Petits magnicidis quotidians

La segona temporada de «The Umbrella Academy» (Netflix) comença on acabava la primera amb els germans Hargreeves fent un viatge en el temps per escapar de l’apocalipsi que havia esclatat l’any 2019. Però alguna cosa no acaba d’anar bé, perquè, encara que tots arriben a Dallas, cadascú ho fa en un moment diferent de principis dels anys 60. El que pitjor se’n surt és el Número Cinc que aterra el 25 de novembre de 1963 en plena guerra amb els russos i just abans d’un nou apocalipsi (aquest provocat per les armes nuclears).

Així tindrem sis històries paral·leles —cadascú muntant-se la seva vida per separat, mentre Cinc intenta de nou evitar la fi del món— i ens trobarem en situacions de tot tipus, no només les portentoses pròpies del gènere super-heroic, sinó també violència de gènere, sectes messiàniques, discriminació racial i misteri detectivesc… Així, amb tota aquesta variació de registres i un disseny de producció tan acolorit com espectacular, van passant els capítols sense a penes adonar-te. Cert que tot el que té a veure amb La Manipuladora i amb els tres assassins suecs sembla una mica peregrí i força al límit els incidents increïbles (parides) que pot suportar la trama. I algú podria objectar que el fet d’introduir el gastat recurs de l’assassinat del president Kennedy no peca precisament d’original. 

Tanmateix, quan arriben els capítols 9 i 10, l’acumulació de despropòsits i els salts temporals ho solucionen tot de manera tan incomprensible, que el més fàcil és desconnectar. I encara que el desenllaç torni a posar el comptador a quasi-zero, potser ja m’han vist prou de cara a una tercera temporada. Els que hi entenen diuen que els còmics en els que es basa la sèrie són molt millors. Caldrà fer-hi una ullada.