divendres, 2 d’abril de 2021

Els límits de l’illa


Un any i mig després de l’èxit de la primera temporada arriba a Movistar la segona de «Hierro» i, com que la cosa funcionava, ho han mantingut pràcticament tot igual (amb dos episodis menys, per no abusar de la paciència dels espectadors). El guió de Pepe Coira i Araceli Gonda tanca alguns serrells de la temporada anterior i obre noves trames sobre un cas de custòdia de dues menors del que s’ocupa la jutge interpretada per Candela Peña i un projecte de complex hoteler que ocuparia l’explotació platanera de Dario Grandinetti. En aquest tipus de sèries, que barregen la intriga criminal amb alguns tocs de drama personal, se sol abusar de les escenes de digressió que inflen el minutatge i la falsa sensació de suspens (l’ominosa banda sonora també hi ajuda); però probablement no és el meu tipus de sèrie, ja que em consta que «Hierro» agrada molt.


També agrada molt Candela Peña, que aquí no em convenç tant com en altres papers seus (em fa l’efecte que les postures autoritàries li queden impostades). En canvi trobo Grandinetti totalment convincent i el millor d’un repartiment majoritàriament desconegut —tret d’Aina Clotet i del «suec» Matías Varela— i d’origen canari.


Un dels punts forts de «Hierro» és la localització, perquè els paisatges que es mostren són veritablement espectaculars, especialment les preses aèries amb «drones» (tot i que em temo que en un dia no gaire llunyà ens en cansarem de tanta vista d’ocell). També es treu profit de les tradicions de l’illa: si a la primera temporada va ser la processó de la mare de déu, ara és un campionat de lluita canària el que fa de teló de fons del darrer capítol. Aquesta temporada, més rodona i compacta que l’anterior, segur que agrada als que ja van aplaudir la primera. Aprofiteu, perquè tot sembla indicar que serà la darrera.  

2 comentaris:

  1. Not again! Casi casi lo dijo el Buda: El dolor es inevitable pero el aburrimiento es opcional.

    ResponElimina