dilluns, 27 de juliol del 2020

Santa i heretge, dos en una!


Ran del merescut èxit de "Lectura fácil", Anagrama ha decidit recuperar les obres primerenques de Cristina Morales, aparegudes en altres editorials i probablement descatalogades. "Los combatientes" (2013) és un recull de contes, o alguna cosa que se li assembla, sobre un grup de teatre experimental i les provocatives obres que munta. Se li podria trobar algun nexe d'unió amb les escenes de dansa dels discapacitats a "Lectura fácil", però crec que el seu interès es delimita als lectors de vocació completista.

Molt més interessant és "Introducción a Teresa de Jesús", originalment editat com a "Malas palabras" (Lumen, 2015), un encàrrec editorial per celebrar el V Centenari del naixement de Santa Teresa que supera àmpliament el seu caràcter circumstancial. És l'any 1562 i Teresa s'allotja al palau d'una benefactora a Toledo, mentre espera el permís per fundar un nou convent. Els seus superiors eclesiàstics li han demanat que escrigui una mena d'exculpació autobiogràfica que faci callar els seus detractors (el que esdevindrà l'influent "El libro de la Vida"). Però Teresa és conscient que davant de la Inquisició no podrà dir tota la veritat i, segons aquesta ficció ideada per Morales, redacta també una versió secreta i alternativa, on es permet sincerar-se sense censures.

Aquí Teresa rememora els jocs infantils, quan amb els seus germans escenificaven martiris romans, recorda la seva mare, que va anar encadenant parts (fins que el darrer la va matar), o reflexiona sobre el valor que tenen les dones, reduïdes sovint al preu d'una dot, que tan pot anar destinada al matrimoni com al convent. La futura santa s'explica sense pels a la llengua i es mostra com una feminista "avant la lettre", encara que sense fregar mai l'anacronisme. Cristina Morales la dota d'una veu molt convincent que imita els modismes i els jocs retòrics de l'original i que converteix la lectura en un plaer.
Soy Teresa de Jesús y aquí estoy intentando no ser yo. Los modos, padre, por los que esta monja llegó a ser la que vos conocéis, admiráis y en cuya virtud le habéis hecho un encargo, son, como en efecto vuestra paternidad me anticipaba, ruines y vanidosos. Miro atrás y he de daros la razón: esta que escribe fue una buena pecadora. Pero vuestra reverencia no quiere leer mi vida. Quiere leer un Flor Sanctorum ilustrado de esos que todos hemos leído mil veces. Quiere leer la historia de la mujer mundana que por ver un día a Dios se arrepiente, se mortifica cuarenta años seguidos en el desierto y otro día unos ángeles la transportan al cielo sin enterarse de su propia muerte. Empecemos, padre, por el final: yo me entero de mi muerte todos los días, con ella vivo. Para que no se me olvide, tengo una calavera, negra de tanta sobarla, puesta encima de la mesa. Y si un día la paso por alto y ando entreteniéndome con mucha tontería, ya se encarga ella de mandarme recuerdos: me revienta de dolor el pecho, me sacude con temblores, me postra diez días en cama, su sitio favorito, cómodo ataud. Pero ya habrá tiempo de morirse.
Aquesta "introducció" peca d'un cert desordre cronològic, o sigui que qui no conegui la vida de la santa es trobarà ficat en un bon embolic. Val però com a exercici d'estil i com a retrat del paper històric de les dones.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada