Utopies orientals

«Lost Horizon» (1933) és una novel·la de James Hilton sobre la qual Frank Capra va fer l’any 1937 una pel·lícula del mateix títol («Horitzons perduts»). Tracta sobre un grup d’americans que, fugint d’una revolta a una ciutat de la Xina, acaben en una vall secreta de l’Himàlaia anomenada Shangri-La. En aquest idíl·lic indret (imaginari) regna un agradable microclima que protegeix del fred de les muntanyes, la malaltia ha estat eradicada, la joventut és quasi eterna i els seus habitants confraternitzen amb cristiana alegria. Alguns dels refugiats s’adapten bé a aquestes condicions paradisíaques, però d’altres volen tornar a la civilització d’enllà de les muntanyes, incrèduls de les propietats miraculoses d’aquest Shangri-La.

Amb aquesta sinopsi ja es veu que el material poc té a veure amb les pel·lícules habituals de Capra; es tracta d’una cinta d’aventures amb missatge incorporat, a més d’una superproducció caríssima, que va trigar anys a ser amortitzada. Bona part dels seus 132 minuts es fan notar dolorosament, en especial quan el Gran Lama de pacotilla (Sam Jaffe) llença els seus discursos bonistes de «Tot a un euro». No negaré que té algunes coses salvables, especialment les escenes de revoltes del principi i el «trekking» per les muntanyes nevades previ a l’arribada a Shangri-La, que són convenientment espectaculars. A més, l’arquitectura «art déco» dels palaus fa una patxoca monumental, encara que sigui més pròpia de Beverly Hills que del Tibet. En canvi, el repartiment, que sol ser un dels punts forts de Capra, queda francament coix, amb un Ronald Colman protagonista que és més de cartró que molts dels decorats. Les tres actrius principals no passen de decoratives i sort en tenim de Thomas Mitchell i Edward Everett Horton que una vegada més no defrauden. 

«Horitzons perduts» perdura doncs com una andròmina feixuga i curiosa de la qual hem heretat sobre tot el topònim Shangri-La, freqüent en cocteleries i prostíbuls de carretera. També són dignes de menció The Shangri-Las, un quartet de noies de Queens que durant el seu apogeu als anys 60 van ser considerades les més perilloses de la colla.

I ja que som per les rodalies de la Xina, mencionaré aquí la ciutat de Zanadu, Shangdu o Shang-tu, la capital d’estiu de l’emperador mogol Kublai Khan, situada a 275 quilòmetres al nord de Pequín. A Shangdu però la coneixem sobre tot com Xanadú gràcies a un poema de Samuel Taylor Coleridge que es titula «Kubla Khan» i és un dels més famosos de la literatura anglesa. Per això mateix s’associa tradicionalment aquest nom amb llocs que convidin a la calma, el luxe i la voluptat, com és el cas del casalot de Charles Foster Kane a «Citizen Kane».

Més prosaicament també dona nom a una sala de ball a «Xanadu» (1980) de Robert Greenwald, una pel·lícula de reputació pèssima de la que tothom recorda que va ser la principal inspiradora dels premis Razzies que s’atorguen als pitjors films de l’any. Jo no l’havia vista fins ara i la veritat és que m’ha sorprès favorablement. No, he d’aclarir-ho d’entrada, t’ho miris com t’ho miris no és una bona pel·lícula, però pels que vam ser joves als anys 70 i 80 no deixa de ser una magnífica càpsula del temps amb tots els seus significants (la música disco, els sintetitzadors, els neons, els colors —«fosforito», salmó i turquesa—, la lycra…)

Cert que la història de la musa que baixa a la Terra i s’enamora d’un mortal és insignificant (però no més que a qualsevol altre musical), que les coreografies sobre patins són inaguantables, i que Gene Kelly, en el seu últim paper al cinema, pràcticament no balla i sembla sortit de la Bodega Bohèmia. Però per compensar hi ha l’eixerida Olivia Newton-John (qui pot odiar aquesta dona?), un vestuari kitsch difícil de creure i uns efectes especials deliciosament tronats. Conté a més una seqüència animada per Don Bluth i la cançó «Magic» que no està gens malament. Si «Xanadu» s’ha convertit amb els anys en un  títol de culte, no seré jo qui ho discuteixi.