El llibre es diu «Calypso» i l’ha escrit David Sedaris (a Blackie Books, traduït per Jorge de Cascante, o en català «Calipso», a Navona, traduït per Aurora Ballester). La faixa promocional diu: «El mestre de la sàtira, una veu literària única». També diu: «El rei indiscutible de la literatura humorística». I encara: «El retorn del Mark Twain contemporani». I, mira, no. Que direu que això de l’humor és subjectiu i que no tot ens fa la mateixa gràcia, però crec que seré bastant equànime a l’hora d’afirmar que aquest llibre rarament ens provocarà una riallada i amb prou feines un somriure. I citar Twain al costat de Sedaris ja em sembla una recepta per desafiar el destí.
De totes maneres el llibre és llegidor, lleuger i recomanable. L’autor adopta el to confessional amb matisos d’auto-humiliació propi dels monòlegs del «Club de la Comèdia», però amb superior consistència literària (no endebades la seva ploma és convidada sovint a «The New Yorker», però també a «The Guardian», «The Paris Review» o «Esquire»). Tret d’algun apunt sobre la seva carrera literària, el seu tema habitual és la família: el pare ancià, la mare morta prematurament, els cinc germans i el company dels darrers 30 anys (i finalment marit). Es tracta d’una família moderadament benestant, cosmopolita, amb cases als dos costats de l’Atlàntic i suficients membres per generar un ric anecdotari.
Per a Sedaris no hi ha cap tema tabú i el seu punt de vista no sol ser acomodatici. Això s’exemplifica amb el suïcidi de la germana petita, que no es podria tractar d’una manera menys sentimental, o amb l’extracció d’un tumor benigne que acaba derivant en escenes d’horror físic. Hi ha també lloc per les obscenitats i l’escatologia, la por per la decrepitud, les discussions polítiques amb el pare furibundament republicà i les reticències davant del matrimoni.
No necesitaba que el gobierno, «ni la Iglesia», me dieran su bendición. Me parecía un paso atrás en toda regla. Desde el principio de los tiempos, lo único bueno de ser un hombre gay o una lesbiana era que no tenías que casarte. No ibas a obligar a nadie a estar sentado mientras el rollazo de tu boda seguía su curso. Hasta el más homófobo tenía que reconocer esa ventaja. Éramos los que mirábamos entre bambalinas mientras nuestros amigos heteros se casaban: los fotógrafos, los pasteleros, los floristas. Trabajando como porteadores negros de hace siglos, acomodando a los pasajeros en los compartimentos del tren reservados para los blancos.
Afegiré per acabar que Sedaris no impressiona d’entrada, però que a mesura que et familiaritzes amb el seu món va semblant més incisiu. Al final, fins i tot qüestions tan mundanes com les dietes, les polseres «fitbit» o el carnet de conduir, acaben esdevenint matèria per a reflexions no trivials.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada