Sitcoms (0): teoria i pràctica

Dels bons propòsits que ens vam fer al principi del confinament al saldo de resultats observable ara que això sembla que s’acaba, m’imagino que hi haurà hagut una distància considerable. No hi ha moment més ambiciós que aquell en que tot està per fer, just abans que la realitat s’ocupi de rebaixar-nos les expectatives i els grans projectes es dissolguin com terrossos de sucre sota la pluja. Així que idees excel·lents, com ordenar els armaris, millorar els coneixements d’anglès, seguir estrictament una taula d’exercicis de manteniment o llegir la Recherche de Proust, a l’hora de la veritat s’haurà traduït en un consum intemperat de productes deixalla, tant en forma de menjar insalubre com en el de televisió del mínim esforç. I, qui parla del mínim esforç televisiu, parla de «sitcoms».

Per etimologia les «sitcoms» consten bàsicament de dos ingredients: la comèdia i la situació. La comèdia, aquell tipus de relat que traspua humor i que ens pot provocar des d’un somriure discret fins a una riallada escandalosa, deu ser un dels gèneres més aptes per a tota mena de persones i ocasions. En condicions normals, ningú no rebutjarà una estona de comèdia, i fins i tot, així que pugui, en consumirà en dosis excessives sense efectes secundaris perniciosos. No dic jo que a l’ésser humà una ració de drama, una trepidació o una esgarrifança, no li siguin igualment beneficiosos; però la seva aplicació ha de ser més selectiva i amb una posologia ben controlada. En canvi la rialla sorgeix sempre lligada a una sensació d’alliberament cordial que ens predisposa favorablement a qui la provoca: no podrem covar sentiments d’odi a aquell que ens faci riure.

I si la comèdia és l’element que fa d’esquer, la situació és el marc que ens facilita la digestió. El marc d’una «sitcom» és inamovible i consta d’un nombre limitat de personatges presents a tots els episodis i d’un grapat d’espais físics on s’esdevé sempre l’acció, tot plegat per facilitar-ne la familiaritat. En un exemple ideal de «sitcom» el seu univers propi no canvia d’un capítol a l’altre: un cop exposades les peripècies d’un episodi, la seva conclusió suposa una implícita «tabula rasa», de manera que tot retorna a la situació inicial. Per això i perquè la relació entre els personatges és sempre la mateixa, el consum de «sitcoms» no requereix respectar cap ordre cronològic, i es poden visionar a l’atzar de la programació sense que la comprensió de l’espectador se’n vegi afectada. Per això mateix les relacions amoroses tenen tan poc futur a una «sitcom» i les morts (o desaparicions) dels protagonistes són una ocurrència rara.

El medi natural de la «sitcom» és la família, sigui aquesta tradicional (els Picapedra, els Cosby, els Simpson), sobrevinguda («La tribu dels Brady», «Modern Family»), considerada en un sentit ampli («The Golden Girls», «Will and Grace», «Un home a casa») o amb alguna característica «especial» («Alf», «Embruixada»). Alternativament, les comèdies de situació també es crien força bé en determinats ambients laborals: la televisió («La noia de la tele»), el bar («Cheers»), la política («Sí, ministre»), el taxi («Taxi») i tots els etcèteres que vulgueu.

La «sitcom» existeix gairebé des dels principis de la història de la televisió —«I love Lucy» dels anys 50 es considera una de les primeres—, i des de llavors, amb perenne popularitat, no ens ha abandonat mai. La seva fórmula que combina la màxima satisfacció amb un mínim esforç, tan temptadora com picar entre hores, n’assegura la supervivència i, encara que en els darrers temps han aparegut productes híbrids que s’escapaven lleugerament de la definició clàssica, no ens han faltat mai exemplars de «sitcom» pura (com en l’actualitat «Schitt’s Creek» o «Brooklyn Nine-Nine»). I si he fet aquest llarg preàmbul és perquè en els propers dies escriuré sobre algunes «sitcoms» que he anat veient amb més ordre del que requerien i sobre les que encara no havia dit res. Veurem que en surt.