Sitcom (7): síndrome d’Estocolm

«Unbreakable Kimmy Schmidt» (que podríem traduir lliurement com «La incombustible Kimmy Schmidt»), filla de la imaginació de Tina Fey i del seu col·laborador a «30 Rock» Robert Carlock, ha de ser una de les «sitcom» de premissa més rara (i això que l’hipotètic concurs estaria més que disputat). Al començament de la sèrie, Kimmy la protagonista i tres companyes més acaben de ser alliberades d’un captiveri subterrani de quinze anys, durant els quals un «reverend» psicòpata les ha convençut que són les úniques supervivents d’una apocalipsi global. Un cop lliure, Kimmy (que és una optimista irredempta) opta per abandonar el seu poble d’Indiana i se’n va a New York a viure la vida que li ha estat escamotejada durant tant de temps.

Les seves aventures ocuparan quatre temporades i 52 episodis de vint minuts i escaig (visibles a Netflix, gràcies a Déu siguin donades) que constituiran un còctel raríssim de sarcasme misantròpic i fe total en la bondat dels humans. O el consol dels desconeguts, que és com ho anomenava Tenessee Williams. Però abans de continuar hauríem de respondre a la pregunta crucial: és «Kimmy Schmidt» una «sitcom» autèntica? La lleu continuïtat de les seves trames —Kimmy va a la universitat, Kimmy surt amb un xicot, Kimmy troba feina…— sembla desmentir-ho, però per altra banda les quatre figures protagonistes que fonamenten el seu univers són pura carn de «sitcom».

Ellie Kemper, que encarna a Kimmy, té per a mi el handicap de semblar-se a Renée Zellweger, una actriu que detesto; però en el fons les ganes de bufetejar-la que provoquen el candor i l’infantilisme del personatge s’adiuen molt amb la potència subversiva de la sèrie. Jane Krakowski, que ja era un dels punts forts de «30 Rock», interpreta a una índia Lakota renegada, convertida en esposa-trofeu d’un magnat de Nova York, i parodia des de dins la venalitat superficial de les classes altes. La veterana Carol Kane, amb la seva característica veu rogallosa, representa la vella bohèmia urbana, entre hippy i anarquista, en lluita constant contra la gentrificació del seu barri.

I llavors tenim el personatge de Titus Andromedon que mereix paràgraf apart per la seva exuberància i el seu sentit del melodrama. Negre, gras, gai i amb excés de ploma, podria caure fàcilment en l’estereotip grotesc si no estigués tan ben escrit i tan ben interpretat (per Titus Burgess) fins a convertir-lo en personatge tridimensional i d’una comicitat inexhaurible, amb menció especial als seus videoclips paròdics.

Com sol passar amb sèries d’èxit i llarga durada no hi falten secundaris de categoria, començant per un John Hamm que està a anys llum de «Mad Men». Noms com Laura Dern, Jeff Goldblum, Greg Kinnear, Lisa Kudrow, Ray Liotta o Tina Fey són alguns dels més coneguts.

Malgrat que «Unbreakable Kimmy Schmidt» és una sèrie amb situacions exagerades i una comicitat molt passada de rosca, també és molt sensible a tots els problemes discriminatoris que es deriven de la condició femenina, començant per la reclusió forçosa que serveix com al seu punt de partida i continuant pels assetjaments, els sostres de vidre, la cossificació i altres clàssics del greuge a les dones. Per aquestes coses i per uns personatges principals consistents en tres dones i un gai, sospito que aquest deu ser un programa poc apreciat pel públic heterosexual masculí. I ja m’agradaria equivocar-me! 

Aquest mes d’agost es va estrenar «Kimmy vs. the Reverend», un especial interactiu, en el qual Kimmy (al menys en algun dels finals possibles) acabava definitivament amb el seu raptor i es casava amb un membre de la reialesa britànica (Daniel Radcliffe). A diferència de «Black Mirror: Bandesnatch», on cada ramificació conduïa a un resultat igualment transcendent, aquí, com que el to és lleuger, la interactivitat només s’utilitza per potenciar els gags, i l’episodi és per tant decididament recomanable.