La meuca i la boja

Ha anat així. L’any 2013 el cineasta Jonathan Glazer va dirigir la pel·lícula «Under the Skin», en la qual Scarlett Johansson feia d’alienígena que seduïa (i abduïa) els homes que trobava pel carrer (per exportar-los al seu planeta, suposo. Tot i que el film en el seu moment va ser un fracàs comercial, amb els anys ha esdevingut un títol de culte, fins a tal punt que ha propiciat la seva estrena a Espanya, on encara romania inèdit. Informant-me una mica al respecte he vist que el guió es basa en una novel·la homònima d’un tal Michel Faber, i que la tenim traduïda i editada per Anagrama des del 2000. Em sorprèn no haver-ne sabut res abans, jo que acostumo a controlar tot el que publica aquesta editorial, especialment a la col·lecció «Panorama de narrativas».

Veig que Michel Faber va néixer el 1960 a La Haia (Holanda), que el 1967 va emigrar amb la seva família a Sidney (Austràlia) i que des del 1993 viu a Escòcia. Per tant, tres països es disputen la seva nacionalitat, encara que la seva carrera literària l’ha desenvolupada enterament en anglès i a Escòcia. Però la dada crucial a la que vull arribar és al fet que Faber sigui autor també de «The Crimson Petal and the White» («Pétalo carmesí, flor blanca», Anagrama 2004, traducció de Jaime Zulaika), un novel·lot definit com a «dickensià» per tothom que ha gosat acostar-s’hi. ¿Com m’havia pogut passar per alt una obra tal, a mi, fervorós de tot allò que es refereixi a Dickens i el seu llegat? Calia posar-hi remei immediatament; i això és el que he fet amb un exemplar curosament desinfectat de la biblioteca de Sant Pau.

Dedos rosados e insinuantes tironean de un chal, y William mira otra vez a la puerta.—Quizá no venga —sugiere la puta más atrevida—. Sugar, me refiero.—Chsss, no le pinches.—Estaría mejor conmigo, cielo. Sé un par de cosas de literatura. Me he cepillado a todos los famosos. Me he tirado a Charles Dickens.—¿No está muerto?—No el trozo que yo he mamado, querida.—Lleva muerto cinco años o más. Una ignorante, es lo que eres.—Era él, te lo aseguro. No he dicho que fuese la semana pasada, ¿no? —Resopla, con patetismo—. Yo era un bebé.

Un cop llegida, el primer que diré és que l’adjectiu «dickensià» l’han emprat amb liberalitat excessiva. Certament, les seves més de mil pàgines són equiparables quantitativament als totxos més generosos del Mestre, l’ambientació és victoriana i Londres-cèntrica, i l’elenc de personatges abasta des dels desheretats més miserables fins a les elits. Però, com ja es pot veure pel fragment de dalt, el llenguatge explícit, el detallisme anatòmic i el protagonisme de tota mena de fluids, és decididament propi del segle XXI. També ho és el to postmodern (encara que vagi desapareixent a mesura que avança la trama), amb un narrador omniscient que agafa el lector de la maneta i literalment l’arrossega. 

Así que aquí las tienes: las cavilaciones (algo podadas de redundancias) de William Rackham sentado en su banco de St James’s Park. Si bostezas de aburrimiento, sólo puedo ofrecerte mi promesa de que habrá jodienda en un futuro muy próximo, por no mencionar locura, secuestro y muerte violenta.

«Pétalo carmesí, flor blanca» es pot prendre en gran part com un estudi sobre el paper de la dona a la societat victoriana, exemplificat en les dues dones més importants a la vida de l’industrial perfumista William Rackham: Agnes, la seva esposa, i Sugar, la seva amant. Aquella, convertida en una invàlida psicosomàtica per culpa d’una educació deficitària, aquesta, una pària amb recursos que s’anirà obrint camí per les esquerdes que deixa el patriarcat cofoi. I encara la figura complementària d’Emmeline Fox, la treballadora social que vol redimir prostitutes i a qui la seva intel·ligència converteix les seves creences religioses en heretgia. Però potser la figura femenina més simbòlica és la nena Sophie, la filla del matrimoni Rackham que viu oculta i amb l’existència pràcticament negada, com si fos un bé de consum del qual es pot disposar en tot moment.

La novel·la fa una dissecció de la societat victoriana amb ulls contemporanis, no per establir un paral·lelisme amb el que succeeix en el present, sinó per oferir eines més precises per il·luminar els seus mecanismes. D’aquesta manera s’obté una novel·la «històrica» plenament original i on tampoc hi manca l’humor. El ritme és un xic lent, la trama més rica en motius de reflexió que en peripècia, i la conclusió queda oberta —tres «pecats» que Dickens mai no cometria—, però pels lectors de fons «Pétalo carmesí, flor blanca» conté prou compensacions per oblidar-los.