Les «sitcom» basades en l’entorn laboral de les cadenes de televisió gaudeixen d’una encomiable tradició que es remunta a clàssics indiscutibles com «The Dick van Dyke Show» (1961 - 1966) o «The Mary Tyler Moore Show» (1970 - 1977), on es mostrava tant la feina diària dels seus protagonistes com la seva vida privada. «30 Rock» (2006 - 2013) és una molt digna continuadora d’aquesta tendència, menys humanista i amb una vena d’humor més àcid, tal com correspon als nostres temps.
«30 Rock», identificació abreujada de l’edifici número 30 del Rockefeller Center, narra el dia a dia de la preparació d’un «show» imaginari d’esquetxos còmics de la cadena NBC, cadena (aquesta sí) ben real i amb seu a l’edifici esmentat. I, encara que el «TGS with Tracy Jordan» sigui un «show» fictici, es basa en el famós «Saturday Night Live» on Tina Fey —artífex i protagonista de «30 Rock»— va treballar durant llarg temps com a guionista. Per afegir encara un nivell de metaficció, la sèrie no es conforma a parodiar la programació de la pròpia NBC, si no que ho fa també de la companyia General Electric, que és l’empresa mare de NBC i la patrocinadora de «30 Rock».
Estrenada la temporada 2006 - 2007, va coincidir a la cadena amb la similar «Studio 60 on the Sunset Strip», tragicomèdia d’ambient televisiu escrita per Aaron Sorkin, però va sortir vencedora de l’enfrontament, com ho proven les seves set temporades i els molts premis guanyats. A dia d’avui «30 Rock» es considera tot un clàssic de la comèdia de situació, merit al que no és gens aliè el geni de Tina Fey, tant per l’escriptura com per la interpretació. La seva atrafegada Liz Lemon manté un equilibri ideal entre neurosi i fal·libilitat que la converteix en protagonista ideal.
Al seu costat, en el que serà possiblement el paper de la seva vida, Alec Baldwin fa de Jack Donaghy, l’executiu de l’emissora que interfereix contínuament amb el treball de Liz i que, amb les seves idees republicanes, actua com antagonista del tarannà més aviat liberal de la taula de guionistes. Jane Krakowski broda el clixé de la rossa fàtua però en el fons innocent que és, puntualment, la millor amiga de la protagonista. Menys m’agraden Tracy Morgan (que fa de Tracy Jordan, l’estrella titular del «show»), una col·lecció de tòpics sobre el mascle negre, o Jack McBrayer, un conserge entusiasta i estúpid en un registre similar al del Michael Crawford de «Hi ha que neixen estrellats».
Com a tota sèrie d’èxit i llarga durada, abunden les intervencions estel·lars de celebritats, tant de la faràndula com de més enllà. Entre uns i altres compteu-hi Julianne Moore, Jennifer Aniston, John McEnroe, Al Gore, Salma Hayek, Oprah Winfrey, Tom Hanks i un inacabable etcètera. Un dels episodis més memorables, en el qual fan campanya per aconseguir un ronyó pel pare (en la ficció) d’Alec Baldwin (ni més ni menys que Alan Alda), s’organitza un número musical del tipus «We are the World» (el sarcàstic «Kidney Now!») que reuneix figures com Sheryl Crow, Cindy Lauper, Moby, Elvis Costello, The Beastie Boys o Steve Earle.
Tret d’un cert localisme en l’humor, inevitable en cultures tan dominants com la dels Estats Units, la pega principal que li trobo a «30 Rock» és que me la van treure d’Amazon Prime quan em disposava a començar la cinquena temporada. No és en tot cas un problema de la sèrie que continua sent de les més recomanables d’aquest segle i part dels anteriors.
«30 Rock», identificació abreujada de l’edifici número 30 del Rockefeller Center, narra el dia a dia de la preparació d’un «show» imaginari d’esquetxos còmics de la cadena NBC, cadena (aquesta sí) ben real i amb seu a l’edifici esmentat. I, encara que el «TGS with Tracy Jordan» sigui un «show» fictici, es basa en el famós «Saturday Night Live» on Tina Fey —artífex i protagonista de «30 Rock»— va treballar durant llarg temps com a guionista. Per afegir encara un nivell de metaficció, la sèrie no es conforma a parodiar la programació de la pròpia NBC, si no que ho fa també de la companyia General Electric, que és l’empresa mare de NBC i la patrocinadora de «30 Rock».
Estrenada la temporada 2006 - 2007, va coincidir a la cadena amb la similar «Studio 60 on the Sunset Strip», tragicomèdia d’ambient televisiu escrita per Aaron Sorkin, però va sortir vencedora de l’enfrontament, com ho proven les seves set temporades i els molts premis guanyats. A dia d’avui «30 Rock» es considera tot un clàssic de la comèdia de situació, merit al que no és gens aliè el geni de Tina Fey, tant per l’escriptura com per la interpretació. La seva atrafegada Liz Lemon manté un equilibri ideal entre neurosi i fal·libilitat que la converteix en protagonista ideal.
Al seu costat, en el que serà possiblement el paper de la seva vida, Alec Baldwin fa de Jack Donaghy, l’executiu de l’emissora que interfereix contínuament amb el treball de Liz i que, amb les seves idees republicanes, actua com antagonista del tarannà més aviat liberal de la taula de guionistes. Jane Krakowski broda el clixé de la rossa fàtua però en el fons innocent que és, puntualment, la millor amiga de la protagonista. Menys m’agraden Tracy Morgan (que fa de Tracy Jordan, l’estrella titular del «show»), una col·lecció de tòpics sobre el mascle negre, o Jack McBrayer, un conserge entusiasta i estúpid en un registre similar al del Michael Crawford de «Hi ha que neixen estrellats».
Com a tota sèrie d’èxit i llarga durada, abunden les intervencions estel·lars de celebritats, tant de la faràndula com de més enllà. Entre uns i altres compteu-hi Julianne Moore, Jennifer Aniston, John McEnroe, Al Gore, Salma Hayek, Oprah Winfrey, Tom Hanks i un inacabable etcètera. Un dels episodis més memorables, en el qual fan campanya per aconseguir un ronyó pel pare (en la ficció) d’Alec Baldwin (ni més ni menys que Alan Alda), s’organitza un número musical del tipus «We are the World» (el sarcàstic «Kidney Now!») que reuneix figures com Sheryl Crow, Cindy Lauper, Moby, Elvis Costello, The Beastie Boys o Steve Earle.
Tret d’un cert localisme en l’humor, inevitable en cultures tan dominants com la dels Estats Units, la pega principal que li trobo a «30 Rock» és que me la van treure d’Amazon Prime quan em disposava a començar la cinquena temporada. No és en tot cas un problema de la sèrie que continua sent de les més recomanables d’aquest segle i part dels anteriors.
A mi 30 Rock no em va acabar de convèncer i en canvi Studio 60 on the Sunset Strip si. Es molt probable que el meu amor incondicional per Matthew Perry, Bradley Whitford i molt especialment Aaron Sorkin hi tinguin molt a veure, hauria revenut la meva ànima per una segona temporada d’aquesta sèrie. En canvi 30 rock tenia Tina Fey i Alec Baldwin ok, però els altres personatges no els suportava.
ResponEliminaStudio 60 encara no la conec, però m'imagino que és una mica més seriosa. Contra el teu amor per Aaron Sorkin no s'hi pot fer res.
EliminaNo veo comparación entre 30 Rock (loca, pura diversión de la buena, cortita) con Studio 60, formato de 45 minutos, comidrama, unos diálogos buenos y mejores actores/actrices que en su papel de guionistas, presentadores y productores de un telediario con show incluido (que no pinta nada bien), se empeñan, algo muy sorkiano, en hacer como un masterclass de lo que debe ser, en todos los sentidos, cada uno de los episodios de la serie.
ResponEliminaA pesar de todo, y con la perspectiva del tiempo, habiendo visto sólo una de las temporadas, creo que es lo mejor que ha hecho Sorkin, el rojo de Holllywood.
Ja m'imagino que han de ser molt diferents (la de Sorkin la tinc pendent), però va ser la pròpia cadena a qui va espantar tenir dos shows de t’estimo molt!àtica similar.
Elimina