Claudette (i 4)

 A «Sleep, My Love» («Pacto siniestro») de 1948 Claudette Colbert és una dona rica a qui el seu marit Don Ameche fa «llum de gas». El desenvolupament de la trama és força matusser, encara que conté moments tan curiosos com una festa de casament xinès. Els papers de dones a qui algú vol tornar boges sempre són una mica idiotes i Colbert fa el que pot. L’afable Ameche és totalment inapropiat com a criminal en potència. El film se salva en gran part per la direcció meravellosament expressionista de Douglas Sirk. Petit paper del futur Perry Mason, Raymond Burr.

«Three Came Home» («Regresaron tres») (1950) de Jean Negulesco es basa en un llibre sobre les experiències d’una dona americana en un camp de presoners a Borneo durant la Segona Guerra Mundial. Es tracta d’un film molt ben portat i que resulta sempre interessant. Colbert, en un dels seus no tan freqüents papers exclusivament dramàtics, està modèlica. També emociona Sessue Hayakawa, ex-sex symbol ètnic, que dota d’humanitat al dolent de la funció. Atès que la protagonista estava casada i tenia un fill petit que l’acompanyava, el títol és un «spoiler» descarat del desenllaç.

«Si Versailles m’était conté…» (1954) de Sacha Guitry recorre 300 anys de la història de França vista des de la perspectiva del palau de Versailles. La seva barreja de «grandeur» i «esprit» pot semblar ara tan arnada com «kitsch». Desenes de figures històriques apareixen en breus estampetes decoratives: Molière amb Racine, La Fontaine i Fenelon, o Lluís XVI, amb Maria Antonieta, Lavoisier, Robespierre i André Chenier. Colbert, en un dels seus rars treballs al país de naixença, fa sense despentinar-se gaire de Madame de Montespan, amant del rei. Hi surten absolutament tots els actors francesos (i d'arreu) de l’època: Jean-Louis Barrault, Gérard Philipe, Jean Marais, Brigitte Bardot, Michel Auclair, Gino Cervi, Jean-Pierre Aumont, Bourvil, Edith Piaff, Orson Welles… etcètera.