divendres, 13 de febrer de 2009

Exiliada i pòstuma



L’any passat s’edità per primera vegada ‘La ciutat cansada’ (Edicions 62), novel·la inacabada de Pere Calders, escrita entre 1944 i 1952, durant el seu llarg exili mexicà. Sobre el motiu de la seva incompletesa, la conjectura més plausible seria la hipotètica falta de sintonia entre l’autor i els seus lectors. No cal oblidar que, per a una llengua d’àmbit territorial restringit com la nostra, l’exili dels seus escriptors implica la pèrdua de contacte amb la parla viva i amb els interessos de la seva societat. No és d’estranyar doncs que Calders, mancat de la guia que podria representar una reacció als seus escrits, optés pel gènere més econòmic del conte i abandonés una empresa més ambiciosa en la qual ja havia esmerçat alguns anys.

Una qüestió encara més opinable seria l’oportunitat d’editar una novel·la inacabada sense el permís de l’autor. Donat que Calders és un escriptor molt popular, és lícit sospitar raons purament crematístiques darrera d’aquesta maniobra. Afortunadament, l’obra es trobava en un estat avançat de gestació i les seves pàgines ofereixen nombrosos motius de gaudi als seus lectors, o sigui que es pot dir que estem d’enhorabona.

[—No temo l’imprevist —respon ella—. És massa familiar, massa de cada dia. Em fan més por les coses que es poden preveure, perquè s’anuncien i escurcen el temps.]

L’acció té lloc en una “enorme ciutat catalana, difícil de localitzar en els mapes corrents”, en la qual un grup de llogaters desnonats inicia una marxa incerta que tant podria ser una peregrinació com un exili. Al voltant d’aquest grup trobem representants de les forces vives i altres membres de la societat civil, la majoria d’ells insatisfeta pel paper que els ha tocat representar. Hi ha nombroses peripècies d’una negra comicitat on l’autor es burla de les convencions, els principis i la retòrica nacional, burles més significatives encara si hom pensa en la seva situació d’exiliat polític. Abunden els estirabots, les imatges inesperades i unes descripcions heterogènies que són precursores de Perec. I malgrat la falta de conclusió del relat, el seu caràcter episòdic i coral pot ser llegit com una successió de contes digne del millor Calders.

[—I a tu et sembla que la Marta se n’anirà amb el primer xitxarel·lo que es presenti parlant de jutges i capellans?
—Sí, que m’ho semblava.
En Daniel es repensà.
—Ep! —digué—. Jo no sóc un xitxarel·lo. Sóc pintor i tinc aspiracions.
L’Elies, commiserativament, li va explicar que l’embalum de convencions que la gent portava per conviure, no servia, i que el matrimoni era un anunci per entabanar senyoretes.
No, allò no podia ésser. En Daniel es va pensar que volien enganyar-lo i arrugant el front, amb un posat altiu, replicà:
—Senyor Elies, tingui en compte que jo vaig de bona fe.
—Aquest és el mal. Perquè l’home que, a gust meu, s’hagi d’emportar la Marta, procedirà de mala fe. La prendrà d’una revolada i provarà de pegar-nos a mi i a n’en Marc. La Marta ja sap el que ha de fer i s’espavilarà.]



Postdata: ja és a les llibreries “Ni d’Eva, ni d’Adam” d’Amélie Nothomb (Empúries/Anagrama), no us la podeu perdre!

2 comentaris:

  1. Veig que sí que en vas parlar... Acostumat a veure els teus posts amb dotzenes de comentaris, m'he quedat parat de no veure'n cap aquí.

    Tot i els habituals escrúpols de consciència que acostumen a acompanyar l'edició pòstuma de qualsevol novel·la, em sembla que l'edició de La ciutat cansada està plenament justificada. En primer lloc, per la seva qualitat. I després, perquè constitueix una peça molt interessant de dos puzzles diferents, el de l'obra de Calders i el de la novel·lística catalana (i del model de prosa) dels anys de la foscor màxima. I també del de la novel·la dels trenta, si molt convé, perquè La ciutat cansada està escrita amb un esperit que recorda el de Trabal i el de tot un món que no va poder ser.

    Pel que fa al final, me l'imagino amb un toc fellinià, la caravana que avança i avança pels descampats que envolten la ciutat...

    En un altre ordre de coses, constato que els que, com jo, ens hem incorporat tard al teu blog, tenim una pila de feina pendent... Hauries de fer un greatest hits del teu blog.

    ResponElimina
  2. Ferran, acostumo a ser molt crític amb les edicions pòstumes, però en aquest cas valia la pena.

    No et sorprengui l'absència de comentaris, l'apunt pertany als primers mesos del bloc quan els índexs d'audiència eren ínfims.

    ResponElimina