Liquidació per tancament

Durant les dècades dels 70 i els 80 del segle passat la televisió, que havia sigut tradicionalment el mitjà d’usar i llençar per excel·lència, va començar a aspirar a l’ambició i el prestigi del gran art. Quan el que firmava era algú com Ingmar Bergman es podia aconseguir una de les millors sèries de la història, com ho van ser «Escenes d’un matrimoni» (1973) o, ja amb molt més pressupost, «Fanny i Alexander» (1982). En general, però, la televisió de qualitat es reservava sobre tot a l’adaptació de grans obres de la literatura. És molt recordada la «Guerra i pau» (1973) amb Anthony Hopkins, en la qual la BBC va tirar la casa per la finestra per enquibir en 20 capítols d’una hora tot el novel·lot de Tolstoi, des de les batalles fins les escenes íntimes més irrellevants; i encara més, el «Jo, Claudi» segons Graves que feia sucós safareig amb la coartada de la història dels romans. Potser la culminació d’aquesta tendència la trobarem amb «Brideshead Revisited» (1981) l’adaptació d’una novel·la no precisament trepidant d’Evelyn Waugh, que compensava la sofisticació dels seus temes amb una producció plena d’atractius escenaris naturals i un repartiment de luxe (Laurence Olivier, John Gielgud, Claire Bloom, Stéphane Audran…)

Una altra sèrie tan respectada com admirada fou «The Jewel in the Crown» (1984) («La joia de la corona», que es pot contemplar ara en versió restaurada a Filmin), una adaptació de la tetralogia de Paul Scott «The Raj Quartet» sobre l’estada dels britànics a l’Índia en els temps previs i posteriors a la seva independència. Encara que les novel·les en les que es basa no segueixin un ordre estrictament cronològic i visitin una vegada i una altra els mateixos fets des de diversos punts de vista, i malgrat la barreja de tècniques narratives —diàlegs, notícies de premsa, cartes…—, el guió segueix un plantejament més convencional amb una única línia temporal. Tot i això, s’intercalen fragments de noticiaris de l’època i algunes imatges repetides que funcionen com una mena de «leit motiv».

La trama comença amb la violació d’una noia britànica per part d’una «manada» de joves indis (un incident que recorda una mica el que centra «A Passage to India» d’E. M. Forster) i, encara que els personatges d’aquests dos primers capítols pràcticament ja no tornen a aparèixer a la resta de la sèrie, se’n fa referència de forma constant i fins i tot una mica exagerada per poc natural. Aquest canvi constant de personatges protagonistes és un dels trets més distintius i interessants de «The Jewel in the Crown» amb el que s’aconsegueix una visió polièdrica d’una qüestió tan complexa com és el de la relació entre els colonitzadors britànics i els seus colonitzats indis. S’intenta representar tots els posicionaments d’un i altre bàndol des de l’explotador racista en un extrem fins a l’activista violent que no veu el moment que l’invasor toqui el dos; i entre tots ells destaca la figura tràgica de Hari Kumar, l’indi educat a Anglaterra que se sent desarrelat a tots dos mons.

Rodada en gran part a l’Índia en escenaris naturals d’Udaipur, Mysore, Shimla i Caixmir, l’esforç de producció va ser molt notable per l’època, encara que vista avui no ho pugui semblar. El molt nombrós repartiment reunia il·lustres veterans com Peggy Ashcroft, Rachel Kempson, Eric Porter o Saeed Jaffrey amb pujants actors més joves com Geraldine James, Tim Piggott-Smith o Wendy Morgan. Els desconeguts Charles Dance i Art Malik van saltar a la fama gràcies a aquest programa, tot i que la seva carrera posterior no podria ser més antitètica. A la segona dècada del segle XXI «La joia de la corona» sobta per la parsimònia que es pren per explicar la seva història, quinze hores repartides en catorze capítols on et pots trobar fàcilment dos personatges que dialoguen durant cinc minuts o més. Sí, ja no se’n fan de sèries així, tan feixugament dialogades i amb els seus temes tan poc subtilment subratllats, però de vegades un to adult com el seu es troba a faltar.