Esperances recents

Fa dos dies escrivia sobre el record que tenia de les «Grans esperances» que Alfonso Cuarón va dirigir l’any 1998 i la fortuna (i les influències domèstiques) m’ha fet a mans una versió en CD que he pogut revisar aquest diumenge a la tarda. Aquestes «Esperances» les va adaptar Mitch Glazer —que deu anys abans ja havia posat al dia un altre Dickens amb «Scrooged»— qui, no content amb modernitzar la novel·la i situar-la a la Nova York de finals del segle XX, la va sotmetre a un procés d’estilització que la va fer quasi irreconeixible, començant pels noms dels personatges. No sé quin mal li feia Pip, que el va convertir en Finn; Abel Magwitch esdevingué Arthur Lustig i Miss Havisham, Nora Dinsmoor.

Els aiguamolls del Tàmesi mutaren en les costes de Florida i la vida cràpula dels joves londinencs de possibles es traslladà als ambients artístics de Nova York, decisió que almenys casa bé amb els pecats d’esnobisme en els que incorre el protagonista. Apart d’aquests canvis superficials, la novel·la de Dickens va ser expurgada de la majoria de personatges i peripècies, de tota la gràcia i humanitat que la fan típicament dickensiana, fins deixar-la en un estat d’esquematisme esterilitzat. En un guió descompensat i amb una part central francament tediosa, l’únic que resta és una història amorosa de llarg recorregut, a la qual Ethan Hawke i Gwyneth Paltrow aporten la frescor de la seva bellesa, però també fredor i manca de química.

Se’n surten millor Chris Cooper, com el bondadós cunyat de Pip (perdó, de Finn) i Robert De Niro, encara que aquest té un clímax massa precipitat per imposicions del guió. En realitat l’única que es llueix de debò, encara que sigui pel camí de l’histrionisme, és Anne Bancroft, en una composició molt Norma Desmond a «Sunset Boulevard» (com ja suggereix el nom del personatge, Nora Dinsmoor). Llàstima que el seu espectacular mutis ens l'escamotegin amb una frase en off.

Sent una obra de Cuarón, secundat per la fotografia del sensacional Emmanuel Lubezki, podeu esperar una esplèndida factura visual amb imatges i moviments de càmera impactants, tot sota un to predominantment verd i negre. Llàstima que aquest devessall de talent estigui al servei d’un film amb tan poca ànima que l’únic que aconsegueix és ratificar la perfecció absoluta de la versió de David Lean.