Es va parlar molt bé de «Mars del Carib» (Edicions de 1984), primera novel·la de Sergi Pons Codina (Barcelona, 1979); però reconec que em va frenar de llegir-la la seva localització en ambients marginals urbans, però de parla catalana, el que sempre és un repte a la seva versemblança. Per això he agafat amb ganes renovades la seva segona novel·la «Dies de ratafia» (febrer de 2017, també a Edicions de 1984), ambientada com l’anterior al barri de Sant Andreu de Barcelona, però amb personatges no tan estripats.
En Xavi Morell és un filòsof de barriada que, en companyia del seu fidel però poc espavilat deixeble Xavier Quintana emprèn tota mena de campanyes quixotesques en contra de la modernitat. Disposat a recuperar el gust de la tradició de la terra que la ratafia representa, el seu objectiu principal és aconseguir un licor que excel·leixi amb ingredients exclusivament barcelonins. Mentre espera que les herbes aromàtiques madurin als parcs i jardins municipals, Xavi redacta provocatives cartes al director que la premsa rarament li publica. Per circumstàncies que tenen molt a veure amb el reviscolament del mercat immobiliari, en Xavi haurà de buscar-se una forma de guanyar-se la vida, el que el familiaritzarà amb el periodisme de la post-veritat.
Confessaré que el plantejament de «Dies de ratafia», amb aquest parell d’«idiots savants» en sabatilles («joves» els qualifiquen a la contracoberta, tot i que m’agrada més imaginar-me’ls de mitjana edat, envoltats del seu cor sol·lícit de mares i tietes), em resulta molt atractiu. La seva recerca del Sant Grial de la ratafia més sublim compta amb totes les meves simpaties. Llàstima que el llibre aviat es desvia de tan altes bajanades i opta per fer comentari social sobre assetjament immobiliari, gentrificació i manipulació periodística, qüestions sobre les que no aporta quasi res d’interessant.
En especial, tot el que té a veure amb el diari on Xavi es posa a treballar no té cap versemblança; ni tan sols la deformada versemblança de la caricatura. Ni tan sols les situacions que provoca arriben a ser divertides; tot i que el concepte de l’humor és tan subjectiu, que no li ho voldria retreure a Pons Codina.
Ja sé que és lleig criticar el fet que un llibre no sigui com te l’havies imaginat i seria injust negar-li a Sergi Pons Codina el seu poderós ús de la ironia (aquella que et fa témer el pitjor, quan algú et diu «guapo») i fins i tot les «notes de gràcia» sobre la realitat barcelonina d’ara mateix; però, com que acabo de re-rellegir «Una confabulació d’imbècils», qualsevol text pretesament còmic em sembla que vulgui emular John Kennedy Toole. Almenys aquest, que té clares referències quixotesques, una croada contra la modernitat i una entrada en el mercat laboral obligada per les circumstàncies n’és un ferm candidat.
Diria que «Dies de ratafia» opta pel camí fàcil, el de menys resistència. Uns quants mesos més en guaret no l’hi haurien fet cap mal.
En Xavi Morell és un filòsof de barriada que, en companyia del seu fidel però poc espavilat deixeble Xavier Quintana emprèn tota mena de campanyes quixotesques en contra de la modernitat. Disposat a recuperar el gust de la tradició de la terra que la ratafia representa, el seu objectiu principal és aconseguir un licor que excel·leixi amb ingredients exclusivament barcelonins. Mentre espera que les herbes aromàtiques madurin als parcs i jardins municipals, Xavi redacta provocatives cartes al director que la premsa rarament li publica. Per circumstàncies que tenen molt a veure amb el reviscolament del mercat immobiliari, en Xavi haurà de buscar-se una forma de guanyar-se la vida, el que el familiaritzarà amb el periodisme de la post-veritat.
Confessaré que el plantejament de «Dies de ratafia», amb aquest parell d’«idiots savants» en sabatilles («joves» els qualifiquen a la contracoberta, tot i que m’agrada més imaginar-me’ls de mitjana edat, envoltats del seu cor sol·lícit de mares i tietes), em resulta molt atractiu. La seva recerca del Sant Grial de la ratafia més sublim compta amb totes les meves simpaties. Llàstima que el llibre aviat es desvia de tan altes bajanades i opta per fer comentari social sobre assetjament immobiliari, gentrificació i manipulació periodística, qüestions sobre les que no aporta quasi res d’interessant.
En especial, tot el que té a veure amb el diari on Xavi es posa a treballar no té cap versemblança; ni tan sols la deformada versemblança de la caricatura. Ni tan sols les situacions que provoca arriben a ser divertides; tot i que el concepte de l’humor és tan subjectiu, que no li ho voldria retreure a Pons Codina.
Ja sé que és lleig criticar el fet que un llibre no sigui com te l’havies imaginat i seria injust negar-li a Sergi Pons Codina el seu poderós ús de la ironia (aquella que et fa témer el pitjor, quan algú et diu «guapo») i fins i tot les «notes de gràcia» sobre la realitat barcelonina d’ara mateix; però, com que acabo de re-rellegir «Una confabulació d’imbècils», qualsevol text pretesament còmic em sembla que vulgui emular John Kennedy Toole. Almenys aquest, que té clares referències quixotesques, una croada contra la modernitat i una entrada en el mercat laboral obligada per les circumstàncies n’és un ferm candidat.
Diria que «Dies de ratafia» opta pel camí fàcil, el de menys resistència. Uns quants mesos més en guaret no l’hi haurien fet cap mal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada