La quarta temporada de «The Crown» abasta el període que va de 1977 a 1990, bàsicament els anys en els quals Margaret Thatcher va ser la primera dona al capdavant del govern del Regne Unit. És una època sobre la que guardo records més o menys precisos i, per tant, els he pogut contrastar amb els fets que mostra la sèrie. És sabut que no podem esperar dels guions de Peter Morgan un relat fidedigne de les interioritats de la família reial britànica, tan curosa de la intimitat com ho són tots aquells que ostenten l’autoritat per la gràcia divina, però en aquesta ocasió sembla que la seva inventiva s’ha disparat més de l’habitual i ha provocat un seguit de reaccions adverses entre els amics de les veritats històriques.
Les grans protagonistes d’aquesta quarta temporada són Margaret Thatcher i la princesa Diana de Gales, dues figures tan rellevants, que tothom té una opinió al respecte. La sèrie les utilitza descaradament per contraposar-les a una família reial que no podria ser (oh sorpresa!) més classista i frígida. Els seus enfrontaments no podrien ser més eficaços dramàticament, però rebaixen el to general i l’aproximen perillosament als serials de sobretaula d’amor i luxe. Aquells capítols construïts a la perfecció amb una línia narrativa de ressons universals que trobàvem a les temporades anteriors han esdevingut aquí una acumulació desordenada d’anècdotes que conformen una trama informe però de llarg recorregut.
Encara que les interpretacions han sigut universalment lloades, les he trobat sovint massa basades en els tics més evidents del personatge —el parlar engolat de Thatcher (Gillian Anderson), el cap gràcilment inclinat de Diana (Emma Corrin), l’encongiment d’espatlles del príncep Carles (Josh O’Connor)—, fins al punt de distreure’m del que estic veient. M’estimo més la severitat preocupada de la reina (Olivia Colman), encara que la semblança física continuï sent problemàtica. Però potser la meva favorita és Helena Bonham Carter fent de princesa Margarida, cada dia millor actriu. De fet només té un capítol dedicat a les seves penes, però les seves intervencions arreu són sempre un model de precisió.
Amb totes les prevencions que vulgueu «The Crown» continua sent un espectacle immensament plaent, amb uns valors de producció incomparables i un nivell d’entreteniment difícil de trobar enlloc més. Ni una eventual caiguda en el «paparazzisme» de la premsa groga aconseguirà convertir la sèrie en un plaer culpab le. Sempre serà un orgull defensar-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada