Filmoteca forçosa (12)

Ara que ja han obert alguns cinemes, m’imagino que hauria de clausurar aquesta secció de la «Filmoteca forçosa», tot i que de moment no he sortit de casa per anar a veure cap estrena. Més aviat el contrari, ja que m’he dedicat a recuperar clàssics incombustibles, d’aquells que per un motiu o un altre no havia vist, només per dur la contrària a la resta de la Humanitat. I començaré per l’arquetípic film estival de platja, «Jaws», que aquí ens van fer un «spoiler» titulant-lo «Tauró». Ha plogut molt des de 1975 i els efectes especials han progressat adequadament, de manera que la bèstia assassina que llavors terroritzava els banyistes ara es pot contemplar com un munt de cautxú força penós.

Queda, apart del tema infal·lible de John Williams, una segona hora de pel·lícula que és una meravella d’economia narrativa: tres homes en una barca i tota l’aigua del mar al seu voltant. Va ser una immillorable carta de presentació pel jove Steven Spielberg i mereix menció especial Robert Shaw, en un paper que hagués pogut caure fàcilment en la caricatura. I, com que els clàssics es caracteritzen per oferir-nos noves possibilitats d’interpretació a cada revisió, ¿què m’en dieu del personatge de l’alcalde que minimitza els riscos del tauró per tal de no espatllar la temporada turística? Substituïu l’esqual per un virus descontrolat i ja podreu considerar «Jaws» com una profecia d’aquest estiu que corre.

Durant unes quantes temporades el nom de Robert Zemeckis va ser sinònim de diversió garantida —penseu en «Qui va enganyar Roger Rabbit?», en «Darrere del cor verd», en «Retorn al futur» i les seves dues seqüeles—. D’aquesta darrera no estic segur si vaig arribar a veure-la, però tenia clar que no coneixia ni la segona ni la tercera part de la trilogia. Em sembla que tothom coincideix que la primera part és la millor, potser perquè l’element dels viatges en el temps —un gènere molt propens a les inconseqüències de guió— apareix minimitzat i tot el motor de la trama se centra en la viabilitat de l’existència futura del protagonista, una motivació molt poderosa.

Una escena que em va sobtar va ser la del ball, en la qual Marty McFly interpreta «Johnny B. Goode», mentre veiem com el cantant de la banda, de nom Marvin Berry, truca el seu cosí Chuck i li fa escoltar aquell ritme innovador. En veure-ho, el primer que vaig pensar va ser que aquella flagrant apropiació de la cultura negra —Marty com a inspirador de Chuck Berry—avui dia no seria permissible mostrar-la. Tot i que, ben pensat, si Marty coneixia «Johnny B. Goode» era perquè havia sentit la cançó de Berry en el futur. O sigui que el peix es mossegava la cua i la paradoxa temporal estava servida.

«Back to the Future II» abunda en viatges temporals endavant i endarrere, que acaben marejant una mica. De totes maneres és francament entretinguda i conté aquell monopatí volador que va fer somiar a tota una generació. «Back to the Future III» no és que estigui malament, però no sé per quin motiu la temàtica del «far west» queda una mica fora de lloc. Hi surt la Mary Steenburgen, una actriu que sempre m’ha agradat. Però jo ara volia tornar al segon film, on Biff Tannen (interpretat per Thomas F. Wilson), que actua com a antagonista a tota la saga, s’ha enriquit tramposament, apostant a partits de futbol dels quals ja coneix el resultat. Aquest personatge fatxenda i xaró, que viu a l’àtic del gratacels que du el seu nom, voltat de dones mamelludes i decoració estrepitosa, no us recorda algú? Sí, era l’any 1989, però l’agent taronja ja estava en ple funcionament.