dijous, 9 de juliol de 2020

A propòsit de Woody

Al igual que le ocurría a Holden, no me da la gana meterme en todas esas gilipolleces al estilo David Copperfield, aunque, en mi caso, algunos pocos datos sobre mis padres tal vez os resulten más interesantes que leer sobre mí.
Comença bé Woody Allen la seva autobiografía —«A propósito de nada», Alianza Editorial— defugint entrar en detall sobre la seva infantesa (que sol ser la part més avorrida de totes les biografies) i de passada citant Dickens (pàgines més tard ho espatllarà, quan ens informa que mai no ha llegit Dickens). De totes maneres, cal reconèixer que els breus paràgrafs que dedica a la seva família es troben entre els més divertits de tot el llibre.
Que él y Nettie terminaran juntos es un misterio comparable a la materia oscura. Eran dos personajes tan opuestos como Hannah Arendt i Nathan Detroit, que no se ponían de acuerdo sobre nada excepto Hitler y mis calificaciones escolares. Y, sin embargo, y a pesar de toda esa carnicería verbal, siguieron casados durante setenta años, sospecho que por puro rencor. De todas formas, estoy seguro de que se quisieron a su manera, una manera que probablemente solo compartan algunas tribus de cazadores de cabezas de Borneo.
Es nota que Allen s’ho passa bé explicant la seva vida, de forma relaxada i gens exhaustiva, amb una volguda imprecisió que, si bé manté l’ordre cronològic, evita les dates concretes. Amb una humilitat que sembla sincera defuig la consideració d’intel·lectual, exhibeix les moltes llacunes de la seva cultura i es revela com un mal estudiant, més interessat a perseguir les noies i anar al cinema que a superar els exàmens.
¿Cuáles eran mis pecados? ¿Besar a Barbara Westlake en lugar de colgar mi abrigo? ¿Colarle una moneda falsa a mi abuelo? Yo digo, superadlo, por Dios, que hay cosas mucho peores. Los nazis nos están metiendo dentro de hornos. Primero ocupaos de eso. Pero, como decía, no creía en Dios. ¿Y por qué mandaban a las mujeres a que se sentaran en la parte alta de la sinagoga? Eran más bonitas y más listas que los hombres, esos fanáticos hirsutos que se envolvían en chales de oración en el nivel principal, subiendo y bajando la cabeza como muñecos y besando una cinta para orar a un poder imaginario que, si realmente existía, a pesar de todos sus ruegos y halagos, los recompensaba con diabetes y reflujo gástrico.
El cineasta es mostra en general agraït a la vida, ja que des de ben jove va poder mantenir-se treballant en el que més li agradava, i al llarg de la seva fructífera biografia ha pogut voltar món i conèixer tota mena de personalitats. Woody no té pràcticament males paraules per a ningú, i no estalvia elogis per a la gent que admira. Fins i tot sembla excusar aquells que li han fet un mal paper, especialment els que li han girat l’esquena per pujar-se acríticament al carro del «me too».

És inevitable que escrigui sobre les acusacions de pederàstia mai substanciades que li va fer una despitada Mia Farrow, quan va descobrir que Woody havia iniciat una relació amb la seva filla adoptiva. Pel meu gust l’home s’hi esplaia massa al llarg de prop de quaranta pàgines, però com que es tracta del revés més fort de tota la seva vida, se li excusa la prolixitat.

«A propósito de nada» (o «A propòsit de no res», que avui mateix surt la versió catalana, també a Alianza) és de lectura obligada per a tothom que senti el mínim interès per les pel·lícules de Woody Allen, ja que ofereix informació de primera mà sobre el seu mig centenar de pel·lícules i ho combina amb múltiples mostres d’un humor irresistible d’ample espectre. Un festival.
En realidad no necesitaba ningún arma y solo utilizó la pistola en dos ocasiones; una vez cuando estaba solo en el metro a las tres de la mañana y se le acercaron cuatro jóvenes la sacó y disparó un tiro a la oscuridad del túnel. Los tipos se dieron la vuelta y salieron corriendo. Tampoco es que lo hubieran atacado, pero él presintió que iban a hacerlo, aunque, por lo que sabía, también podía haber sido un cuarteto vocal, en cuyo caso hizo bien en ahuyentarlos.

4 comentaris:

  1. Sembla divertit, si llegís més potser m’ho plantejaria, però es que llegeixo tants pocs llibres últimament!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Noi, el confinament i les mascaretes t'ho hauria de posar fàcil.

      Suprimeix
  2. Potser és que no sóc incondicional d'Allen però el seu humor tan personal m'acaba per cansar una miqueta, admeto que és un llibre distret i interessant, tot i que em sembla que me l'està llegint el Joan Pera, l'imaginari, pesa, sento no saber anglès, la veritat.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Com que les pel·lícules de l'Allen les veig en anglès, el puc llegir en castellà sense sentir el Pera.

      Suprimeix