Ghibli (17): la forja d’un enginyer

Le vent se lève!… Il faut tenter de vivre!
Paul Valery

Quan a finals del 2013 va estrenar-se «El vent s’aixeca», Hayao Miyazaki va anunciar la seva retirada del món de l’animació. Que aquesta decisió fos desmentida el 2017 amb l’inici d’un nou projecte de llargmetratge que probablement sortirà a la llum el 2023, no treu que en el seu moment el film fos considerat com una mena de testament artístic del cineasta. Confirmava aquesta impressió la seva temàtica aeronàutica, una de les grans passions de Miyazaki, que ja havia estat explorada anteriorment en altres títols, especialment a «Porco Rosso» de 1992.

«El vent s’aixeca», adaptació d’un «manga» homònim de Tatsuo Hori, narra la biografia ficcionalitzada del dissenyador d’avions Jiro Horikoshi (1903 - 1982), artífex dels Mitsubishi A5M i A6M Zero que van participar en la Segona Guerra Mundial. Afectat d’una forta miopia, mai no va poder pilotar un avió, i (si hem de fer cas al guió de Miyazaki) va dedicar tots els seus esforços a aconseguir els dissenys més bells i eficients, sempre en conflicte amb el propòsit letal de les màquines que el seu enginy creava. Gran part de la pel·lícula, especialment la seva primera hora, s’ocupa sobre tot dels esforços del jove enginyer per depurar la seva tècnica aerodinàmica i abunda en el despullament de les estructures aeronàutiques i en l’esquematisme dels plànols. Malgrat la introducció repetida dels recursos onírics (alguns manllevats a «Porco Rosso») per alleugerir una mica els discursos tècnics, no deixa de ser eixuta pel llec en la matèria.

La segona hora, amb les escenes al balneari de muntanya i la introducció de la trama amorosa, és inicialment més lleugera, almenys fins que entra en escena la tuberculosi i tot deriva cap al melodrama desaforat. La lenta agonia de la jove esposa va oscil·lant entre les exquisides el·lipsis i el grinyol morbós, però el film ja queda definitivament tocat per la impressió d’una nota en fals.

«El vent s’aixeca», fidel al credo pacifista de Miyazaki, denuncia de forma molt explícita els afanys imperialistes del Japó durant la primera meitat del segle XX, una postura que li va costar més d’una crítica per part dels seus compatriotes en ocasió de l’estrena. A través del personatge alemany de Castorp (evident homenatge a «La muntanya màgica» de Thomas Mann) també hi ha lloc per denunciar la figura de Hitler, així com l’antisemitisme de l’època, tot emparentant-se un cop més amb el «Porco Rosso» ja citat.

Malgrat l’alta consideració que es té d’aquesta pel·lícula, ja es veu que a mi no m’ha convençut gaire. N’és bona prova que, malgrat haver-la vist l’any 2015, no en recordava res d’ella. Quan una obra deixa tan poca petja, alguna cosa vol dir.