Sitcom (12): capitalisme i consum

Dins del fèrtil territori de les «sitcom» ambientades en un lloc de treball a «Superstore» li ha tocat l’hipermercat (el Cloud 9): una d’aquestes grans superfícies situades als afores de la ciutat, on pots comprar des d’unes xancletes fins a un trepant, des de mantega de cacauet a crema antihemorroïdal. La sèrie, creada per Justin Spitzer i prolongada durant sis temporades entre el 2015 i el 2021, es pot veure a Amazon Prime en còmodes racions de 22 minuts. Pel que he pogut comprovar en els onze capítols de la primera temporada i tres de la segona, l’acció mai no surt de les dependències del negoci (incloent-hi l’aparcament), de manera que la vida privada dels seus personatges només es pot entreveure dins de l’ambient laboral. Una de les característiques absurdes de «Superstore» són les reunions de tot el personal que s’improvisen en ple horari comercial, com si la botiga pogués funcionar sola.

La sèrie és un bon mostrari de les aberracions que són comunes en el món laboral americà: vacances quasi inexistents, assegurança mèdica sota mínims, pànic als sindicats, irregularitats amb els immigrants il·legals… No sé com deuen anar les pensions de jubilació, però hi surt una dependenta en actiu que deu anar pels 90 anys. I, per acabar-ho d’adobar, la primera temporada acaba amb una vaga que pretén aconseguir la baixa remunerada per a una empleada que acaba de parir. Malgrat la voluntat de denunciar les mancances del sistema, no hem d’oblidar que ens trobem en una «sitcom» i per tant les solucions són sempre simplistes i irreals.

Sensible a la diversitat que ara cal mostrar pertot arreu, «Superstore» té un repartiment que marca les caselles minoritàries habituals. Hi ha una latina que va ser mare jove i ara està en procés de divorci, un negre en cadira de rodes, una embarassada adolescent i d’ascendència japonesa, una hawaiana obesa, un gai filipí que és immigrant il·legal i un gerent de fortes conviccions religioses. Si bé tot això és políticament correcte, la gràcia hauria de consistir en que la química entre els personatges funcioni, cosa que diria que es dona molt rarament. Hi ha en particular alguns dels protagonistes —el gerent sempre optimista i amb veu de pito, el ridícul gai filipí i la insolidària i mesquina ajudant del gerent— que em resulten activament irritants. Tampoc l’escriptura dels guions em sembla particularment distingida i potser l’únic tret diferencial de la sèrie són els seus breus gags visuals intercalats a la trama. Dels actors crec que només em sonen America Ferrera, que va protagonitzar la «Betty, la fea» ianqui, i Ben Feldman, que tenia un paper secundari a «Silicon Valley». Ells dos se suposa que han de constituir l’interès romàntic de la funció, reacció química que de moment no s’ha donat.

En resum, «Superstore» és una «sitcom» entre correcta i vulgar que pot oferir una diversió de pur manteniment. Amb 14 capítols jo ja n’he tingut prou; però als valents els esperen 113 episodis.