La ville en rose (2)

Saint Sernin, romànic a l'enèssima potència
Per pur atzar, després de Marrakech, la nostra següent sortida ha estat a Toulouse, una ciutat també rosa (i no cal buscar segones lectures), on els maons dominen el paisatge urbà i li confereixen un aire ben característic. Apart de Josep, venien també les meves germanes i el meu cunyat Òscar: un d’aquells experiments familiars que no fem gaire sovint, però que s’ha saldat amb èxit.

Un ajuntament amb "grandeur" per donar i vendre
Sempre m’agrada llegir les ciutats com la col·lisió única de conceptes i personatges heteròclits. Toulouse, capital de dues plantes passades de moda: les aromàtiques violetes i l’herba del pastell, antic origen del tint blau. Toulouse, refugi de càtars i de l’exili de l’Espanya republicana. Toulouse, o les mil maneres de cuinar les oques (i el cassoulet de retruc). Tolouse, improbable bressol de Carlos Gardel i domicili conjugal de Pierre de Fermat. Tolouse, rugby i avions amb un excés del Saint-Exupery més edulcorat. Toulouse, mare del Canal du Midi, indolència meridional passejant vora l’aigua sota els esquelets dels plàtans.

Art-déco en gris
I també Toulouse, la segona ciutat de França en qualitat de vida, amb un centre compacte, atractiu i amb poc tràfic. Mereixeria ser més coneguda la seva barreja d’art, gastronomia, civisme, relaxació i inquietuds culturals; i a més, ens queda prop de casa.

Patrimoni de la Humanitat