dimarts, 17 de novembre del 2020

El perdó possible

En el seu moment ja vaig expressar les meves reticències davant del super-èxit de la novel·la «Patria» de Fernando Aramburu, perquè quan el tractament artístic d’un assumpte delicat, com el del terrorisme al País Basc, rep un beneplàcit quasi universal és lícit sospitar que s’hauran comès algunes simplificacions que afavoriran la visió més pròxima al «status quo». Tot i això, recordo que vaig llegir el llibre amb fruïció, impulsat per una estructura fragmentària que avançava simultàniament en diversos fronts oberts. Alguns episodis relatius als fills em van semblar superflus i el canvi sobtat en la relació entre els dos matrimonis amics vaig trobar que no acabaven d’estar explicats; però el llibre em va interessar en tot moment.


Arriba ara l’adaptació que n’ha fet Aitor Gabilondo amb producció de HBO i s’han reviscolat els meus dubtes, tot i que cal reconèixer la visible cura que s’ha esmerçat en la confecció d’un producte que respira qualitat pels quatre costats. La història que explica «Patria» —la de dues famílies amigues que es troben d’un dia per l’altre en els extrems oposats d’un conflicte— és tan bèstia i extrema com simbòlica, i el seu desenvolupament televisiu es nota que ha fet equilibris per no carregar les tintes en excés i ha jugat a aquesta cosa aparentment tan basca d’expressar moltes coses amb les mínimes paraules possibles. En tot cas el guió és modèlic en les seves anades i vingudes, que van dipositant la seva atenció en un o altre personatge successivament, però tornant sempre a l’assassinat del Txato com a centre de gravetat de tota la trama i amb el perdó com a objectiu últim. Encara que no puc estar més d’acord amb la seva intenció conciliadora, tinc els meus dubtes sobre la validesa i la sinceritat d’algunes peticions de perdó, actualment contemplades com la panacea de tots els mals passats i presents.


En relació a les pegues que hi posava a la novel·la, crec que el paper dels fills ha sigut millorat (com ho ha sigut tota l’estructura de la trama en general), però el canvi en la situació dels amics que ho deixen de ser de la nit al dia continua inexplicat, com un gran buit que xucla la versemblança, com ho fa aquest poble de comportament monolític, on no sembla haver ni una veu discrepant. S’entén que per motius comercials l’ús de l’eusquera es limiti a uns testimonials «bai», «gabon» i para de comptar, però llavors queda estrany quan li tiren en cara a algun personatge que no parli la llengua del país.


Si la factura de la sèrie és bona, on excel·leix és en el capítol interpretatiu, format gairebé exclusivament per actors i actrius bascos. En general estan quasi tots molt bé, però els intèrprets veterans que encarnen als dos matrimonis protagonistes voregen la perfecció. Ells són José Ramón Soroiz i Mikel Laskurain, però com en tot bon matriarcat són elles les que tallen el bacallà, Elena Irureta (tot naturalitat i antidrama, que la fa encara més punyent) i Ane Gabarain (que aconsegueix mostrar la humanitat d’un personatge destinat a ser molt antipàtic). L’escena final d’elles dues és de les que no s'obliden. 

2 comentaris:

  1. Per un cop, i estaria molt bé que servís de precedent, estic força d'acord amb tot el que expliques, amb la teva valoració dels punts forts, i no puc dir massa sobre els punts febles, primer perquè no he llegit el llibre, que em va fer molta mandra en el seu moment, i segon perquè no m'atreveixo a qüestionar com es vivien certes coses en determinats pobles bascs a les dècades passades. Em crec que en un poblet com és l'escenari principal tothom anés a una i que, almenys, les veus discrepants no es fessin notar gaire a la sèrie. De fet, sí que hi ha alguna veu discrepant, però no és del poble. I la mateixa Elena Irureta fa el paper d'algú a qui no agraden gens els mètodes d'ETA, ja molt abans de l'assassinat del Txato. Com és natural, per fer-ho ja versemblant del tot la sèrie hauria de ser majoritàriament en euskera i subtitulada a l'idioma que fos, però ja sabem com van aquestes coses.

    La meva opinió és que la sèrie va creixent, al principi era un 'sí, bé, va fent, no està malament, però...', i mica en mica et va enganxant i creixent en tots els aspectes. El que dius del llibre, hi ha alguns capítols que se centren en alguns dels fills de les famílies que semblen una mica inconnexos. Compte, que tracten temes molt interessants i ho fan amb prou estil, però no tenen massa a veure amb la trama principal. Però el que deia, la sèrie va creixent fins a un final molt a l'alçada, amb aquesta escena que esmentes que t'atura el cor per uns instants. Una grata sorpresa, perquè no donava un duro per ella i la vam mirar per manca d'idees. La recomanaria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan en un tema tremendament delicat es pretén donar una visió no totalment partidista, ja és molt sortir-se'n tan bé com ho fa aquesta sèrie. Jo també la recomanaria.

      Elimina