divendres, 5 de febrer de 2021

El dimoni interior

Abans de veure «Cosmética del enemigo» de Kike Maíllo a Filmin, rellegeixo la novel·la d’Amélie Nothomb que, com passa amb la majoria dels seus llibres, es pot enllestir en menys de dues hores de lectura. Apareguda l’any 2001, en un moment dolç de la seva carrera quan l’èxit d’«Estupor i tremolors» era recent i el seu ritme maquinal de producció encara no havia fet minvar la frescor de la seva inspiració, la novel·la es compon d’un llarg diàleg a un aeroport entre un home en viatge de negocis i un misteriós holandès que l’increpa. El contingut de la conversa abunda en la retòrica, com és freqüent en la literatura francesa, i arriba un moment (cap a la meitat del llibre) on se suggereix la possibilitat que un dels interlocutors no existeixi i sigui només la projecció imaginària de l’altre. 

No se m’acut novel·la menys apropiada per ser adaptada al cinema que aquesta «Cosmétique de l’ennemi». Em consta que ha sigut adaptada al teatre més d’una vegada; però el teatre és un mitjà completament diferent, on resulta acceptable una obra amb dos personatges parlant tota l’estona, i on un cert grau d’abstracció en relació amb el que es mostra és intrínsec.  En una novel·la, especialment si no està narrada des d’un punt de vista omniscient, com és aquí el cas, tot el que s’explica queda sotmès a la imprevisibilitat d’una realitat subjectiva. En canvi el cinema funciona de forma completament diferent i tot el que es mostra s’ha de prendre com a «real», a menys que hi hagi indicis explícits que marquin les escenes corresponents als somnis, les al·lucinacions, els pensaments…

Per això, sense necessitat d’haver vist la versió de Kike Maíllo de «Cosmética del enemigo» (en anglès el film es titula «A Perfect Enemy»), hom ja sap que es trobarà amb canvis i traïcions respecte la novel·la. Alguns són previsibles, com l’airejament de l’acció, que ara s’estén al trajecte fins a l’aeroport i a diversos desplaçaments dins dels edificis de la terminal, o la representació visual de fets que a l’original explicaven els personatges. Encara que aquestes visualitzacions siguin «corregides» pel diferent punt de vista de qui les imaginen, no deixen de tenir per l’espectador el pes concret del que veritablement ha succeït.

Jérôme Angust, l’home de negocis de la novel·la, ara és arquitecte i es diu Jeremiasz Angust, per adaptar-se a la nacionalitat de l’actor Tomasz Kot. En canvi, el seu misteriós interlocutor continua dient-se Texel Textor (nom carregat de significat i de pedanteria) i és ara una dona. Aquest canvi de gènere és potser la transgressió més problemàtica que cometen els guionistes (Maíllo, Cristina Clemente i Fernando Navarro), ja que la violació en el cementiri que perpetra Textor té ressonàncies molt diferents si l’executa un home (com a la novel·la) o una dona.

«Cosmética del enemigo» conté imatges potents, algunes bones idees de posta en escena i uns protagonistes competents —especialment Athena Strates com a Texel Textor— per uns papers que no han de ser fàcils d’encarnar. El film peca d’explicar massa els conflictes (i d’inventar-se’n de nous), mentre que la novel·la treu molt bon partit de les seves el·lipsis. Ja sabíem que gairebé sempre es compleix el «dictum» que menys és més, però en aquest cas l’error ve de fàbrica: un llibre com aquest, per molt que t’agradi, no s’hauria d’haver traslladat mai a la pantalla.

5 comentaris:

  1. ¿Tú piensas que la progresiva pérdida de fuelle de los escritores/as es inevitable? Yo no lo sé, pero Amélie Nothomb me gusta mucho. Me temo que nunca le darán el Nobel a una de las mejores novelistas vivas del mundo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé si és cosa seva o fatiga de lector, però la seva insistència a publicar cada any no crec que l'afavoreixi.

      Elimina
    2. Bueno, eso sí. Además su pose egocéntrica se penaliza. La egolatría femenina se castiga. A esto me refería.

      Elimina
    3. Afortunadament cada vegada som menys pacients amb qualsevol egolatria, encara que sigui masculina.

      Elimina
    4. Ok! Mientras me tomo un Cola-Cao -pero de Nesquik que no hace bolas en la leche- lo pienso.

      Elimina