diumenge, 19 de juliol de 2020

Grans firmes, resultats menors: petites decepcions a Netflix

«Da 5 Bloods», l’últim Spike Lee, explica com quatre veterans (i el fill d’un d’ells), tots negres, retornen al Vietnam més de quaranta anys després. El seu propòsit declarat és recuperar les despulles de Norman, el líder del seu esquadró, però secretament també volen rescatar un tresor de lingots d’or que hi havien deixat enterrat.

Les pel·lícules de Spike Lee solen ser un generós contenidor de tota mena d’idees (aquesta és una de les seves gràcies), i «Da 5 Bloods», amb els seus molt excessius 154 minuts, n’és un exemple palmari. Per una banda conté, expressada sobre tot a partir d’imatges documentals en blanc i negre, una reivindicació de la participació dels soldats de raça negra a la guerra del Vietnam, molt superior numèricament al percentatge de la població a la qual representaven. Però és també un drama de personatges que havien sigut amics en el passat, però que ara no acaben de reconèixer-se; tot amanit amb l’exotisme d’un documental de viatges. El film deriva finalment en una variació d’«El tresor de Sierra Madre» amb tocs d’acció bèl·lica de sèrie B. Tot plegat incongruent i difícil de pair (i això que no he dit res d’una subtrama prescindible sobre un trio de voluntaris que desenterren mines).

Dels cinc expedicionaris, només Paul (Delroy Lindo) disposa d’un personatge interessant i ben delineat —un negre votant de Trump i cofat amb la gorra de «Make America Great Again»—, i l’actor en fa una defensa molt sòlida. Els quatre protagonistes restants —Jonathan Majors, Clarke Peters, Norm Lewis i Isiah Whitlock Jr.— salven l’honor amb professionalitat més que no pas per les virtuts del guió.

Lee opta per mostrar les escenes de cinquanta anys enrere amb els mateixos actors que en l’actualitat i sense sotmetre’ls a cap rejoveniment digital, una decisió que li ha costat nombroses crítiques. Personalment, no em molesta (el context, la textura de la fotografia i el format de la pantalla anuncien clarament els «flash backs»), i a més ens evita patiments encarcarats com els que grinyolaven en alguns moments de «L’irlandès» de Scorsese.

En definitiva, un film fallit i exageradament llarg que, com la majoria de l’obra de Spike Lee, reuneix prou motius per veure’l encara que només sigui una vegada, ja que no li falten bons moments.


A «La red avispa» Olivier Assayas retorna al terreny de la seva excel·lent «Carlos» —terrorisme, espionatge, política internacional—, en aquest cas traslladada als ambients contrarevolucionaris de l'anticastrisme. Inicialment narra com el pilot cubà René González deserta a Miami, tot deixant la família enrere, per unir-se als grups d’exiliats. Aviat comença a participar en vols de rescat per salvar «balseros» i en operacions destinades a sabotejar la indústria turística de l’illa. L’argument aviat s’embolica amb altres personatges, que prenen protagonisme (i l’abandonen sense més explicacions) i, en un determinat moment, per augmentar la confusió, el film adopta les maneres d’una ficció documental. En definitiva, el guió és força irregular, complicat en excés, i amb una evident falta de direcció.

La pel·lícula compta, això sí, amb tot un «dream team» d’actors llatins —Gael García Bernal, Ana de Armas, Wagner Moura, Leonardo Sbaraglia— que aporten solvència a uns papers no gaire dibuixats. Édgar Ramírez —descobert precisament per Assayas a «Carlos»— treu profit del personatge més sòlid del guió i Penélope Cruz brilla, com ho fa sempre que li toca explotar la seva vena de «mamma» neorealista.

«La red avispa», malgrat les seves imperfeccions, es deixa veure pels al·licients que aporten situacions, actors, ambientació i determinades escenes d’acció. Un aprovat alt.

Cap comentari:

Publica un comentari