d’infantesa, és una virtut infreqüent que desarma totalment el lector. Jo ja vaig quedar rendit en el pròleg, quan expressa les seves inseguretats a l’hora d’escriure un nou llibre: «En el fondo, no es tan diferente de todas esas cosas que empezamos a hacer antes de saber hacerlas: hablar otro idioma, conducir, ser madre. Vivir.»

«El infinito en un junco» es divideix en dues parts. La primera, dedicada a Grècia, és bastant més extensa, perquè els grecs ho van inventar gairebé tot: llibres, biblioteques, gèneres literaris… La segona part, la de Roma, és necessàriament més breu, ja que en certa manera tot és un refregit de la civilització grega. Aquí Vallejo es perd una mica en digressions cap a vivències pròpies, que continuen sent interessants i ben escrites, però que queden una mica fora de lloc. En canvi mai queden fora de lloc els lligams que estableix l’autora entre la literatura antiga i referents contemporanis com «El senyor dels anells», Steven Spielberg o el western.

Com a prova definitiva de l’èxit del llibre cal ressenyar que n’existeix traducció catalana, fet que per a textos originals castellans és un mèrit raríssim. Personalment prefereixo reservar les traduccions pels idiomes que no controlo, però deixo això dit, perquè hi ha gent per a tot. No sé si ja ho he dit, però el llibre m’ha entusiasmat.

(…) más que un principio, Homero es un final. En realidad, es la punta de un iceberg sumergido casi por completo en el olvido. Cuando escribimos su nombre junto al de los escritores de la literatura universal, estamos mezclando dos universos incomparables. La «Ilíada» y la «Odisea» nacieron en otro mundo distinto del nuestro, en un tiempo anterior a la expansión de la escritura, cuando el lenguaje era efímero (gestos, aires, ecos). Una época de «aladas palabras», como las llama Homero, palabras que se llevaba el viento y solo la memoria podía retener.