«The IT Crowd» és una sèrie britànica que es va emetre entre el 2006 i el 2010 (més un episodi especial el 2013) a Channel 4 i que ara es pot rescatar a Netflix. El protagonitza el departament d’informàtica de Reynholm Industries, una empresa que no se sap ben bé a què es dedica, però que té la seu en un gratacels que fa molt de goig. No fa tant de goig el soterrani llardós on estan instal·lats els informàtics, un equip format per tres incompetents (més un d’estranquis).
Hi ha en Roy (Chris O’Dowd) que és un dropo absolut. Davant de qualsevol problema tècnic aconsella assegurar-se primer que l’ordinador estigui connectat i, en cas afirmatiu, recepta apagar-lo i tornar-lo a encendre. Roy vesteix a cada episodi una samarreta diferent, totes amb il·lustracions referents al món dels computadors. Maurice (Richard Ayoade) és el típic «nerd» sense cap aptitud social, però amb un munt de coneixements abstrusos, cap dels quals li és útil per a la feina. Jen (Katherine Parkinson) és la cap del departament, tot i que no té ni el menor coneixement tècnic. És bona tanmateix per maquillar la incompetència pròpia i la dels seus subordinats.
«The IT Crowd» és una sèrie senzillota i eminentment brètola, molt lluny de la sàtira sofisticada de «Silicon Valley», per citar una altra «sitcom» tecnològica. Potser perquè ja té alguns anys al damunt, té moments d’un sexisme i una homofòbia que resulten tan anacrònics com els escarafalls que fan per parlar de la menstruació. En general els episodis funcionen millor quan més absurds són els gags.
De totes maneres el programa té una sòlida base de seguidors (entre els que no m’hi compto), que l’han convertit en títol de culte. Al menys la vis còmica d’O’Dowd i sobre tot Ayoade són innegables i podrien ser una bona justificació.
De culte tampoc ho diria, però la vaig mirar aquest any i em va divertir prou. Humor absurd, que ja va bé. Això sí, aquests tics masclistes i homòfobs que avui en dia no passen per alt, grinyolen una mica.
ResponEliminaJo tampoc la consideraria de culte, però això és el que diuen les Wikipèdies.
EliminaEfectivament la sèrie es molt exagerada, des del primer moment que no es tracta d’una fina sàtira, l’anunci contra la pirateria es un bon exemple. Reconec que a mi em va agradar la sèrie, però no fins el punt d’entrar dins del grup de fans que l’han convertit en sèrie de culte. El meu personatge preferit era el Reynholm pare, llàstima del seu final abrute, però es pot dir que va marxar per tot lo alt.
ResponEliminaHa, ha, sí, el seu fill en canvi és un impresentable.
EliminaLa vaig veure quan l'emetien, i des d'aleshores un parell de vegades més (fa anys de l'última vegada, però). Després de llegir-te m'has fet dubtar de si la tornaré a veure, per conservar el bon record. Potser ara em doldria més segons quins acudits, però reconec que en el seu moment vaig riure fins la llagrimeta, sobretot a les dues primeres temporades. És recordar el "I'm Disabled!" o els canvis d'humor de la Jen amb la "Aunt Irma" i es que el somriure em surt sol.
ResponEliminaO potser no, que jo sóc molt primmirat.
Elimina