Somriures d’una nit d’estiu (Ingmar Bergman, Suècia 1955 (filmin))
És curiós que la primera obra mestra de Bergman fos una comèdia d’embolics amorosos i no un d’aquells drames metafísics que farien la seva fortuna. Somriure assegurat. (9)
The Karate Kid (John G. Avildsen, USA 1984 (filmin))
Potser he fet tard i quan l’he vista per primera vegada ja me la sabia de memòria. Pensada per consolar adolescents pringats. Encara així, puc reconèixer que Ralph Macchio tenia molt encant. (5)
Michael Clayton (Tony Gilroy, USA 2007 (filmin))
Cansa una mica que la indústria química i farmacèutica sigui la dolenta de la funció. Per altra banda el guió és perfecte, George Clooney és de les poques estrelles que li queden a Hollywood i els seus duos amb Tom Wilkinson són gloriosos. (8)
We Need to Talk About Kevin/Hem de parlar de Kevin (Lynne Ramsay, Regne Unit 2011 (filmin))
L’última paraula sobre fills malignes, ¿o és sobre maternitats tòxiques? Tilda Swinton està fenomenal. (8)
Long Shot/Quasi impossible (Jonathan Levine, USA 2019 (Amazon))
Fins i tot en una comèdia de política ficció de tendència progressista la visió americana de la realitat internacional no podria ser més depriment. Inesperadament Charlize Theron i Seth Rogen tenen una química romàntica plausible. (6)
La conversa (Francis F. Coppola, USA 1974 (filmin))
La pel·lícula perfecta sobre paranoies en una dècada particularment paranoica. Aliança ideal de forma i fons. Gene Hackman, superb. (9)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada