Vaig llegir «The Adventures of Huckleberry Finn» fa quaranta anys, aconsellat per un amic americà que la considerava la seva gran novel·la nacional, opinió que heretava potser el gran respecte que Ernest Hemingway li tenia quan va afirmar que «Tota la literatura moderna americana ve de Huck Finn». No en guardava cap gran record, però com que Twain és un autor que s’ha guanyat el meu respecte durant aquestes dècades passades, vaig proposar-lo al club de lectura amb un cert èxit: el veredicte final va ser força favorable, tot i que jo vaig ser el lector menys convençut de tots.
«Huckleberry Finn» es presenta d’entrada com una mena d’acompanyant de «Les aventures de Tom Sawyer», tot i que aquest cop narrada en primera persona pel propi Huck i en un to progressivament més seriós, que s’allunya de les facècies adolescents del llibre anterior. Encara els primers capítols presenten el fantasiós Sawyer formant una còmica banda de malfactors, dedicada al segrest, l’homicidi i l’extorsió, tot i que l’abast dels seus crims no va més enllà d’espantar un pícnic dels membres de la catequesi local.
Però el personatge de Huck, reticent figura reclamada per la respectabilitat (gràcies a una petita fortuna que va trobar a l’aventura anterior), se’l disputen alternativament la força civilitzadora/repressora de la vídua Douglas i l’influx parasitari del pare Finn, el borratxo oficial del poble. No serà estrany que aviat escapi riu avall, en companyia del noble negre Jim, esclau en fuita, des del precís moment que l’amenacen de vendre’l i separar-lo de la seva família.
El primer que sorprèn en aquesta novel·la, escrita per ser llegida per tota mena de públics, és la seva cruesa visceral, on apareixen pares mal-tractadors, víctimes del «delírium trèmens», cadàvers d’adolescents i tota mena de crueltats, on l’assassinat només és un incident picaresc més. Els temps han canviat, per descomptat, però de vegades costa fer-ne la translació a la correcció política sense que alguna de les seves essències no quedi afectada.
«The Adventures of Huckleberry Finn» té seriosos problemes de traducció a qualsevol altre idioma —i no només perquè estigui escrita en un dialecte vernacle d’un Mississipi ja desaparegut en el moment de la seva publicació, i que Twain reproduïa amb nostàlgia molt lligada a la seva pròpia joventut—, sinó també perquè l’experiència de la negritud als Estats Units, no té exacte equivalent en cap altre país conegut. En l’actualitat la novel·la, malgrat estar fermament inscrita al canon, encara és discutida pel seu tractament paternalista del negre Jim i per l’ús generós del terme «nigger». Sorprèn que una societat adulta, com ho hauria de ser l’americana, respecti tant el poder màgic de les paraules i prescindeixi tant de contextos i intencions.
Afortunadament som europeus, i el mot «nigger» no ens fa ni fred ni calor a l’hora de jutjar l’obra. El personatge de Jim és certament ignorant, poruc, i supersticiós, però també té el cor molt ben posat al seu lloc. Les pàgines on Huck s’enfronta al problema de protegir un esclau fugitiu, o sia defensar la decència per damunt de la legalitat, es poden comptar entre el més excels que va parir Twain. I són de total vigència encara avui.
Al seu voltant hi ha algunes peripècies divertides, d’inici prometedor però no sempre ben resoltes, molt evocadores en tot cas. Llàstima que el llibre acabi tan malament amb l’empresonament de Jim a la granja Phelps. De sobte, tota la seriositat del discurs moral àrduament adquirit a les pàgines precedents es dissol amb la reaparició de Tom Sawyer i la seva conyeta metaliterària. Llàstima de conclusió.
«Huckleberry Finn» es presenta d’entrada com una mena d’acompanyant de «Les aventures de Tom Sawyer», tot i que aquest cop narrada en primera persona pel propi Huck i en un to progressivament més seriós, que s’allunya de les facècies adolescents del llibre anterior. Encara els primers capítols presenten el fantasiós Sawyer formant una còmica banda de malfactors, dedicada al segrest, l’homicidi i l’extorsió, tot i que l’abast dels seus crims no va més enllà d’espantar un pícnic dels membres de la catequesi local.
Però el personatge de Huck, reticent figura reclamada per la respectabilitat (gràcies a una petita fortuna que va trobar a l’aventura anterior), se’l disputen alternativament la força civilitzadora/repressora de la vídua Douglas i l’influx parasitari del pare Finn, el borratxo oficial del poble. No serà estrany que aviat escapi riu avall, en companyia del noble negre Jim, esclau en fuita, des del precís moment que l’amenacen de vendre’l i separar-lo de la seva família.
El primer que sorprèn en aquesta novel·la, escrita per ser llegida per tota mena de públics, és la seva cruesa visceral, on apareixen pares mal-tractadors, víctimes del «delírium trèmens», cadàvers d’adolescents i tota mena de crueltats, on l’assassinat només és un incident picaresc més. Els temps han canviat, per descomptat, però de vegades costa fer-ne la translació a la correcció política sense que alguna de les seves essències no quedi afectada.
«The Adventures of Huckleberry Finn» té seriosos problemes de traducció a qualsevol altre idioma —i no només perquè estigui escrita en un dialecte vernacle d’un Mississipi ja desaparegut en el moment de la seva publicació, i que Twain reproduïa amb nostàlgia molt lligada a la seva pròpia joventut—, sinó també perquè l’experiència de la negritud als Estats Units, no té exacte equivalent en cap altre país conegut. En l’actualitat la novel·la, malgrat estar fermament inscrita al canon, encara és discutida pel seu tractament paternalista del negre Jim i per l’ús generós del terme «nigger». Sorprèn que una societat adulta, com ho hauria de ser l’americana, respecti tant el poder màgic de les paraules i prescindeixi tant de contextos i intencions.
Afortunadament som europeus, i el mot «nigger» no ens fa ni fred ni calor a l’hora de jutjar l’obra. El personatge de Jim és certament ignorant, poruc, i supersticiós, però també té el cor molt ben posat al seu lloc. Les pàgines on Huck s’enfronta al problema de protegir un esclau fugitiu, o sia defensar la decència per damunt de la legalitat, es poden comptar entre el més excels que va parir Twain. I són de total vigència encara avui.
Al seu voltant hi ha algunes peripècies divertides, d’inici prometedor però no sempre ben resoltes, molt evocadores en tot cas. Llàstima que el llibre acabi tan malament amb l’empresonament de Jim a la granja Phelps. De sobte, tota la seriositat del discurs moral àrduament adquirit a les pàgines precedents es dissol amb la reaparició de Tom Sawyer i la seva conyeta metaliterària. Llàstima de conclusió.
Vaig llegir la de Tom Sawyer al institut i recordo que em va agradar perquè hi havia aventures i acció, cosa que es d’agrair. Aquest té pinta de ser semblant però més seriós i dur.
ResponEliminaAl principi i al final és com Tom Sawyer, al mig és on hi ha la part més seriosa.
EliminaNo hi ha finals memorables. Malauradament.
ResponEliminaAquí almenys no.
Elimina