El judici del segle

La fiscalia: Marcia Clark (Sarah Paulson) i Christopher Darden (Sterling K. Brown)

Després de veure el magistral documental «O.J.: Made in America», quedava clar que allà hi havia material de sobra per fer una versió dramatitzada del judici que va sacsejar els Estats Units a meitat de la dècada dels 90. La sèrie de 10 episodis es titula «The People v. O. J. Simpson: American Crime Story» i al seu darrera hi ha Ryan Murphy, responsable de la truculenta «American Horror Story» que no té res a veure (com tampoc té res a veure amb l’excel·lent sèrie de ficció «American Crime»).

«The People v. O. J. Simpson» s’inicia amb el descobriment dels cadàvers de Nichole Brown, l’ex-dona d’O. J., i del seu amic Ron Goldman, i conclou amb la sentència absolutòria que l’ex-futbolista va rebre després de vuit llargs mesos de judici. Només uns rètols finals expliquen el destí futur dels principals protagonistes i traeixen el molt cenyit marc de la història.

I quina història! Si no hagués vist abans el documental, podria arribar a pensar que els guionistes havien carregat les tintes amb tantes casualitats inesperades, tants girs sobtats de guió i tantes sorpreses oportunes. Cal dir que Ryan Murphy i companyia són més amics de l’exageració que de la mesura, i de vegades la càmera es comporta d’una forma una mica frenètica, envoltant els personatges en un vol circular i marejant. Però em consta que tot el que s’explica és bàsicament veraç.

El cas Simpson, que contemplat superficialment podria semblar un típic exemple de la impunitat que molt sovint comporta la celebritat, té en els fons tants replecs que no sabria ni per on començar. El primer de tots potser hauria de ser el racial, ja que ser negre als Estats Units no és mai una circumstància sense conseqüències. O. J. Simpson durant el seu apogeu esportiu esdevingué el negre favorit (per la seva imatge mancada d’amenaça) de la població blanca, l’antimatèria d’un Black Panther, si aquest concepte tingués cap sentit. Ell mateix, amb la ingenuïtat que el caracteritza, es declarava daltònic a l’hora de distingir blancs de negres.

Irònicament, una de les estratègies de la defensa durant el judici, va ser incorporar O. J. al martirologi de la discriminació racial i convertir-lo en pretext per rescabalar-se sobre passats abusos policials a Los Angeles. Que al final uns i altres li giressin l’esquena és només una de les moltes lliçons morals que es poden extreure de la sèrie.

Torna a sorprendre el poder transgressor que la societat americana atorga a certes paraules i em refereixo una vegada més al terme «nigger», públicament mencionat sempre amb l’eufemisme «the N-word». Costa entendre des d’un país tan malparlat com el nostre  que l’ús d’un sol mot sigui suficient per enfonsar la reputació d’una persona.

Nathan Lane, Courtney B. Vance, John Travolta, Cuba Gooding Jr., David Schwimmer

La societat de l’espectacle és un altra manera interessant d’enfocar «The People v. O. J.». La fuga de la justícia de Simpson, televisada en directe, constitueix un dels grans moments de la història del medi. Les entrevistes amb Larry King o Barbara Walters afegeixen realisme a la ficció. Potser serà simptomàtic que, de tots els actors principals, només el jutge Lance Ito no acabés escrivint cap llibre sobre el cas. I encara el mateix judici, que també va ser televisat, mostra la batalla d’egos entre un grup d’advocats estrella, cadascú amb agenda pròpia.

Sense intenció de ser exhaustiu amb les interessants qüestions que la sèrie suscita, acabaré mencionant les que afecten a la discriminada condició femenina. Començant per la violència de gènere que va patir Nichole Brown Simpson durant el seu matrimoni i que, malgrat les successives intervencions policials, sempre va acabar sent obliterada gràcies a la immensa celebritat d’O. J. Però encara em resulta més punyent el cas de Marcia Clark, cap principal de l’acusació, qui en ple procés de divorci i estant en joc la custòdia dels seus fills, veu menystinguda la seva professionalitat i esdevé carn de portades sensacionalistes pel seu pentinat o per la roba que porta.

A la sèrie intervenen molts actors, alguns estan bé o molt bé i han sigut justament premiats. Començaré doncs pels més fluixos, per deixar les penes aviat enrere. Potser el que queda pitjor parat és Cuba Gooding Jr., que no s’assembla ni en pintura a l’escultural Simpson (què més voldria!), i que lluny de la noblesa afable de l’original resulta un ploramiques difícil d’aguantar. Pel que fa a John Travolta (que també actua com a productor) té el paper de Robert Shapiro, l’advocat de les estrelles, i l’interpreta de forma tan impostada i artificiosa, que fascina tant com horroritza (o viceversa).

D’entre els noms coneguts que no desentonen (i que mostren una gran semblança física amb les persones reals que estan copiant) podria citar Bruce Greenwood (fent del polític municipal Gil Garcetti), Cheryl Ladd («Els àngels de Charlie»), David Schwimmer («Friends») fent de Robert Kardashian, el pare de totes les Kardashian hagudes i per haver (que també gaudeixen d’un fals cameo), Connie Britton («American Horror Story 1» i «Nashville»), excel·lent com l’amiga drogoaddicta de Nichole que publica el primer llibre de «confessions verídiques» i, per acabar, Nathan Lane, l’inefable advocat borratxó F. Lee Bailey.

Però «The People v. O. J.» conté tres interpretacions de treure’s el barret. La primera és la de Sterling K. Brown en la pell del fiscal Christopher Darden. Es tracta d’un personatge profundament tràgic, el d’un negre que culpabilitza un altre negre i finalment fracassa fins el punt de l’estigmatització. Courtney B. Vance com a Johnnie Cochran, l'advocat demagog, manipulador i victimista que sembla la pitjor invenció d’un públic racista, està senzillament impressionant. I la Marcia Clark de Sarah Paulson, ferida i fotuda per tantes discriminacions acumulades, es mereix cadascun dels nostres aplaudiments.

Vegeu «The People v. O. J. Simpson», malgrat el seu sensacionalisme, subratlla amb encert moltes de les disfuncions del sistema. Un vuit alt.