Història de dues germanes

Tota la crítica sembla coincidir que les millors ficcions que es poden consumir actualment es troben a les sèries de televisió. Llàstima que sigui un medi que freqüento tan poc, però és que em costa molt tenir vicis a hores convingudes. En general m’espero per veure-les reunides dins d’una capsa i amb prou temps lliure per empassar-me les moltes hores que solen durar.

Fa molt i molt de temps, cap a principis dels anys 80 del segle passat, existí una època en la qual encara no estàvem saturats de serials televisius: tot just descobríem el luxe xaró i les ambicions que s’amagaven al cor de “Dallas” i no en sabíem res de les misèries de l’esclava Isaura ni dels misteris del Poble Nou. Fou llavors que aparegué una sèrie corrosiva, disposada a dinamitar totes les convencions d’un gènere amb el que encara no ens havíem familiaritzat. Potser per això aquí el seu èxit va ser més aviat de culte i probablement aquesta és la raó que hagi trigat tant a reeditar-se en DVD.

Però després d’esperar-la durant anys en candeletes finalment tenim aquí la primera temporada de “SOAP” (“Enredo” en castís), 25 episodis de mitja hora que són la millor solució per oblidar qualsevol crisi. Curiosament, dos dels episodis i algunes altres rèpliques no han estat doblats (i s'han de veure subtitulats), el que sembla indicar la llarga mà de la censura de TVE, fins i tot en temps democràtics.

Aquesta és la història de dues germanes, Jessica i Mary, i les seves respectives famílies, els rics Tate i els no-tan-rics Campbell. Jessica estima la vida i només hi troba a faltar una banda sonora, Mary també estima la vida, però l’amor no és recíproc. Les peripècies que patiran aquestes famílies constitueixen una enciclopèdia dels recursos del gènere. Quina altra sèrie de la història ha gosat reunir en els seus guions adúlters compulsius, crims quíntuples, canvis de sexe, mafiosos, espies, abduccions alienígenes, un nen posseït pel dimoni, la seducció d'un capellà, amnèsia, impotència, l'home invisible, ventriloquia i un venedor de moquetes a l'Ecuador? I al bell mig d’aquest descomunal desgavell la sublim Katherine Helmond, una Jessica Tate panglossiana que es resisteix a ser una “dona desesperada” encara que l’univers s’enfonsi al seu voltant.

Com a nota sociològica al marge, cal destacar que el personatge de Jodie Campbell, interpretat per Billy Crystal, deu ser un dels primers papers homosexuals fixos en una sèrie de televisió i, a més, vist el tarannà de farsa dels guions, un dels que estan tractats amb més simpatia.

Després de contemplar aquesta magistral manipulació de les esperances de l’espectador, hom queda vacunat per evitar empassar-se qualsevol altre “colebrot” de segona categoria. En resum, he passat bona part del cap de setmana contemplant-la i rient pels descosits i no puc fer més que recomanar-la vivament.