Horta en sabatilles

Simplificant i molt, igual que Barcelona té Antoni Gaudí, Brussel·les pot presumir de Victor Horta que amb els seus edificis escampats per la ciutat l’imprimí una poderosa personalitat. Nascut a Gant l’any 1861 i mort a la capital el 1947, la seva llarga carrera se sol associar amb l’«art nouveau», estil del qual és un dels més conspicus conreadors. Lluny de la genialitat d’un Gaudí, Horta es mostra sempre raonable i elegant (segurament hauria abominat dels excessos decoratius d’un Puig i Cadafalch o un Domenech i Montaner).

Vaig prendre contacte amb la seva característica manera de fer als Magatzems Waucquez, actualment seu del Centre Belge de la Bande Dessinée. I fins molt més tard no vaig descobrir que l’estació central de Brussel·les, malgrat la seva aparença totalment «art déco», era un projecte seu de 1912, llargament postergat, i no inaugurat fins el 1952.

Contemplar altres mostres del talent d’Horta no és difícil, però obliga a una planificació disciplinada que només els bojos de l’arquitectura estaran disposats a assumir. Per a la resta, el més recomanable és acostar-se a l’Hortamuseum del barri de Saint Gilles. Es tracta de l’habitatge i el taller adjunt que l’arquitecte va dissenyar per ús de la seva pròpia família (matrimoni i una filla, més cambra de convidats i dormitori pel servei). És un edifici d’escassa planta i vocació vertical, que floreix màgicament entorn d’una escala central.

L’inevitable flux turístic converteix la visita en una experiència una mica claustrofòbica, però fent les degudes abstraccions no costa gaire entendre que en aquesta casa s’hi podia viure molt rebé en el sentit més burgés de la paraula. Només cal veure el dormitori de la filla a l’àtic, amb hivernacle incorporat per enamorar-se de la casa. No tot el mobiliari i la decoració són els que es trobaven aquí originalment, però sí que pertanyen a la mateixa època.

Dins del museu està prohibida la fotografia, el que potser és una benedicció, perquè ¿qui vol topar-se amb una colla de sòmines fent-se selfies davant de la llar de foc o el vitrall del saló? [Totes les imatges les he manllevat de la seva web]. No digueu que no són una delícia.

El judici del segle

La fiscalia: Marcia Clark (Sarah Paulson) i Christopher Darden (Sterling K. Brown)

Després de veure el magistral documental «O.J.: Made in America», quedava clar que allà hi havia material de sobra per fer una versió dramatitzada del judici que va sacsejar els Estats Units a meitat de la dècada dels 90. La sèrie de 10 episodis es titula «The People v. O. J. Simpson: American Crime Story» i al seu darrera hi ha Ryan Murphy, responsable de la truculenta «American Horror Story» que no té res a veure (com tampoc té res a veure amb l’excel·lent sèrie de ficció «American Crime»).

«The People v. O. J. Simpson» s’inicia amb el descobriment dels cadàvers de Nichole Brown, l’ex-dona d’O. J., i del seu amic Ron Goldman, i conclou amb la sentència absolutòria que l’ex-futbolista va rebre després de vuit llargs mesos de judici. Només uns rètols finals expliquen el destí futur dels principals protagonistes i traeixen el molt cenyit marc de la història.

I quina història! Si no hagués vist abans el documental, podria arribar a pensar que els guionistes havien carregat les tintes amb tantes casualitats inesperades, tants girs sobtats de guió i tantes sorpreses oportunes. Cal dir que Ryan Murphy i companyia són més amics de l’exageració que de la mesura, i de vegades la càmera es comporta d’una forma una mica frenètica, envoltant els personatges en un vol circular i marejant. Però em consta que tot el que s’explica és bàsicament veraç.

El cas Simpson, que contemplat superficialment podria semblar un típic exemple de la impunitat que molt sovint comporta la celebritat, té en els fons tants replecs que no sabria ni per on començar. El primer de tots potser hauria de ser el racial, ja que ser negre als Estats Units no és mai una circumstància sense conseqüències. O. J. Simpson durant el seu apogeu esportiu esdevingué el negre favorit (per la seva imatge mancada d’amenaça) de la població blanca, l’antimatèria d’un Black Panther, si aquest concepte tingués cap sentit. Ell mateix, amb la ingenuïtat que el caracteritza, es declarava daltònic a l’hora de distingir blancs de negres.

Irònicament, una de les estratègies de la defensa durant el judici, va ser incorporar O. J. al martirologi de la discriminació racial i convertir-lo en pretext per rescabalar-se sobre passats abusos policials a Los Angeles. Que al final uns i altres li giressin l’esquena és només una de les moltes lliçons morals que es poden extreure de la sèrie.

Torna a sorprendre el poder transgressor que la societat americana atorga a certes paraules i em refereixo una vegada més al terme «nigger», públicament mencionat sempre amb l’eufemisme «the N-word». Costa entendre des d’un país tan malparlat com el nostre  que l’ús d’un sol mot sigui suficient per enfonsar la reputació d’una persona.

Nathan Lane, Courtney B. Vance, John Travolta, Cuba Gooding Jr., David Schwimmer

La societat de l’espectacle és un altra manera interessant d’enfocar «The People v. O. J.». La fuga de la justícia de Simpson, televisada en directe, constitueix un dels grans moments de la història del medi. Les entrevistes amb Larry King o Barbara Walters afegeixen realisme a la ficció. Potser serà simptomàtic que, de tots els actors principals, només el jutge Lance Ito no acabés escrivint cap llibre sobre el cas. I encara el mateix judici, que també va ser televisat, mostra la batalla d’egos entre un grup d’advocats estrella, cadascú amb agenda pròpia.

Sense intenció de ser exhaustiu amb les interessants qüestions que la sèrie suscita, acabaré mencionant les que afecten a la discriminada condició femenina. Començant per la violència de gènere que va patir Nichole Brown Simpson durant el seu matrimoni i que, malgrat les successives intervencions policials, sempre va acabar sent obliterada gràcies a la immensa celebritat d’O. J. Però encara em resulta més punyent el cas de Marcia Clark, cap principal de l’acusació, qui en ple procés de divorci i estant en joc la custòdia dels seus fills, veu menystinguda la seva professionalitat i esdevé carn de portades sensacionalistes pel seu pentinat o per la roba que porta.

A la sèrie intervenen molts actors, alguns estan bé o molt bé i han sigut justament premiats. Començaré doncs pels més fluixos, per deixar les penes aviat enrere. Potser el que queda pitjor parat és Cuba Gooding Jr., que no s’assembla ni en pintura a l’escultural Simpson (què més voldria!), i que lluny de la noblesa afable de l’original resulta un ploramiques difícil d’aguantar. Pel que fa a John Travolta (que també actua com a productor) té el paper de Robert Shapiro, l’advocat de les estrelles, i l’interpreta de forma tan impostada i artificiosa, que fascina tant com horroritza (o viceversa).

D’entre els noms coneguts que no desentonen (i que mostren una gran semblança física amb les persones reals que estan copiant) podria citar Bruce Greenwood (fent del polític municipal Gil Garcetti), Cheryl Ladd («Els àngels de Charlie»), David Schwimmer («Friends») fent de Robert Kardashian, el pare de totes les Kardashian hagudes i per haver (que també gaudeixen d’un fals cameo), Connie Britton («American Horror Story 1» i «Nashville»), excel·lent com l’amiga drogoaddicta de Nichole que publica el primer llibre de «confessions verídiques» i, per acabar, Nathan Lane, l’inefable advocat borratxó F. Lee Bailey.

Però «The People v. O. J.» conté tres interpretacions de treure’s el barret. La primera és la de Sterling K. Brown en la pell del fiscal Christopher Darden. Es tracta d’un personatge profundament tràgic, el d’un negre que culpabilitza un altre negre i finalment fracassa fins el punt de l’estigmatització. Courtney B. Vance com a Johnnie Cochran, l'advocat demagog, manipulador i victimista que sembla la pitjor invenció d’un públic racista, està senzillament impressionant. I la Marcia Clark de Sarah Paulson, ferida i fotuda per tantes discriminacions acumulades, es mereix cadascun dels nostres aplaudiments.

Vegeu «The People v. O. J. Simpson», malgrat el seu sensacionalisme, subratlla amb encert moltes de les disfuncions del sistema. Un vuit alt.

Mites d’origen i errades de l’últim minut

Vaig llegir «The Adventures of Huckleberry Finn» fa quaranta anys, aconsellat per un amic americà que la considerava la seva gran novel·la nacional, opinió que heretava potser el gran respecte que Ernest Hemingway li tenia quan va afirmar que «Tota la literatura moderna americana ve de Huck Finn». No en guardava cap gran record, però com que Twain és un autor que s’ha guanyat el meu respecte durant aquestes dècades passades, vaig proposar-lo al club de lectura amb un cert èxit: el veredicte final va ser força favorable, tot i que jo vaig ser el lector menys convençut de tots.

«Huckleberry Finn» es presenta d’entrada com una mena d’acompanyant de «Les aventures de Tom Sawyer», tot i que aquest cop narrada en primera persona pel propi Huck i en un to progressivament més seriós, que s’allunya de les facècies adolescents del llibre anterior. Encara els primers capítols presenten el fantasiós Sawyer formant una còmica banda de malfactors, dedicada al segrest, l’homicidi i l’extorsió, tot i que l’abast dels seus crims no va més enllà d’espantar un pícnic dels membres de la catequesi local.

Però el personatge de Huck, reticent figura reclamada per la respectabilitat (gràcies a una petita fortuna que va trobar a l’aventura anterior), se’l disputen alternativament la força civilitzadora/repressora de la vídua Douglas i l’influx parasitari del pare Finn, el borratxo oficial del poble. No serà estrany que aviat escapi riu avall, en companyia del noble negre Jim, esclau en fuita, des del precís moment que l’amenacen de vendre’l i separar-lo de la seva família.

El primer que sorprèn en aquesta novel·la, escrita per ser llegida per tota mena de públics, és la seva cruesa visceral, on apareixen pares mal-tractadors, víctimes del «delírium trèmens», cadàvers d’adolescents i tota mena de crueltats, on l’assassinat només és un incident picaresc més. Els temps han canviat, per descomptat, però de vegades costa fer-ne la translació a la correcció política sense que alguna de les seves essències no quedi afectada.

«The Adventures of Huckleberry Finn» té seriosos problemes de traducció a qualsevol altre idioma —i no només perquè estigui escrita en un dialecte vernacle d’un Mississipi ja desaparegut en el moment de la seva publicació, i que Twain reproduïa amb nostàlgia molt lligada a la seva pròpia joventut—, sinó també perquè l’experiència de la negritud als Estats Units, no té exacte equivalent en cap altre país conegut. En l’actualitat la novel·la, malgrat estar fermament inscrita al canon, encara és discutida pel seu tractament paternalista del negre Jim i per l’ús generós del terme «nigger». Sorprèn que una societat adulta, com ho hauria de ser l’americana, respecti tant el poder màgic de les paraules i prescindeixi tant de contextos i intencions.

Afortunadament som europeus, i el mot «nigger» no ens fa ni fred ni calor a l’hora de jutjar l’obra. El personatge de Jim és certament ignorant, poruc, i supersticiós, però també té el cor molt ben posat al seu lloc. Les pàgines on Huck s’enfronta al problema de protegir un esclau fugitiu, o sia defensar la decència per damunt de la legalitat, es poden comptar entre el més excels que va parir Twain. I són de total vigència encara avui.

Al seu voltant hi ha algunes peripècies divertides, d’inici prometedor però no sempre ben resoltes, molt evocadores en tot cas. Llàstima que el llibre acabi tan malament amb l’empresonament de Jim a la granja Phelps. De sobte, tota la seriositat del discurs moral àrduament adquirit a les pàgines precedents es dissol amb la reaparició de Tom Sawyer i la seva conyeta metaliterària. Llàstima de conclusió.

Un toc femení

Periòdicament em dic que no tornaré a veure cap altre film super-heroic; que no tinc ni l’edat ni la disposició; que si no m’interessava Superman als dotze anys, difícilment m’interessarà ara. Però al final algú et ven la moto (que aquest cop serà diferent!) i acabes picant. Sense més coneixement del personatge que la seva aparença icònica, Wonder Woman defuig per imperatius hormonals els excessos de testosterona del gènere i com que «Wonder Woman» (la pel·lícula) la dirigeix Patty Jenkins, que també és una senyora, cal esperar un molt benvingut desplaçament del punt de vista, cosa que es produeix de forma bastant satisfactòria.

La narrativa principal, perfectament autosuficient, queda emmarcada entre dues escenes innecessàries situades en el present, que només es justifiquen com a nexe d’unió amb els diferents films de la franquícia de DC Comics, aquella que relaciona Wonder Woman amb personatges tan sorruts com Batman o Superman. Sigui com sigui, aquí només m’ocuparé de la titular Wonder Woman, encara que aquest portentós apel·latiu no es mencioni ni una sola vegada en els 141 indulgents minuts de la cinta.

Rebobino als temps gloriosos del panteó grec. Diana (Gal Gadot) nasqué i fou educada a l’illa de Themyscira, llar de les intrèpides amazones, creades per Zeus per a garantir la pau entre els homes i per lluitar contra el déu Ares, el de la guerra. Themyscira és un refregit ensucrat i digital de la costa amalfitana, Marina d’Or i Matera (de Basilicata), però no els hi ho tindré en compte. Robin Wright, amb tots els coneixements adquirits com a senyora Underwood, ensinistra Diana en les arts de lluita amazònica i està espectacular.

Des d’una realitat potser paral·lela arriba l’avió de l’espia Steve Trevor (Chris Pine), que trasllada tota la peripècia als temps de la Primera Guerra Mundial. La innocent Diana, sota la creença que està destinada a dur la pau a la humanitat, partirà cap al front, i descobrirà aviat que no tot és tan blanc ni tan negre i que potser no és Ares l’origen de tots els mals. Es tracta d’una faula perfectament decent bastida amb ingredients més que peculiars: mitologia, Primera Guerra Mundial, super-poders i pacifisme (embolica que fa fort!)

El millor que puc dir és que «Wonder Woman» no abusa dels seus elements antiheroics i conté també una mica de fantasia, d’aventura, de comèdia, de gènere bèl·lic i de tensió sexual més o menys resolta. I que quan, a meitat del metratge, Diana destapa els seus poders, ho fa en una escena meravellosa que és pura adrenalina. Gran part de l’eficàcia amb la que es despleguen els diferents registres és virtut de Gal Gadot, actriu més que competent, bella, escultural i molt dotada per la gestualitat corporal de tipus heroic. A més, encara que faci molt de goig contemplar les seves acrobàcies impossibles, en cap moment fa la sensació que siguin el producte d’una mirada explotadora masculina. No m’estranya que el film hagi caigut tan bé entre el públic femení.

Lucy Davis i Gal Gadot opinen sobre l'encotillament de la moda.

Al seu costat Chris Pine compon un galant de sèrie B, simpàtic i amb molt bona química en relació a Gadot. En general, no es pot dir que hi hagi ni una sola interpretació feble. A la mencionada Robin Wright, afegiu Elena Anaya en un paper molt truculent o Lucy Davis (tan brillant a «The Office» i a «Shaun of the Dead») com a secretària sarcàstica. Fins i tot David Thewlis, provinent d’una lliga tan diferent com és el cinema de Mike Leigh, resol molt bé el seu complicat rol.

Les servituds del gènere obliguen que la mitja hora final sigui una apoteosi d’explosions i efectes especials, on un parell de contendents es dediquen a destrossar coses, coses grosses. Això ja és inevitable. I, posat a trobar una pega de guió, xoca una mica que la pacifista Diana hagi d’escabetxar un munt d’alemanys per aconseguir els seus objectius de germanor universal.

No, «Wonder Woman» no està gens malament, i pot passar per feminista en un món que ho és tan poc, sobretot si teniu millor païdor que servidor, i podeu imaginar un univers de còmic on Zeus i el gas mostassa poden conviure sense fricció.

Un món de metros: Delhi (2)

Aquest cop sí que el metro ha progressat adequadament des de la darrera visita. Inaugurat l’any 2002, compta amb 163 estacions, 214,8 quilòmetres de vies i set línies encara en construcció. En canvi el disseny només ha millorat moderadament, les línies continuen semblant esquifides en el traç i no entenc molt bé aquests nòduls que apareixen de tant en tant per indicar uns transbordaments inexistents. L’hostessa de dalt sembla que demana excuses per tots els defectes que hi puguem trobar.

A Bruges (i 4)

Quaranta anys enrere recordo que a Bruges hi havia un modest però brillant museu Memling. Dedueixo que en l’actualitat l’han traslladat a l’edifici molt més espectacular de l’Hospital de Sant Joan, gòtic i fins i tot romànic, un dels centres sanitaris més antics d’Europa que va estar en funcionament fins l’any 1977. En l’actualitat exposa material mèdic històric, panells explicatius sobre com funcionava el centre i alguns retaules antics, al que cal afegir una farmàcia restaurada del segle XVII que va estar en funcionament fins fa quatre dies.

De totes maneres, el motiu principal de la visita és veure els magnífics Memlings presents (cinc, si no m’he descomptat). La seva barreja de realisme i transcendència representa el súmmum de la pintura religiosa que puc suportar sense efectes secundaris. Es tracta en qualsevol cas d’obres mestres que no requereixen explicació, però sí contemplació. O sigui que callo.

«A Bruges» («In Bruges») és també un film de culte de Martin McDonagh, una comèdia negra i criminal que no s’assembla a cap altra. Conté interpretacions memorables de Colin Farrell, Brendan Gleeson i Ralph Fiennes, una preciosa banda sonora de Carter Burwell, meravelloses imatges de la ciutat, i un eslògan brutal («Primer dispara. Després fes turisme»). Si no el coneixeu, ja esteu fent tard.

Entre les cames

No havia llegit res d’un escriptor que passa per ser un dels més simptomàtics dels nostres temps, com és Chuck Palahniuk, i m’he estrenat amb «Beautiful You» (2014) (hi ha traducció de 2016 a Random House, amb el títol de «Eres hermosa»). Per les crítiques que he llegit a Amazon, entenc que no és una de les seves millors novel·les, i que la majoria dels lectors li retreuen que no estigui a l’altura dels seus primers llibres. Em temo que he arribat tard.

Com que, per ignorància, no puc comparar, m’ha costat una mica situar el registre d’aquest llibre. Per un moment m’ha semblat una paròdia de «50 ombres de Gray», amb aquesta becària de Nebraska, inepta i insegura, que cau de genollons davant C. Linus Maxwell, un mega-magnat híper-sexy que l’embolcalla en el luxe i la sotmet a una mena d’esclavatge sexual. Però, vist el to exagerat i caricaturesc (amb personatges anomenats Alouette d’Ambrossia o similars) finalment l’he hagut de concedir que al que més s’assembla «Beautiful You» és a un tebeo, i no pas a un tebeo particularment brillant, un tebeo amb una sola idea a la closca, com passava amb aquells films dels anys 80 a Hollywood, que se solien anomenar «high concept».

La idea en qüestió, l’alt concepte que deia, és una línia de joguines eròtiques femenines tan eficaces, que aquell que sigui capaç de controlar-les, controlaria també tota la resta (més o menys) de la humanitat. Palahniuk sembla deixar entendre que les dones són el poder a l’ombra, les que porten veritablement les regnes, i que aquell que les pugui dominar esdevindrà l’amo de l’univers (un concepte molt típic dels tebeos). Aquesta tesi admet tant lectures feministes, com paranoies sobre la feminització de la societat del segle XXI. És difícil predir el missatge tractant-se d’un autor que en el passat va manegar de forma tan inepta la revelació de la seva pròpia homosexualitat.

Potser tampoc no cal trencar-se les banyes, ja que el novel·lista ha optat per un tractament superficial que no es molesta a explorar a fons la seva premissa. Cita moltes marques de luxe i omple les pàgines de descripcions d’orgasmes femenins fisiològicament molt detallats. Segurament aquest aparador de fantasia serà suficient pels pocs lectors post-adolescents que encara queden.

Als lectors més granadets no ens quadra que una colla de dones esdevingudes ionquis exhaustes del sexe artificial, siguin també consumidores fidels de certes marques del supermercat. Tampoc s’entén l’actitud dels seus marits, que potser no coneixen la «Lisístrata» d’Aristòfanes, però que (privats de coits) haurien de mariconejar una mica més.

Cap al final, quan anaves a denunciar per ridícules totes aquelles escenes amb la xamana a l’Himalaia, descobreixes que «Beautiful You» és una farsa.

Drames quasi rurals

La reputada sèrie de la BBC «Happy Valley» sembla pensada per demostrar que la vida a províncies (en aquest cas West Yorkshire, al Nord d’Anglaterra) no és tan tranquil·la ni idíl·lica com alguns ens voldrien fer pensar. Creada, escrita i parcialment dirigida per Sally Wainwright, aporta al drama criminal televisiu un punt de vista femení —empàtic, sempre fent costat als personatges—, que és tant una virtut com un dels seus grans atractius. Per descomptat, la vall feliç del títol l’haureu de prendre amb una certa sornegueria.

«Happy Valley» té com a protagonista (i fonamental arma secreta de la sèrie) la sergent de la policia Catherine Cawood, propera a la cinquantena, tossuda i no sempre diplomàtica, però bàsicament decent, a qui l’actriu Sarah Lancashire infon una humanitat que no es paga amb totes les pessetes d’aquest món. Catherine també té un trauma no tan secret, que es revelarà aviat i s’anirà desplegant durant les dues temporades fins ara existents: la seva filla Rachel va suïcidar-se després d’haver estat violada i parir un fill no desitjat.

La primera temporada, estrenada el 29 d’abril de 2014, planteja d’entrada el segrest una mica matusser d’una filla de bona família, que fa pensar d’immediat en «Fargo» (el film) i els germans Coen, en general, tot i que en un to més realista i menys sarcàstic. Després d’uns capítols bastant excitants, el segrest es resol al final de l’episodi quart, de manera que els dos capítols que conclouen la sèrie són més aviat un ajustament de comptes ètics entre els directament implicats. Aquest final de temporada està bé, però desconcerta el seu to més psicològic i amb menys suspens.

La segona temporada es va estrenar el 9 de febrer de 2016 i també consta de sis episodis. Reprèn l’acció divuit mesos més tard i aprofita algunes de les trames de la temporada anterior, però té com a intriga principal el cas d’un assassí en sèrie. El primer capítol atabala per la quantitat de fronts que obre, però per fortuna aviat els fils s’espongen i es van administrant sàviament. Una de les subtrames (la de les treballadores sèrbies esclavitzades) no porta enlloc, però no em queixaré quan la segona temporada de «Happy Valley» fa tantes coses bé i acaba amb un capítol magistral ple de «tète à tètes» memorables.

Ben escrita, amb una fotografia que fa bells els racons més sòrdids i unes interpretacions de luxe, «Happy Valley» s’ha endut al seu país tots els premis haguts i per haver. A més de Sarah Lancashire, que ja he dit que val mitja sèrie, estan molt bé Siobhan Finneran, com la seva germana alcohòlica i Shirley Henderson com una pirada enamorada d’un reclús. El pujant James Norton, a qui ja havíem vist com a Príncep Andrei a «Guerra i pau», aporta a més una bona dosi d’atractiu visual.

Hi haurà tercera temporada, possiblement la darrera. De moment, encara que no ho sapigueu, necessiteu veure les dues existents. A casa, al final vam aplaudir amb entusiasme, cosa que no sol passar, ja us ho asseguro.

A Bruges (3)

A la porta del costat del museu Groening hi ha Arentshuis, un casalot del segle XVIII, on apart d’exposicions temporals es presenta una selecció de l’obra de l’artista Frank Brangwyn (1867-1956), molt més interessant del que l’abundància de consonants del seu nom pot augurar. Brangwyn, d’arrels anglo-gal·leses, va néixer a Bruges, on el seu pare s’havia traslladat com a arquitecte d’una església parroquial, projecte al que seguiren altres edificis a la mateixa ciutat. La família retornà a Anglaterra l’any 1874. El jove Frank aviat mostrà inclinacions artístiques, secundat per les classes de dibuix del seu pare i una temporada d’aprenentatge als tallers de William Morris.

Als disset anys va vendre la seva primera tela i aviat esdevingué un dels artistes més polifacètics i populars de la seva època. Cap tècnica li era aliena: apart de pintor i dibuixant, fou dissenyador de vitralls, mobiliari, ceràmica i cristalleria, decorador d’interiors, il·lustrador de llibres, litògraf i xilògraf. La seva obra més pública i coneguda són els potents i coloristes murals que decoren esglésies i altres edificis civils a tots dos costats de l’Atlàntic (i també en algun extrem del Pacífic). Perquè us feu una idea de la seva celebritat en els seus anys d’apogeu, John D. Rockefeller, Jr. li encarregà els frescos de l’interior del RCA Building (1930-1934), juntament amb Diego Rivera i Josep Maria Sert.

La popularitat de Frank Brangwyn anà declinant a mesura que la idea de l’Imperi Britànic esdevenia més i més políticament incorrecta, un fet que va sumir l’artista en una depressió certa, salvada a mitges pels honors que li servava la seva ciutat natal. El que podreu veure a Arentshuis no és copiós,  però sí que és molt convincent com a mesura de les dots de l’artista en termes de petita escala. Potser evita situar-se a l’avantguarda de res, però no és mai menys que potent, especialment als gravats, tot i que les seves produccions més diguem-ne «oficials» aguanten la mirada de tu a tu amb Sert i amb Rivera (si no és que les superen).

El tio era més que bo: tot el que he ensenyat fins ara és de treure's el barret. El que encara no he deixat veure, és encara millor. Espero que no us molesti que no pertanyi a aquesta institució museística flamenca una peça del Museu Nacional d'Art de Catalunya que es diu "Cases velles de Gant", igualment firmada per Brangwyn.

Inesperadament, l'artista japonès Yoshijiro Urushibara ha sabut extreure d'una imatge de Frank Brangwyn una suprema lliçó estètica. No en trobareu de millors.

Le quai vert

Me'n recordo (LXII)

No va ser fins ahir al vespre que vaig adonar-me de l'absurda pretensiositat d'anomenar Starlux una gamma de sopes, sofregits de tomàquet i caldo en pastilles.

A Bruges (2)

Els museus de Bruges són petits i suculents, com a mi m’agraden, que de Louvres, Prados, i Hermitages, amb un parell al planeta, més que sobren. El visitant interessat per la grandària (o la resposta a qui la té més grossa), hauria d’acostar-se d’entrada amb humilitat al Groeningemuseum, museu municipal on s’arreplega el bo i millor del que algú de la capital (sigui Madrid o Brussel·les) no s’havia endut abans.

El retaule d’oli sobre roure de Jan van Eyck, amb la Verge, el Nen i el canonge van der Paele, és un miracle de realisme més animista que fotogràfic. En aquesta escena una mica opressiva, on cada textura es reprodueix com cal, només el canonge, vell i apoplèctic, convida a una interpretació empàtica.

Margareta van Eyck, malgrat les seves banyes divergents, pot presumir d’un retrat de família al qual mai no podran aspirar la majoria dels seus contemporanis. Mentrestant Gerard David pintava, quasi al mateix temps, un baptisme de Crist deliciosament realista, amb la família del patrocinador fent-li costat des dels dos laterals. No sé perquè m’emocionen les cametes desvalgudes del Crist i les petites onades que envolten els seus genolls.

«El Judici Final» de Hieronymus Bosch és d’atribució dubtosa i conté ressonàncies del tríptic de temàtica similar de Viena i de «El Jardí de les Delícies» de El Prado. L’execució és una mica matussera i s’observa un excés de color rosa; però la iconografia és can Bosch en estat pur.

I com que el Groeninge arriba pràcticament fins al present, hi ha un Magritte que es titula «L’atentat» i que representa una síntesi no sé si involuntària de tota la seva obra.

Un món de metros: Madrid LGTBIQ

Cliqueu per ampliar

Ja ha esdevingut tradició que el mes de juny estigui dedicat a la reivindicació dels drets del col·lectiu LGTBIQ. És just que sigui així i continuarà sent necessari fins el dia que el fet de ser gai, lesbiana, transsexual... sigui tan innocu com ser heterosexual. Malauradament aquest dia encara queda lluny, fins i tot en aquest país que de vegades pretén ser el súmmum de la modernitat il·lustrada.

Confesso que el mapa que veieu a dalt no sé si és actual o de fa un temps, i la seva autoria (malgrat la web que indica) és més que dubtosa. Sigui com sigui, atès que enguany la ciutat de Madrid acollirà el World Pride 2017, em sembla adient presentar-lo avui.

El mapa manlleva la plantilla de la xarxa del metro de Madrid i canvia el nom de les seves estacions per el de personatges i organitzacions que han tingut un paper important en la història del col·lectiu. Per més que m'ho he mirat amb calma, no he sabut llegir cap mena de criteri en la constitució de les línies, ni en la proximitat entre estacions. Té sentit que Mayte Martín estigui a cinc parades de Miguel Poveda, o que Nazario sigui a tocar d'Ocaña; però que algú m'expliqui què fa Jordi Petit de bracet amb Tracy Chapman.

No estic segur al cent per cent, però diria que no hi ha figures anteriors al segle XX. El cas límit és Oscar Wilde, seguit de prop per Marcel Proust. Tots els àmbits de la cultura, l'acadèmia i la militància hi són representats: John Waters, Angela Davies, Susan Sontag, Ludwig Witgenstein, Martina Navratilova, Elton John, Bessie Smith, Alan Turing... Hi ha una saludable preferència pels precursors ibèrics (o associats), així que aquí tindrem també a Eduardo Mendicutti, Federico García Lorca, Gloria Fuertes, Luis Cernuda, Armand de Fluvià, Gabriela Mistral, Terenci Moix, Pedro Almodóvar, Chavela Vargas o Jacinto Benavente. I organismes més o menys ignots anomenats FAGC, Maribolheras Precàrias o Librería Berkana.

Personalment em fa gràcia que hi apareguin els noms d'alguns amics meus, especialistes universitaris en teoria de gènere i en representacions de sexualitats fora de l'estàndard. Potser no he escanejat prou el mapa, però per diverses raons he trobat a faltar Miguel Bosé, Mari Trini i Lluis Llach. Ja ens ho explicaran algun dia (ella des de l'ultratomba).

A Bruges (1)

McDonald's

No cal ni dir que Bruges és la ciutat més adorable de Flandes, Un conjunt d’edificis bàsicament burgesos, dels segles que van del XII al XV, perfectament preservats en una gota d’ambre intemporal que ni tan sols els bombardejos de la Segona Guerra Mundial foren capaços de destruir. Instituïda pels cursis com «la Venècia del Nord», gràcies als seus fotogènics canals, no deixa de provocar síndromes de Stendhal a tort i a dret, especialment entre el turisme japonès.

Visitada ara, l’any 2017, observo com s’ha respectat tota aquesta arquitectura històrica (no endebades parlem d’un Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO!), però s’ha venut la seva ànima al pitjor postor, com a tot arreu per altra banda.

Quaranta anys enrere l’Ernest i jo passejàvem per aquests mateixos carrers i davant d’aquestes mateixes façanes. Les façanes diria que no han canviat, però el contingut sí. Els comerços que trobareu al rovell de l’ou turístic són vells coneguts de tothom: Zara, Starbuck’s, H&M, Desigual, Swarowsky, McDonalds, Dunkin Donuts…; els mateixos que infesten el Portal de l’Àngel, Oxford Street o els carrerons de Venècia.

Estic segur que a principis dels anys 70 al centre de Bruges hi havia restaurants i bars no franquiciats, magatzems de queviures per abastir els locals, botigues de roba belga una mica quica, peixateries, floristeries, tintoreries, sastres, llibreries i ferreteries. L’ànima de la ciutat, en suma.

De tot això no en queda res. Si vols endur-te un record, un «souvenir», pots optar per un imant de nevera customitzat amb la paraula "Brugge", o per una samarreta de Primark (universal).

Plantin-Moretus i família

Una façana per oblidar

Tot amant dels llibres que visiti Anvers té una cita ineludible amb el Museu Plantin-Moretus, cas únic entre els membres del Patrimoni de la Humanitat de la Unesco, en el qual tan meritori és el contingut del museu com el seu continent.

Frescos amb radiador central

El francès Christophe Plantin va ser un dels impressors més importants del segle XVI, amb amplis interessos humanistes i proveït per les més prestigioses foneries tipogràfiques de París. Possiblement fugit del seu país natal sota acusacions d’heretgia, la seva impremta va aprofitar la liberalitat dels Països Baixos per produir tant llibres religiosos com profans. Un dels seus grans triomfs va ser l’edició d’una Bíblia poliglota en vuit volums amb textos en hebreu, arameu, grec i sirià.

A la mort de Plantin, el seu gendre Jan Moretus heretà el negoci, de manera que el prestigi professional d’aquesta nissaga es prolongà durant els segles següents [en Josep em confirma que al fons de la UB tenen força material de la marca «Plantin-Moretus», una de les més populars i productives del seu temps]. L’any 1876, en temps on les tècniques d’impressió havien canviat irreversiblement, el descendent Edward Moretus va vendre la companyia a la ciutat d’Anvers, i és així com ara la podem visitar, màgicament conservada en ambre.

El museu es troba a la seu del negoci i del domicili familiar, un edifici ben poc lluït de la plaça de Vrijdagmarkt. Però tot el que té de gris la façana ho té de brillant el seu interior. Les sales d’estar, d’un cofoisme burgès, presenten frescos competents a les parets, instruments de teclat i retrats a l’oli dels avantpassats, tanmateix de qualitat declinant en el temps. El pati interior, amb jardí d’herbes aromàtiques inclòs, és pura meravella de maó vist. Un gran motiu per viatjar fins aquest nord.

Però al palau, apart de la part humana i viscuda, també hi pots llegir la part més rendible. És el cas de la botiga de llibreria (una llibreria del segle XVII!!, si sou capaços d’imaginar-vos-la), amb entrada pròpia des del carrer i un taulell de fusta fosca. Hi ha els tallers de foneria, els dormitoris dels aprenents (becaris), les dues impremtes més antigues del món i una biblioteca que imposa respecte.

De les dues visites que fareu a Bèlgica, la de Plantin-Moretus serà probablement la que més us impressionarà.

Un món de metros: l’Imperi Romà

La imatge ha estat novetat aquesta setmana i de seguida amics (coneguts i desconeguts) s’han apressat a acostar-me-la (sou tots molt amables). Una vegada més hem constatat que qualsevol conjunt de punts units entre si per línies rectes es pot equiparar fàcilment a una xarxa de metros.

Sasha Trubetskoy, estudiant d’estadística de la Chicago University, ha dissenyat a partir d’aquesta idea un mapa de carreteres de l’Imperi Romà allà cap a l’any 125 després de Crist. El projecte només té de meritori la paciència per traçar els colors de la xarxa i el nom de les línies, que la història ha sancionat.

Vegem, per qüestions de mera proximitat, la xarxa de la Península Ibèrica. I el primer que observem és la desaparició de l’estructura radial; no endebades la capital era Roma i no pas Madrid, que ni tan sols existia. El seu equivalent més proper, Toletum (Toledo) es troba al mig de la drecera anomenada Via Caesaraugustana que comunica Caesaraugusta (Saragossa) i Emerita Augusta (Mèrida). El que sí tingueren clar els romans va ser el corredor mediterrani, altrament conegut com Via Augusta. Començava a Narbo (Narbona) i prosseguia per Tarraco (Tarragona), Saguntum (Sagunt), Valentia (València), Carthago Nova (Cartagena), Corduba (Còrdova, un xic desplaçada), Astigi (Écija), Hispalis (Sevilla), Gades (Cadis) i Baelo Claudia (Bolonia) amb enllaç submarí a Tingis (Tànger). Pocs anys més tard inaugurarien un abaixador a la incipient Barcino, el que amb el temps esdevindria l’estació de Gràcia. Cal dir alt i clar que, malgrat trobar-se al costat de la Via Augusta, les estacions de Sant Gervasi, Muntaner, Bonanova, Tres Torres i Sarrià no són d’origen romà.

La que actualment es coneix com «Via de la Plata» (representada en verd clar al mapa) té origen romà, però cap relació amb els filons argentífers. Alguna hipòtesi etimològica la relaciona amb la Via Delapidata, que és el que fa aquí Trubetskoy. Des de Hispalis i Emerita Agusta puja per Norba Caesarina (Càceres) i Salamantica (Salamanca) fins a Asturica (Astorga). Interessant també és la Via Lusitanorum (vermella) que mig circumval·la el país veí. Pax Iulia és Beja, Olisippo és Lisboa, Conimbriga és Coimbra, Portus Cale és Porto (però també la raó del mot Portugal) i Bracara Augusta és Braga.

Congratulem-nos finalment de les futures línies previstes entorn del Pontus Euxinus, Orient Mitjà i Egipte. Friso per comprar-me l’abonament mensual.

Súper-antiherois de barri

Es va parlar molt bé de «Mars del Carib» (Edicions de 1984), primera novel·la de Sergi Pons Codina (Barcelona, 1979); però reconec que em va frenar de llegir-la la seva localització en ambients marginals urbans, però de parla catalana, el que sempre és un repte a la seva versemblança. Per això he agafat amb ganes renovades la seva segona novel·la «Dies de ratafia» (febrer de 2017, també a Edicions de 1984), ambientada com l’anterior al barri de Sant Andreu de Barcelona, però amb personatges no tan estripats.

En Xavi Morell és un filòsof de barriada que, en companyia del seu fidel però poc espavilat deixeble Xavier Quintana emprèn tota mena de campanyes quixotesques en contra de la modernitat. Disposat a recuperar el gust de la tradició de la terra que la ratafia representa, el seu objectiu principal és aconseguir un licor que excel·leixi amb ingredients exclusivament barcelonins. Mentre espera que les herbes aromàtiques madurin als parcs i jardins municipals, Xavi redacta provocatives cartes al director que la premsa rarament li publica. Per circumstàncies que tenen molt a veure amb el reviscolament del mercat immobiliari, en Xavi haurà de buscar-se una forma de guanyar-se la vida, el que el familiaritzarà amb el periodisme de la post-veritat.

Confessaré que el plantejament de «Dies de ratafia», amb aquest parell d’«idiots savants» en sabatilles  («joves» els qualifiquen a la contracoberta, tot i que m’agrada més imaginar-me’ls de mitjana edat, envoltats del seu cor sol·lícit de mares i tietes), em resulta molt atractiu. La seva recerca del Sant Grial de la ratafia més sublim compta amb totes les meves simpaties. Llàstima que el llibre aviat es desvia de tan altes bajanades i opta per fer comentari social sobre assetjament immobiliari, gentrificació i manipulació periodística, qüestions sobre les que no aporta quasi res d’interessant.

En especial, tot el que té a veure amb el diari on Xavi es posa a treballar no té cap versemblança; ni tan sols la deformada versemblança de la caricatura. Ni tan sols les situacions que provoca arriben a ser divertides; tot i que el concepte de l’humor és tan subjectiu, que no li ho voldria retreure a Pons Codina.

Ja sé que és lleig criticar el fet que un llibre no sigui com te l’havies imaginat i seria injust negar-li a Sergi Pons Codina el seu poderós ús de la ironia (aquella que et fa témer el pitjor, quan algú et diu «guapo») i fins i tot les «notes de gràcia» sobre la realitat barcelonina d’ara mateix; però, com que acabo de re-rellegir «Una confabulació d’imbècils», qualsevol text pretesament còmic em sembla que vulgui emular John Kennedy Toole. Almenys aquest, que té clares referències quixotesques, una croada contra la modernitat i una entrada en el mercat laboral obligada per les circumstàncies n’és un ferm candidat.

Diria que «Dies de ratafia» opta pel camí fàcil, el de menys resistència. Uns quants mesos més en guaret no l’hi haurien fet cap mal.

Hergé i família

Com ja us podíeu imaginar els que em coneixeu de fa temps, si anava a Brussel·les, havia d’anar a petar tard o d’hora al museu Hergé de Louvain-la-Neuve. Aquest indret acadèmic i semi-artificial fou fundat després que les revoltes de maig del 68 afectessin la universitat de la flamenca Lovaina. La nova institució va ser fundada al Brabant való i actualment constitueix un nucli de població efímera que fa pensar en el caravanserrall de la UAB a Bellaterra, encara que sigui amb l’afegitó d’un Starbucks, un Leroy Merlin i un dels supermercats Carrefour.

Finestres com vinyetes

Els colors de Tintín

El tren de Brussel·les triga cinquanta minuts a arribar-hi, tot i que faria més via (o menys via) si optés per la via directa. Així que hi ets, dues o tres passes més enllà et condueixen a l’edifici de Christian de Potzamparc, arquitecte de prestigi i Premi Pritzker de 1994. Les seves solucions em semblen millors a l’interior que a l’exterior; perquè les finestres vinyeta estan bé, però els murs de colors Hergé estan molt millor. Com que Louvain-la-Neuve és una població bastant artificial, no hi ha hagut problema a aconseguir que l’adreça del museu sigui Rue du Labrador 26, precisament on es trobava el domicili de Tintín a Brussel·les.

El "chörten" de "Tintín al Tibet" (foto de Turiel62)

El museu es visita de dalt a baix, igual com passava amb el dedicat a Magritte. L’audioguia presenta un guió perfecte, per la seva barreja d’humor i rellevància, tot i que no sempre és fàcil trobar el codi dels punts d’interès. Com que la institució té una vocació d’espectacle per a tota la família, l’exhibició de peces originals s’intercala amb efectismes de barraca de fira que satisfaran als més petits. Per a un fan de provada veterania, com servidor, no hi ha quasi res del museu que li vingui de nou; tot i que els treballs publicitaris d’Hergé a la dècada dels anys 30 pot comptar-se entre les descobertes més excitants que ofereix la visita.

Làmpada de personatges

La capella de les traduccions

A la botiga del museu compro dues postals pels meus nebots: sé que els hi fa molta gràcia rebre’n (seran infants «hipsters»?) Quants anys feia que no escrivia una postal? Vint? Més aviat trenta. Feina tinc per trobar una botiga on em venguin els segells. Al reflexiu Roger li envio una estampa de pur art déco egipci, treta d’«Els cigars del faraó», mentre que l’eixelebrat Adrià serà el destinatari d’una escena de pirates d’«El secret de l’Unicorn», ben esbojarrada ella.