Restes d’una vida

El 21 de juny de 2015 vaig comprar una vida. 

Amb aquesta frase contundent inicia Albert Forns Canal la seva novel·la «Abans de les cinc som a casa» (Edicions 62, agost de 2020) i marca així el diumenge en el qual va adquirir a una parada del Mercat de Sant Antoni, per 300 euros, tretze llibretes relligades amb una goma de pollastre. Es tracta dels dietaris que va escriure a cavall de les dècades dels 60 i 70 un ciutadà barceloní veí de Les Corts, de nom Hilari Miralpeix, home acomodat (té diversos pisos en lloguer) i empleat al departament de comptabilitat de la Companyia Telefònica.

En aquests quaderns Hilari anota amb constància prosaica els fets principals del seu dia a dia —àpats al restaurant, tardes de cinema, excursions de cap de setmana, augments de sou, despeses extraordinàries…—, sense permetre’s a penes concessions a l’opinió i molt menys als sentiments. D’aquestes notes breus se’n desprèn la imatge d’un home d’ordre, de costums fixos i una certa preocupació per l’economia domèstica. Potser el tret més excepcional de la seva vida és la relació amorosa que manté amb Grazia, una dona italiana de la Ligúria, que el visita freqüentment a Barcelona i amb la qual ha establert una relació conjugal «de facto» sense perdre la condició de solter. A banda d’això, els dietaris es limiten a una col·lecció de rutines perfectament descriptibles, com aquestes de gener de 1971:

Diumenge 10 de gener — Pluja, vaig als llibres vells de Sant Antoni.

Dilluns 11 de gener — Feina normal. El sastre de Vehils em pren mides per un trajo. Deixo 1.000 pts. de paga i senyal.

Dimarts 12 de gener — Feina normal. Fa tres mesos compràrem un rellotge per la cuina. S’ha espatllat i els rellotgers no l’arreglen i hem anat a Gerplex del carrer de l’Hospital, on el compràrem, i no n’hem tret res. Crec que el podem llençar.

Dimecres 13 de gener — Feina normal. Pujo a dinar amb Angelina perquè Grazia és a la Barceloneta. He «lluït» tota la setmana el nas amb una crosta negra i fastigosa. El Dr. Mato m’ha arrencat la crosta, sense mal, i la ferida ha quedat més normal: rosada i amb sang.

No us enganyaré, de tot plegat se n’extreu una figura d’una humanitat extremadament grisa i molt poc excitant que Forns intenta salpebrar amb investigacions ulteriors que completin el magre contingut dels dietaris. Arriba a conèixer així diverses persones que van tractar l’Hilari i la Grazia, els entrevista i amb tot aquest material fins i tot té l’audàcia d’imaginar escenes de ficció protagonitzades per ells. Però ni així puja la tensió narrativa d’unes vides que són el que són.

Molt més interessant, almenys per a mi, és la revisió que fa l’autor del gènere dels diaris, dels seus conreadors (Samuel Pepys, el Baró de Maldà, Josep Pla, David Vilaseca, Andy Warhol, Kurt Cobain…), dels seus teòrics (Philippe Lejeune), dels seus «artistes» (Christian Boltanski, George Perec, Sophie Caille…) i de les iniciatives per preservar-los (arxiu Kempowski, Mass Observation Project…) I encara més fascinant resulta tota la crònica ben documentada del cicle que emprenen els bens d’un difunt des del buidat del pis fins a les parades de Sant Antoni, passant per la subhasta de matinada al bell mig dels Encants, un procés de freqüència quotidiana i del que rarament tenim consciència.

¿Va existir realment Hilari Miralpeix o és un personatge sorgit de la imaginació d’Albert Forns, un escriptor que s’ha especialitzat en fer cròniques inventades sobre personatges reals (Albert Serra, Edward Albee…)? Poc importaria si el llibre mantingués una sensació de versemblança, però la veritat és que s’hi troben descuits i incongruències (de l’Hilari?, de l’Albert?) que introdueixen una nota d’incertesa. Així es parla de «Miss Dalloway» (per «Mrs Dalloway») o apareix a l’entrada del 6 de setembre el film «Un hombre tranquilo» (hauria de ser «El hombre tranquilo») amb Margaret O’Sullivan (era Maureen O’Hara). Trobem aquesta anotació «kafkiana», que confon la data d’inici de la Segona Guerra Mundial: «3 de setembre de 1945 - S’ha declarat la guerra, me’n vaig al pub.»

Sobta que l’autor, a qui hem de suposar munit del suficient aparat documental per emprendre la tasca, escrigui: «… em costaria déu i ajuda localitzar on eren totes aquestes sales mítiques, tots aquests temples de la sessió doble com l’Astor, el Dante, el Rovira o el Rialto, perquè ja no en queda ni un.» De debò no coneix cap dels catalegs, analògics o digitals, que recullen la llista de tots els cinemes desapareguts de Barcelona? I per què en Forns, quan adquireix els dietaris el 2015 en una parada que coneix de fa anys, no fa cap menció al desplaçament dels puestos de llibres a causa de les obres del mercat?

Al final es revela que els noms de l’Hilari i la Grazia són inventats, amb el propòsit de preservar la privacitat dels personatges reals. Llavors, ¿com hem de prendre la pàgina manuscrita que s’intercala en el text o la factura d’un hotel, on figuren els noms d’Hilari i Grazia? ¿Es tracta de documents falsificats, doncs?

Si més no, la lectura d’«Abans de les cinc som a casa» ens convidarà a reflexionar amb humor sobre quin rastre (material i immaterial) queda de vides tan «normals» com ho poden ser les de la majoria de nosaltres. Un cop tancat el llibre més d’un començarà a fer dissabte d’armaris i golfes per prevenir els efectes més tòxics de la visita de la parca.