Una educació

«País barroc», el llibre més personal de Raül Garrigasait, té el seu origen en una sèrie d’articles apareguts mensualment a la revista L’Avenç. Centrats en experiències personals de l’autor, que ha entrat fa poc en la quarantena (la de l’edat, no la vírica), es podria prendre «grosso modo» com una crònica de la seva maduració durant els anys d’infantesa i joventut, allò que els alemanys anomenen «Bildungsroman», però sense la part fictícia del «Roman». Així passarem pel nen que recorda la vida llarga i insòlita de l’avi patern, per l’adolescent que forma part d’una banda inspirada en el roc californià dels 90, pel jove que estudia guitarra clàssica a Barcelona i després s’autoexilia a un racó d’Alemanya. I presents sempre, fins i tot en la distància, els seus orígens solsonins que són els que donen nom a aquest «País barroc».

M’imagino que el títol és en part una provocació, atès que als catalans ens agrada pensar que la nostra serà dipositària d’una estètica romànica de pedra picada o no serà. Aquest barroquisme del que ens parla Garrigasait, i del que s’han perdut tantes mostres per l’acció combinada de la fusta que les embolcallava i el foc de les revoltes i les guerres, té el seu centre vital en el Santuari del Miracle, del qual s’en rescaten uns rituals encara vàlida. L’escriptor mira d’establir ponts entre l’herència que ha rebut de la història i la lucidesa conscient del moment present per fer encaixar la tradició en una societat il·lustrada que sembla bandejar-la. No deixa d’esgarrifar veure que l’origen del Miracle fou una epidèmia de pesta bubònica, o sigui que no hi ha res de nou sota el sol. 

A missa gairebé no hi he tornat, amb una excepció òbvia: els funerals. Escric la paraula i no puc treure’m del cap l’ambient glacial dels tanatoris moderns. Els edificis despullats, rectilinis, netament funcionals, m’agraden prou, però em deprimeix la improvisació desemparada de les suposades cerimònies laiques, aquella necessitat impotent de trobar paraules sinceres i úniques per dir el fet més invariable i general de tots. Als funerals d’església sovint s’hi han d’aguantar sermons absurds, però almenys hi ha la garantia de les formes, de la reiteració impersonal. Avui em resulta impossible imaginar-me el meu funeral sense veure’l catòlic i a la catedral on he dit adéu als meus familiars. Ho veig com una manera d’unir-me als qui m’han precedit, en un gest definitiu de pietat que ens agermani en el no-res.

M’agrada l’estil precís i intel·ligent de Garrigasait, que potser alguns poden trobar massa intel·lectual. Els seus textos solen anar farcits d’informació, el que no impedeix que s’hi escoli de tant en tant la genuïna emoció. El llibret es tanca amb la reflexió d’un pare que contempla els fills que dormen; és una peça tan sensible com assenyada, una conclusió perfecta per aquest breu recull de tresors.