Quan només queda la memòria

Andrea Camilleri (1925 - 2019) va gaudir d’una vida tan llarga com prolífica. Es diria que fins a l’últim minut va estar produint llibres de tota mena, i ni tan sols el fet de quedar cec als 91 anys li va impedir prosseguir amb la seva obra. Fou així que durant les vacances d’estiu del 2016 l’autor va dictar a la seva amanuense Isabella Dessalvi una col·lecció de records dispersos que s’han publicat en castellà com «Ejercicios de memoria» (Salamandra, novembre de 2020, traducció de Carlos Mayor) i en català com «Exercicis de memòria» (Edicions 62, novembre de 2020, traducció de Pau Vidal).

En gairebé 100 anys Camilleri va exercir un munt de professions relacionades amb el món de les lletres —periodista, professor, director teatral, guionista, dramaturg, novel·lista— que li van permetre relacionar-se amb moltes de les figures més importants del seu temps. Aquests relats sense cap ordre cronològic que formen «Ejercicios de memoria» recullen històries de tot tipus i de totes les èpoques de la vida de Camilleri. Diria que no hi ha ni un sol relat d’aquests que no sigui interessant, tant pel que revelen de trets íntims d’algunes celebritats com (sobre tot) per la gràcia fabuladora de l’autor.

Llegeixin per assabentar-se així de l’atzarós destí de les despulles de Luigi Pirandello, de les activitats nocturnes dels bandolers sicilians, de les particulars manies del dramaturg Eduardo de Filippo, d’un gat que va heretar milions o del mal perdre que té Ian McEwan. Però també d’uns dies d’estada a una platja que s’assemblava molt al paradís, d’una experiència quasi fatídica en un pou d’aigües fecals o de l’existència d’un parent, el comissari Camilleri, que podria haver inspirat el comissari Montalbano.

Y resultaba que, con mucha frecuencia, tenía que entrar, acompañado de un alguacil, en algún piso cuyo propietario había pasado, como suele decirse, a mejor vida apenas unas horas antes. Y a menudo me contaba las sorpresas con que se encontraba.

Por ejemplo, en el altillo de la cocina de una casa donde había vivido un señor chino, descubrió ni más ni menos que doscientos pares de zapatos todavía dentro de sus respectivas cajas. Se trataba de  ese tipo de zapatos conocidos en Italia como «duilio», de piel blanca y negra, muy de moda en los años treinsta. En otra ocasión se encontró una habitación completamente llena de cajitas de madera, cada una con una etiqueta que describía su contenido, con indicaciones del tipo «Contiene chapas de botellas de cerveza abiertas», «Contiene trozos de cuerda absolutamente inservibles» o «Contiene botones». Tengo que confesar que esta última historia me sirvió de inspiración para escribir un relato de Montalbano que titulé «Unos trozos de cuerda absolutamente inservibles».

«Exercicis de memòria» té tota la pinta d’obra amb vocació de pòstuma i innecessària, però costa molt poc descobrir-hi una joiosa font de plaer lector.