«Parks and Recreation» (2009 - 2015) és una altra d’aquelles sèries que m’han quedat a mitges per culpa de les vel·leïtats de la plataforma Amazon. Filla dels experimentats cervells de Greg Daniels (The Office, The Simpsons, Saturday Night Live) i Michael Schur (The Office, The Good Place, Brooklyn Nine-Nine), es tracta d’una típica «sitcom» d’àmbit laboral centrada en el departament de parcs i jardins de la imaginària vila de Pawnee (Indiana). Els episodis tenen una certa continuïtat, ja que cada temporada compta amb un projecte a acomplir, sigui la conversió d’una rasa en un nou parc o la culminació de la carrera política de la protagonista. Una mica a la manera de «The Office», «Parks and Recreation» simula el to d’un documental, amb puntuals declaracions de cara a càmera, tot i que és un recurs que mai s’acaba d’emprar a fons.
La protagonista de la sèrie és Amy Poehler, una veterana de «Saturday Night Live», que encarna perfectament a l’optimista i ambiciosa Leslie Knope, tan plena d’iniciatives com mancada de capacitat per dur-les a terme. Al seu voltant, un nombrós grup de personatges, la majoria d’ells d’una imbatible comicitat. El corpulent Nick Offerman és un cap del departament que, com a bon republicà, és poc intervencionista en matèria governamental i forma una parella perfecta amb la seva secretària, la genialment inexpressiva Aubrey Plaza, que no podria ser més eixuta i mancada d’empatia. El menut Aziz Ansari, que posteriorment triomfaria amb la genial «Master of None», és un penques sarcàstic, més motivat a fer negocis extralaborals amb el seu col·lega Jean Ralphio que en complir els horaris d’oficina. «Parks and Recreation» té el mèrit afegit d’haver introduït l’adorable Chris Pratt a les nostres vides. Es tracta d’un Pratt encara amb sacsons i que no es pot dir que sigui una llumenera, però l’actor té tant d’encant, que va aparèixer per fer un paper episòdic i s’hi va quedar les set temporades.
Permeteu-me que exposi una teoria: els actors massa atractius trobo que no acaben de funcionar a les comèdies (i per extensió a les «sitcom»). És el que em passa amb la guapa Rashida Jones, que aquí fa de millor amiga i confident de la protagonista, i que a mi no em desvetlla gaire interès. Pitjor encara em passa amb Rob Lowe i Adam Scott, introduïts al final de la segona temporada per oferir subtrames romàntiques que, francament, no em feien cap falta. Malgrat la nosa que em sol fer aquest duet, no és suficient per espatllar-me els múltiples plaers còmics que em regala la sèrie. «Parks and Recreation» potser no s’excedeix en originalitat, però ho supleix amb una eficàcia de primera categoria.
La protagonista de la sèrie és Amy Poehler, una veterana de «Saturday Night Live», que encarna perfectament a l’optimista i ambiciosa Leslie Knope, tan plena d’iniciatives com mancada de capacitat per dur-les a terme. Al seu voltant, un nombrós grup de personatges, la majoria d’ells d’una imbatible comicitat. El corpulent Nick Offerman és un cap del departament que, com a bon republicà, és poc intervencionista en matèria governamental i forma una parella perfecta amb la seva secretària, la genialment inexpressiva Aubrey Plaza, que no podria ser més eixuta i mancada d’empatia. El menut Aziz Ansari, que posteriorment triomfaria amb la genial «Master of None», és un penques sarcàstic, més motivat a fer negocis extralaborals amb el seu col·lega Jean Ralphio que en complir els horaris d’oficina. «Parks and Recreation» té el mèrit afegit d’haver introduït l’adorable Chris Pratt a les nostres vides. Es tracta d’un Pratt encara amb sacsons i que no es pot dir que sigui una llumenera, però l’actor té tant d’encant, que va aparèixer per fer un paper episòdic i s’hi va quedar les set temporades.
Permeteu-me que exposi una teoria: els actors massa atractius trobo que no acaben de funcionar a les comèdies (i per extensió a les «sitcom»). És el que em passa amb la guapa Rashida Jones, que aquí fa de millor amiga i confident de la protagonista, i que a mi no em desvetlla gaire interès. Pitjor encara em passa amb Rob Lowe i Adam Scott, introduïts al final de la segona temporada per oferir subtrames romàntiques que, francament, no em feien cap falta. Malgrat la nosa que em sol fer aquest duet, no és suficient per espatllar-me els múltiples plaers còmics que em regala la sèrie. «Parks and Recreation» potser no s’excedeix en originalitat, però ho supleix amb una eficàcia de primera categoria.
Aquesta la vam començar a mirar, sobretot pel currículum dels guionistes, però no ens va fer el pes. Em penso que vam acabar una temporada i ho vam deixar estar. Una pregunta, consideres Adam Scott una cara guapa en l'actuació? En Rob Lowe sí, encara que ja té una edat, però a mi Adam Scott m'agrada, però no em sembla el típic guapo, potser vaig errat.
ResponEliminaNo, l'Adam Scott no el trobo una cara guapa, més aviat una cara simpàtica, però em sobra igual.
EliminaNomés vaig veure la primera temporada, la vaig trobar molt al estil the Office, i the Office no m’agrada especialment. Ves que et dic que Aubrey Plaza era el meu personatge preferit de la sèrie. Aziz Ansari era el que pitjor em queia.
ResponEliminaLa sèrie, com totes, millora a la segona temporada. I l'Aubrey Plaza mereix un monument.
Elimina