Esperances llunyanes

 

És una veritat universalment assumida que tot director de cinema que ha gaudit d’un èxit universal amb títols d’entreteniment per a tota la família, ha de dirigir l’adaptació d’una novel·la amb pretensions serioses per concedir-se una pàtina de respectabilitat que ningú no li demanava. Ho va fer Peter Jackson, acabat de sortir de la trilogia de Tolkien i de «King Kong», amb la depriment «The Lovely Bones», i ho va fer també Andrew Adamson —Shrek, Narnia— amb «Mr. Pip» (2012) basada en la novel·la «Mister Pip» de Lloyd Jones.

Tant el llibre com el film ens transporten a l’any 1989 i a la molt oblidada Guerra Civil de Bougainville al nord de Papua Nova Guinea, provocada per una disputa entorn de la possessió d’uns rics jaciments de coure. En una illa que, sent una mica mandrosos, podríem qualificar de paradisíaca l’excèntric Mr. Watts (Hugh Laurie) és l’únic blanc que hi roman. En quedar l’escola abandonada, decideix tornar-la a obrir i, per entretenir els alumnes, cada dia els llegeix un capítol de «Grans esperances» de Charles Dickens. L’adolescent Matilda (Xzannjah Matsi) queda fascinada pel relat i comença a veure’l integrat a la seva vida quotidiana. Quan la situació bèl·lica esdevingui tràgica, l’únic consol per a la noia serà la rememoració de les paraules de Dickens.

Puc entendre perfectament que el novel·lista Jones i el cineasta Adamson (que també firma el guió) estiguin enamorats de «Grans esperances» (jo també ho estic) i que vulguin construir una ficció on aquesta novel·la tingui un paper terapèutic, però em temo que el seu amor els ha encegat fins al punt de convertir la literatura en el que no és. Davant de les sanguinàries atrocitats que el film presenta, el consol que poden oferir les lletres només testimonia un escapisme volenterós però irreal.

Però, és que a més intentar bastir una correlació entre la situació que viu Matilda i la trama de «Grans esperances» —com fa ella en una reimaginació victoriano-tropical— és una maniobra absurda que només pot conduir al disbarat. Poc, per no dir res, té a veure aquesta noia que viu a un poble de pescadors sota unes palmeres amb el Pip dickensià i esnob que rep una lliçó d’humilitat de manera ben dolorosa. L’única connexió, i no deixa de ser curiosa, rau en Austràlia, el destí a les novel·les de Dickens tant dels reus condemnats com dels personatges que feien nosa, i domicili aquí del pare emigrant de Matilda.

La debutant Xzannjah Matsi està molt continguda, però francament bé, i Laurie, en aquests papers estrafolaris i antiheroics es troba com peix a l’aigua. En realitat no és una mala pel·lícula i sempre és bo assabentar-se d’aquells conflictes que han quedat al marge de la nostra història oficial, però tot plegat no deixa de tenir aquell tuf del prestigi cultural immerescut.