Our Man in Havana (Carol Reed, USA 1959 (filmin))
Tercera col·laboració entre Reed i Graham Greene, no tan rodona com «El tercer home» (i quin film ho és?), però absolutament recomanable. Comèdia negra d’espies, anterior a James Bond, amb un insuperable Alec Guinness. Fidel Castro els va permetre rodar a l’Havana, encara que l’acció té lloc abans de la Revolució, el que, juntament amb els plans expressionistes en contrapicat, converteixen el film en una festa visual. (9)
Cubby (Mark Blaine i Ben Mankoff, USA 2019 (filmin))
Típica confecció «indie» que sembla creure que els personatges poc convencionals són sempre atractius i pel camí abandona tota versemblança. Ja em direu, si no, qui deixaria un fill seu en mans d’aquest noi clarament desequilibrat. (6)
Temblores (Jayro Bustamante, Guatemala 2019 (filmin))
Rara ocasió de veure un film guatemalenc que, a més, denuncia molt saludablement l’homofòbia sistèmica i el poder de l’església evangelista. Llàstima que sigui tan difícil de creure que un cap de família de l’elit ho deixi tot per anar a viure en una barraca amb el seu nòvio. Igualment increïble la teràpia de conversió conduïda per una catequista-dominàtrix. Però el pitjor de tot és que en cap moment et mostren que la parella protagonista s’estima. (5)
Endevina qui ve a sopar (Stanley Kramer, USA 1967 (filmin))
Melodrama de tesi antiracista amb factura de telefilm, que ha envellit molt malament. Malgrat les nominacions i el premi per a ella, ni Katherine Hepburn ni Spencer Tracy passen de correctes. Qui podria ser racista davant d’un pletòric i quasi perfecte Sidney Poitier? D’això se’n diu fer trampes. (6)
Take the Money and Run (Woody Allen, USA 1969 (filmin))
El debut d’Allen en la direcció, un fals documental (quan aquest gènere no era tan freqüent) sobre un infeliç criminal de carrera desastrosa, no és de cap manera perfecte, però ja conté alguns gags memorables (com el dels pares amb les màscares de Groucho). Tècnicament matusser, però decididament prometedor. (7)
Gattaca (Andrew Niccol, USA 1997 (filmin))
Absorbent «thriller» de ciència-ficció (empeltat de misteri criminal) sobre un futur regit per l’eugenèsia. Modèlica creació d’un món a partir d’un pressupost molt ajustat. I a més amb Uma Thurman, Ethan Hawke i Jude Law en la seva plenitud: mai no tornarien a estar tan guapos. (8)
Tercera col·laboració entre Reed i Graham Greene, no tan rodona com «El tercer home» (i quin film ho és?), però absolutament recomanable. Comèdia negra d’espies, anterior a James Bond, amb un insuperable Alec Guinness. Fidel Castro els va permetre rodar a l’Havana, encara que l’acció té lloc abans de la Revolució, el que, juntament amb els plans expressionistes en contrapicat, converteixen el film en una festa visual. (9)
Cubby (Mark Blaine i Ben Mankoff, USA 2019 (filmin))
Típica confecció «indie» que sembla creure que els personatges poc convencionals són sempre atractius i pel camí abandona tota versemblança. Ja em direu, si no, qui deixaria un fill seu en mans d’aquest noi clarament desequilibrat. (6)
Temblores (Jayro Bustamante, Guatemala 2019 (filmin))
Rara ocasió de veure un film guatemalenc que, a més, denuncia molt saludablement l’homofòbia sistèmica i el poder de l’església evangelista. Llàstima que sigui tan difícil de creure que un cap de família de l’elit ho deixi tot per anar a viure en una barraca amb el seu nòvio. Igualment increïble la teràpia de conversió conduïda per una catequista-dominàtrix. Però el pitjor de tot és que en cap moment et mostren que la parella protagonista s’estima. (5)
Endevina qui ve a sopar (Stanley Kramer, USA 1967 (filmin))
Melodrama de tesi antiracista amb factura de telefilm, que ha envellit molt malament. Malgrat les nominacions i el premi per a ella, ni Katherine Hepburn ni Spencer Tracy passen de correctes. Qui podria ser racista davant d’un pletòric i quasi perfecte Sidney Poitier? D’això se’n diu fer trampes. (6)
Take the Money and Run (Woody Allen, USA 1969 (filmin))
El debut d’Allen en la direcció, un fals documental (quan aquest gènere no era tan freqüent) sobre un infeliç criminal de carrera desastrosa, no és de cap manera perfecte, però ja conté alguns gags memorables (com el dels pares amb les màscares de Groucho). Tècnicament matusser, però decididament prometedor. (7)
Gattaca (Andrew Niccol, USA 1997 (filmin))
Absorbent «thriller» de ciència-ficció (empeltat de misteri criminal) sobre un futur regit per l’eugenèsia. Modèlica creació d’un món a partir d’un pressupost molt ajustat. I a més amb Uma Thurman, Ethan Hawke i Jude Law en la seva plenitud: mai no tornarien a estar tan guapos. (8)
Forçosa i clàssica, aquest cop! Mira, fa dies que busquem si ens posen Gattaca a alguna de les plataformes que tenim, segur que algun dia caurà. Em sembla que jo la vaig veure fa molt temps, la meva companya tenia curiositat per veure-la, que els dos som del ram científic, relacionat amb temes de genètica, per bé que la meva branca ni devia existir quan van fer la pel·li...
ResponEliminaEn realitat la part de ciència és més aviat "light", però val la pena veure-la de totes totes.
EliminaGattaca es una de les meves pelis de ciència ficció preferides, i mira que per ser ciència ficció té ben poquets efectes especials. Per mi que Gattaca es la inspiració per Black Mirror
ResponEliminaSí, també va de "maneres com el futur proper ens fotrà la vida".
Elimina