La mama fa vuitanta anys

Encara que la mama sigui una mala peça, el seu fill Gabriel pensa que seria una bona idea que tota la família es trobés per celebrar els seus vuitanta anys. Les seves germanes Sonia i Andrea no hi estan d’acord i intenten dissuadir-lo. Se succeeixen un seguit de converses telefòniques i Aurora, la pacient dona de Gabriel, va rebent les confidències dels uns i els altres, que de mica en mica ens descobriran la història completa d’aquesta família, amb tots els seus secrets i els seus greuges.

Això és el que passa en bona part de «Lluvia fina» (Tusquets, març de 2019), l’ultima novel·la de Luis Landero, i la veritat no és que sigui molt interessant. La seva particularitat principal és que tot està explicat a través del personatge d’Aurora, una figura mancada de personalitat, pur mecanisme narratiu ideat per transmetre informació. Aquest artifici fa el relat una mica més sofisticat (o més difícil de seguir, a gust del lector), ja que es descriuen sense solució de continuïtat els diàlegs que s’estableixen entre els germans i el resum posterior que li fan a Aurora.

—Eso de que yo soy feliz por naturaleza os lo habéis inventado Sonia y tú, como otras muchas cosas —dijo Gabriel en un tono cortante.—¿Qué otras cosas? ¿Qué me he inventado yo? —gritó Andrea.—Le temblaba la voz, no sé si de ira o asustada por lo que me había dicho.—No hay que hacer mucho caso de las cosas de Andrea —dice Aurora—. Se deja llevar por las palabras.—Pues por ejemplo eso de que yo no sufro —dijo Gabriel—, de que el dolor a mí no me hace daño. ¿Cómo te atreves a decir algo así? ¿Quién te crees que soy yo?—Y ahí ella se calló, se ocultó en lo más hondo del silencio (…)

Encara que la novel·la transcorri aparentment a l’època actual, tot sembla tenir un aire ranci, com de ciutat de províncies dels anys 50. Per no parlar de l’actitud masclista de la mare, que sembla dirigir els destins dels seus fills amb gestos despòtics cada vegada més difícils de creure. I quan l’acumulació d’intercanvis telefònics comença a fer-se tediós, apareix el personatge d’Horacio, que sembla sorgit d’un altre tipus de novel·la, i tenim cinquanta pàgines grotesques, absurdes i injustificades. Acaba el llibre amb un cop d’efecte, encara més difícil de justificar, d’aquells que fan sospitar que l’autor no sabia com sortir-se’n.

Els sospitosos habituals (Babelia, La Vanguardia, El periódico…) van considerar «Lluvia fina» una de les millors obres publicades el 2019. Mira, doncs no.