dimecres, 2 de setembre de 2020

Vida conjugal sana


Potser la novel·lista i reformadora feminista Fredrika Bremer (1801 - 1865) sigui per a nosaltres una perfecta desconeguda, però durant el segle XIX fou anomenada la «Jane Austen sueca» i llegida àvidament per gent de la categoria d’Elizabeth Gaskell, les Brontë, Ralph Waldo Emerson o Louisa May Alcott. Per reparar parcialment aquest desconeixement l’editorial Alba publicà el novembre de 2019 la novel·la «Los vecinos» (1837), una de les més cèlebres de l’autora, en traducció de Carmen Montes Cano.


Franziska, una noia de 27 anys, acaba de casar-se amb un metge que ja supera la cinquantena i s’ha traslladat a viure a una regió que li és desconeguda. Mitjançant les cartes que li envia a una amiga de la infantesa, Franziska ens descriu els seus primers mesos de casada i ens presenta les noves coneixences que va fent entre els habitants de la contrada. La protagonista i narradora té com a primera obsessió la satisfacció del seu marit (que, per altra banda, és un tros de pa), per tant analitza obsessivament cada possible motiu de desavinença i mira de fer-li la vida el més fàcil possible. També li cal adaptar-se a la nova família política, de la qual destaca la formidable madrastra del marit, anomenada carregosament «ma chère mère», una dona autoritària i sentenciosa que no ha desvetllat cap afecte en aquest lector.


De totes les maneres les peripècies descrites abunden en banalitat quotidiana i les sis-centes pàgines del llibre li queden un xic balderes. Fins i tot la Franziska, que li confessa a la seva corresponsal les ganes de bastir un relat de ficció a partir de tot el que li està passant, acaba reconeixent la seva frustració pel poc picant que tenen els seus dies. Només a mitja novel·la, amb l’aparició d’un jove misteriós, que no resulta tan desconegut com semblava, les coses s’animen una mica.


El costat més «novel·lesc» del llibre incideix en tots els tòpics propis del segle: el jove d’ànima turmentada, tant grat als romàntics, la dona «perduda» a qui només li resta la salvació de la mort… Alguns detalls ara ens resultaran xocants, com el prejudici sobre la raça jueva o la tebiesa amb la que es contempla la crueltat vers els animals; però m’imagino que amb llibres de temps tan allunyats és inevitable que passi. Més difícil de passar per alt és el problema estructural de la novel·la, que es compon en un 95% de les cartes que escriu Franziska, però que ha de recórrer a altres corresponsals (fins i tot a alguns convenientment anònims) per poder explicar allò que la protagonista no pot saber, perquè no ho ha presenciat. No sé si peco de purista per deixar-me incomodar per aquesta traïció del punt de vista, però trobo que són els petits detalls que impedeixen que una obra sigui rodona.


Malgrat tot «Los vecinos» resulta un llibre curiós, i no només pel desconeixement que tenim de la societat benestant escandinava de fa un parell de segles. Les opinions de Franziska, les seves reflexions sobre l’amor, sobre el matrimoni, sobre la religió, la música o fins i tot el comerç d’esclaus reflecteixen el pensament d’una dona que, potser per innocència i per excés de sinceritat, va més enllà dels convencionalismes de l’època i trepitja sense adonar-se el terreny de la comèdia involuntària.


—Pues ¡yo soy feliz, Oso es feliz, los dos somos felices!

—Sí, ahora, en los primeros meses de matrimonio, durante uno, dos o quizá incluso tres años —dijo el despiadado Stellan—, pero ya verá cuando vengan los años, los hijos, los problemas… Figúrese que tiene diez hijas. ¿Qué hará con todas ellas? Sin dinero, sin posibilidad de casamiento… Una de las hijas es coja, la otra escrofulosa…

—¡Diez hijas! —Me horroricé. Las veía a todas a mi alrededor, exigiéndome que les diera la dicha igual que les había dado la vida. Veía a una tullida, otra escrofulosa… Me hundí ante semejante carga, que me superaba, y, mientras lloraba sin poder pronunciar una palabra, Stella se levantó, arrojó la última de mis rosas orientales y salió, ¡el muy despreciable! Casi deseé no volver a verlo jamás.

Cap comentari:

Publica un comentari