dimecres, 25 de febrer de 2009

La llengua com a ornament


Pierre o Pèire?

Tret del francès, la resta de llengües parlades a França semblen tenir un trist futur; i l’occità no n’és l’excepció. En el territori històric de la llengua, on ara habiten uns 14 milions de persones, poc més de mig milió encara el parla habitualment, sobretot al camp, i es tracta d'una xifra en descens. A Tolosa de Llenguadoc, ciutat a la que li correspondria potser la capitalitat lingüística, l’occità apareix testimonialment a la traducció dels noms dels carrers i en alguns plafons d’informació turística, però mai més enllà del centre històric. També sembla una opció dubtosa traduir els noms (i fins i tot els cognoms!) dels personatges històrics; però és sabut que l’Estat francès contempla aquestes llengües com una pinzellada inconseqüent de color local, adequades per batejar autopistes i vendre carquinyolis, però no per prendre-se-les seriosament i fomentar-les. A hores d'ara sembla que la supervivència d'algunes d'elles, com el català i l'occità, han quedat en mans dels països veïns, però potser és demanar massa deixar sobre les estretes espatlles de la Vall d'Aran una tasca tan monumental.

A Tolosa només una petita botiga anomenada “Commando Sudiste” deixava entreveure signes de resistència i convidava a parlar occità als seus clients. Llàstima que estigués tancada, perquè la samarreta hauria estat un bon record.
Llengua basca, catalana, occitana i corsa
Però també la llengua com a simplificació: uns "escargots à la catalane" servits en un oceà de salsa de tomàquet, ergo la identificació de Catalunya amb els tomàquets.
O la llengua com element humorístic: "seiche à la plancha" traduït a l'anglès en el menú d'un restaurant com a "calamari has the plancha".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada