Història callada (1)

L’obra del cineasta Steve McQueen —«Hunger», «Shame», «12 Years a Slave», «Widows»— ens ha acostumat a un considerable nivell mig de qualitat que el seu debut a la televisió amb la pentalogia «Small Axe» no defrauda. Les cinc pel·lícules, produïdes per la BBC (i que es poden veure a Movistar+), expliquen cinc històries independents sobre les experiències recents de la població antillana que habita els barris de Londres, una crònica que sovint roman amagada de les pàgines de la Història Oficial i que afecta McQueen molt directament com a descendent d’immigrants de Grenada i Trinitat. El nom «Small Axe» (Destral petita) que empara l’antologia s’origina en el proverbi «Si tu ets un arbre gros, nosaltres som la destral petita».

Amb els seus 128 minuts de durada «Mangrove», el primer títol de la sèrie, és el que més s’assembla a un film convencional. Narra com el restaurant de cuina antillana «Mangrove» va esdevenir el centre social de la comunitat afro-caribenya a Notting Hill a finals de la dècada dels 60 i com aquest fet va originar un injustificable assetjament policial, la resposta del qual foren seriosos aldarulls. Nou persones foren detingudes i jutjades, però després de 55 dies de sessions el tribunal les declarà innocents dels càrrecs principals. Fou la primera sentència que reconegué comportaments motivats per l’odi racial dins de la policia londinenca.

«Mangrove», amb guió modèlic d’Alastair Siddons i el propi MCQueen, funciona amb summa eficàcia en dues parts ben diferenciades: una hora primera en la que s’exposen els antecedents fins arribar als aldarulls i una segona dedicada exclusivament al procediment judicial. Quan es fa bé, no hi ha res més cinematogràficament excitant que un judici, i aquest està filmat de forma superlativa. Hi ha a més una col·lecció d’interpretacions de gran categoria encapçalades per les de Letitia Wright i Shaun Parkes. Cal reconèixer que en general tota la sèrie «Small Axe» és una bona mostra de la quantitat de grans actors britànics de raça negra que potser ens solen passar desapercebuts. 

El següent film, «Lovers Rock», és un projecte molt més modest: 68 minuts de durada i un marc temporal d’unes poques hores. A principis dels 80 dues joves amigues s’escapen de casa per anar a una «house party». Durant la nit, beuen, ballen i coneixen uns nois, res de gaire especial. Amb l’arribada del nou dia han de dissimular la seva sortida nocturna i anar a missa com cada diumenge.

Aquest argument mínim i costumista, escrit per McQueen amb Courttia Newland, funciona perfectament com una càpsula de temps, on hi ha lloc per retratar tant la política sexual del moment com el racisme estructural que es palpava als carrers. Però el que fa més extraordinari «Lovers Rock» és com capta l’essència de la festa, el seu crescendo musical, la sensualitat dels cossos (que la càmera imita), fins arribar a un clímax on les pulsions dionisíaques esclaten en un crit de rebel·lió política. Poques vegades he vist tan ben reflectides la comunió dels sentits que és el veritable secret de les festes.