Mamà d’artista

Hem tornat al cinema després d’un mes i mig en el qual sembla que no s’hagi estrenat res gaire atractiu, tret de la reposició d’alguns clàssics indiscutibles («In the Mood for Love», «The Kid», «E.T.»…) De fet, aquesta «Mrs Lowry & Son» ha sigut repescada del 2019. Dirigeix Adrian Noble, veterà director teatral, que debuta darrera de la càmera amb l’adaptació d’una peça de Martyn Hesford sobre el pintor Laurence Stephen Lowry (1887 - 1976).

En el film Laurence és un home de mitjana edat que viu en un suburbi de Manchester amb la seva anciana mare, permanentment prostrada al llit. Laurence treballa de cobrador de lloguers i pinta per afició, encara que la seva mare —obsessionada per les bones formes i el prestigi social— no ho aprova. Un drama de cambra (gran part de la pel·lícula té lloc al dormitori matern) que, malgrat esporàdiques sortides a l’exterior, delata per la seva claustrofòbia l’origen teatral. El principal motiu per veure aquest «Mrs Lowry & Son» és el meritori treball dels seus protagonistes, un Timothy Spall que fa perfectament de fill obedient i esporuguit (encara que és massa gran pel paper) i sobre tot una espectacular Vanessa Redgrave com la mare esnob, controladora i finalment castrant. Mencionaré, per la part que ens toca, la lluminosa fotografia de Josep Maria Civit; mentre que la banda sonora de Craig Armstrong m’ha semblat ensucrada i massa present.

Encara que l’acció del film conclogui abans que Lowry iniciés la seva carrera pública com a pintor, un epíleg informatiu mostra suficients exemples del seu art com per agafar ganes de visitar el museu que li és dedicat als «docks» del vell port de Manchester. Aquest també és un bon motiu per veure la pel·lícula.