dilluns, 26 de juny de 2017

Un toc femení

Periòdicament em dic que no tornaré a veure cap altre film super-heroic; que no tinc ni l’edat ni la disposició; que si no m’interessava Superman als dotze anys, difícilment m’interessarà ara. Però al final algú et ven la moto (que aquest cop serà diferent!) i acabes picant. Sense més coneixement del personatge que la seva aparença icònica, Wonder Woman defuig per imperatius hormonals els excessos de testosterona del gènere i com que «Wonder Woman» (la pel·lícula) la dirigeix Patty Jenkins, que també és una senyora, cal esperar un molt benvingut desplaçament del punt de vista, cosa que es produeix de forma bastant satisfactòria.

La narrativa principal, perfectament autosuficient, queda emmarcada entre dues escenes innecessàries situades en el present, que només es justifiquen com a nexe d’unió amb els diferents films de la franquícia de DC Comics, aquella que relaciona Wonder Woman amb personatges tan sorruts com Batman o Superman. Sigui com sigui, aquí només m’ocuparé de la titular Wonder Woman, encara que aquest portentós apel·latiu no es mencioni ni una sola vegada en els 141 indulgents minuts de la cinta.

Rebobino als temps gloriosos del panteó grec. Diana (Gal Gadot) nasqué i fou educada a l’illa de Themyscira, llar de les intrèpides amazones, creades per Zeus per a garantir la pau entre els homes i per lluitar contra el déu Ares, el de la guerra. Themyscira és un refregit ensucrat i digital de la costa amalfitana, Marina d’Or i Matera (de Basilicata), però no els hi ho tindré en compte. Robin Wright, amb tots els coneixements adquirits com a senyora Underwood, ensinistra Diana en les arts de lluita amazònica i està espectacular.

Des d’una realitat potser paral·lela arriba l’avió de l’espia Steve Trevor (Chris Pine), que trasllada tota la peripècia als temps de la Primera Guerra Mundial. La innocent Diana, sota la creença que està destinada a dur la pau a la humanitat, partirà cap al front, i descobrirà aviat que no tot és tan blanc ni tan negre i que potser no és Ares l’origen de tots els mals. Es tracta d’una faula perfectament decent bastida amb ingredients més que peculiars: mitologia, Primera Guerra Mundial, super-poders i pacifisme (embolica que fa fort!)

El millor que puc dir és que «Wonder Woman» no abusa dels seus elements antiheroics i conté també una mica de fantasia, d’aventura, de comèdia, de gènere bèl·lic i de tensió sexual més o menys resolta. I que quan, a meitat del metratge, Diana destapa els seus poders, ho fa en una escena meravellosa que és pura adrenalina. Gran part de l’eficàcia amb la que es despleguen els diferents registres és virtut de Gal Gadot, actriu més que competent, bella, escultural i molt dotada per la gestualitat corporal de tipus heroic. A més, encara que faci molt de goig contemplar les seves acrobàcies impossibles, en cap moment fa la sensació que siguin el producte d’una mirada explotadora masculina. No m’estranya que el film hagi caigut tan bé entre el públic femení.

Lucy Davis i Gal Gadot opinen sobre l'encotillament de la moda.
Al seu costat Chris Pine compon un galant de sèrie B, simpàtic i amb molt bona química en relació a Gadot. En general, no es pot dir que hi hagi ni una sola interpretació feble. A la mencionada Robin Wright, afegiu Elena Anaya en un paper molt truculent o Lucy Davis (tan brillant a «The Office» i a «Shaun of the Dead») com a secretària sarcàstica. Fins i tot David Thewlis, provinent d’una lliga tan diferent com és el cinema de Mike Leigh, resol molt bé el seu complicat rol.

Les servituds del gènere obliguen que la mitja hora final sigui una apoteosi d’explosions i efectes especials, on un parell de contendents es dediquen a destrossar coses, coses grosses. Això ja és inevitable. I, posat a trobar una pega de guió, xoca una mica que la pacifista Diana hagi d’escabetxar un munt d’alemanys per aconseguir els seus objectius de germanor universal.

No, «Wonder Woman» no està gens malament, i pot passar per feminista en un món que ho és tan poc, sobretot si teniu millor païdor que servidor, i podeu imaginar un univers de còmic on Zeus i el gas mostassa poden conviure sense fricció.

6 comentaris:

  1. Tu parlant bé d’una peli de super-herois? Mira que no tenia ganes de veure-la però això canvia tot! Entrarem en una paradoxa en la qual hi hagi una peli de Marvel la qual t’agradi més a tu que a mi?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pitjor encara, una peli de DC Comics que m'agradi més a mi que a tu.

      Elimina
    2. Quin fallo! Es DC! Ah, llavors aquest no em solen agradar a mi, descomptant els Batmans de Nolan que si que m'agraden, el segon sobretot.

      Elimina
    3. Raó de més per donar-li una oportunitat.

      Elimina
  2. Caram, caram. Reconec que m'agraden les pel·lícules superficials, per allò de desembussar i dels sentiments primaris, però aquesta, a partir d'aquí, me la miraré sense sentiment de culpa ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gaudeix-la tranquil·la, no et miraré malament.

      Elimina