"Gamers" en joc

«Mythic Quest» (o «Mythic Quest: Raven’s Banquet», com es coneix la primera temporada que he vist a Apple TV+) és una sèrie sobre una empresa que es dedica al desenvolupament d’un joc de rol online (que es diu igual que la sèrie i que no costa gaire imaginar que va d’espasa i bruixeria). Com que el programa va d’una colla de pirats que treballa amb novíssimes tecnologies, és inevitable comparar-la amb «Silicon Valley», tot i que aquesta última està més ben escrita i té uns personatges més ben dibuixats. El seu tret distintiu més especial són les seqüències d’acció dins del joc utilitzades com a cortinetes de continuïtat.

Potser el problema que tinc amb «Mythic Quest» és que el món de les plataformes multi-jugador em queda ja molt lluny i l’entusiasme fanàtic que susciten entre alguns seguidors em resulta francament inexplicable. Coses com les estrelles youtubers preadolescents, que es guanyen la vida filmant les seves partides en directe, em sembla tan irrisori que burlar-se’n em sona redundant.

De totes maneres, ni la majoria dels actors em sembla prou carismàtica, ni els seus personatges presenten suficient atractiu. Quasi tots ells mostren comportaments directament detestables, el que en principi no hauria de ser un inconvenient, sempre que s’obtingués algun plaer pel fet d’odiar-los activament (cosa que no succeeix). Són particularment nocius Rob McElhenney, el molt egòlatra director creatiu, i Charlotte Nicdao, que fa d’enginyera en cap i m’acaba la paciència amb tanta histèria. Entre els actors coneguts trobareu al Danny Pudi de «Community» en un paper molt ingrat i al veterà F. Murray Abraham, despistadíssim i no gaire aprofitat. John Dimaggio, la veu del Bender de «Futurama», apareix en dos capítols.

Evidentment «Mythic Quest» és una comèdia —escassa de gags, però comèdia—, encara que inclogui algun apunt de drama personal. En aquesta ona, el cinquè capítol explica la història de la relació d’una parella de desenvolupadors al llarg dels anys i no té res a veure amb els personatges habituals de la sèrie. Es tracta d’un d’aquests episodis aïllats que intenten aportar una ambició afegida a un programa sense gaire pedigrí.

La primera temporada de nou capítols es va emetre el 2019. L’any passat es va veure l’episodi especial «Mythic Quest: Quarantine», l’enèsima telecomèdia resolta amb els personatges connectats per una sessió de Zoom. El 16 d’abril de 2021 ha vist la llum «Everlight», un altre capítol únic amb una festa de disfresses celebrada a l’oficina. El seu tret més distintiu és la intervenció en off del recentment oscaritzat Anthony Hopkins. La segona temporada s’estrenarà el 7 de maig i encara no he decidit si la miraré. De moment és que no. 

Reconversió professional

Ella és vídua i treballa com a intèrpret d'àrab per a la policia. Com que no li surten els comptes (la residència on té ingressada la mare ja li costa 3.200 euros al mes), aprofita la filtració que rep sobre un carregament de haixix per guanyar-se un sobresou com a traficant. Això passa a la pel·lícula "La Daronne" de Jean-Paul Salomé —a Espanya es titula "Mamá María", que s'entén millor— i té un argument tan poc seriós com sona. Evidentment el to és de comèdia, més per com de ridícula és la situació que no pas per la presència de cap gag, però també hi ha moments puntuals d'acció i un intent d'empoderament femení que no encaixa gaire amb el conjunt. Segons com es miri, el guió que adapta una novel·la d'Hannelore Cayre, es podria considerar un xic racista, ja que tots els magribins que hi surten es dediquen al tràfic d'estupefaents, mentre que els xinesos són comerciants blanquejadors de diners.

"Mamá María" compleix els requisits mínims per distreure, sempre que no es busqui cap indici de realisme. L'únic al·licient per veure-la, i és un al·licient molt tebi, és el protagonisme d'Isabelle Huppert, una actriu que no es prodiga a la comèdia i que dota els seus papers d'una consistència molt superior a la qualitat general del producte.

Crisi dels cinquanta

Mai no he sigut un gran lector de còmics i últimament encara menys. Aquest «Corredores aéreos» d’Étienne Davodeau, Christophe Hermenier i Joub (Ediciones La Cúpula, setembre de 2020) prové dels Reis d’enguany, si se’m permet l’excusa. M’imagino que pot ser qualificat com a novel·la gràfica, ja que la seva temàtica és completament adulta: no se m’acut res més adult que una crisi de la mitjana edat.

Yvan, el protagonista, té cinquanta anys i acaba de perdre els pares i la feina, els fills ja campen pel seu compte i la dona treballa en un altre continent en una mena de separació conjugal inconfessa. Després de vendre’s l’habitatge habitual, es refugia a casa d’un vell amic a la zona muntanyosa del Jura. És l’hivern, la neu ho omple tot, i l’únic que pot fer l’Yvan és llepar-se les ferides i reflexionar com encarar el seu futur. 

Com que els autors tenen l’edat del seu personatge, la peripècia d’Yvan sembla autèntica. El to, el·líptic i sense grans gestos dramàtics marca una narració madura amb els incidents justos per mantenir l’interès. Recances d’amors de joventut, oportunitats perdudes i una sensació de vida malbaratada formen part del «hit parade» de tota crisi de maduresa i aquí, naturalment, hi apareixen amb la dosi justa d’originalitat: «Corredores aéreos» fa de bon llegir.

El dibuix m’ha semblat agradós —una línia clara de caire realista—, on potser les dones tenen sovint unes faccions massa masculines. Al paisatge nevat, com bé sabia l’Hergé de «Tintín al Tibet», li escau molt la introspecció i pot esdevenir una secreta trampa mortal. El protagonista està a punt de perdre la vida fins a tres vegades entre la neu i el glaç, el que potser és massa; sort que en cap moment es carreguen les tintes. Com que no tinc gaires referents sobre el còmic contemporani, no us puc dir si aquesta obra supera o no la mitjana; sí que puc dir que a mi m’ha satisfet.

Una darrera observació. Dins d’aquest trio d’autors cinquantins Christophe Hermenier és el responsable d’unes fotografies d’objectes entranyablement quicos que es van intercalant a les pàgines de l’aventura. Figura que formaven part del parament de la llar que Yvan acaba de desmantellar i semblen suggerir que en última instància tot el que resta d’una vida és una col·lecció de rampoines que ja ningú no vol.

Filmoteca forçosa (42)

Avui, per ser el dia que és, em centraré en adaptacions d'obres literàries.

O Brother, Where Art Thou? (Joel & Ethan Coen, USA 2000 (Netflix))

Més que lliure adaptació de «L’Odissea» i, per tant, exageradament episòdica. Malgrat els seus moments brillants i les alegries que donen Holly Hunter i John Goodman, el seu «Deep South» impostat em deixa una mica fred. (7) 

L’horloger de Saint Paul/El rellotger de Saint Paul (Bertrand Tavernier, França 1973 (Filmin))

Adaptació d’un Simenon en el que un pare s’acosta al seu fill, quan aquest comet un crim. Prometedor debut del director i primera col·laboració amb l’indispensable Philippe Noiret. (7)

The Human Voice (Pedro Almodóvar, Espanya 2020 (Movistar+))

Després de «La ley del deseo», Almodóvar torna al monòleg de Cocteau. Li queda una peça d’orfebreria de to dramàtic una mica irregular, però de posada en escena fascinant. Grans prestacions de Tilda Swinton i la música d’Alberto Iglesias. (8)

Never Let Me Go/No m’abandonis mai (Mark Romanek, Regne Unit 2010 (Disney Star))

Pulcra adaptació de la novel·la distòpica de Kazuo Ishiguro sobre granges d’humans criats com a donants d’òrgans. L’esteticisme i les bones interpretacions de Carey Mulligan i Andrew Garfield no poden ocultar la superficialitat amb la que es tracta un tema tan potent. (7)

Dune (David Lynch, Regne Unit 1984 (Filmin))

Vituperada en el seu dia, convé revisar-la ara que Villeneuve és a punt d’estrenar la seva versió. No és un bon film, però la seva barreja d’horror físic i prínceps austro-hongaresos fascina tant com un xoc de trens. (7)

Topaz (Alfred Hitchcock, USA 1969 (Filmin))

A partir d'un best-seller de Leon Uris. La indiferència que suscita el seu record és comprensible, però no del tot justificada. El guió és més que irregular, però conté tres bones escenes de suspens. (7)

La llengua relaxada

El bon català (i fins i tot la bona catalana) és aquell ésser humà que s’obsedeix pel bon ús de la seva llengua i s’enfronta amb esperit guerrer a tots els que la fan servir de forma incorrecta o poc curosa. Qui freqüenti Twitter ja sap que cap tema no produeix topades més cruentes entre els seus habituals que allò que la Trinca solia anomenar «coses de l’idioma» i, si hi ha un responsable que les famílies catalanes ja no es puguin reunir en pau i harmonia entorn de la taula de Nadal, no és altre que la caiguda de l’imperi diacrític. Amb un ambient com aquest de caça de bruixes gramaticals és lògic que molts parlants, acomplexats per un nivell que perceben insuficient, emprin el català amb reticència i amb l’excusa a flor de llavis. 

Enmig d’aquest panorama bèl·lic i desolador Enric Gomà intenta produir un efecte balsàmic amb el seu «El català tranquil» (Pòrtic, febrer de 2021), un manifest que es proposa treure ferro a les batusses lingüístiques i advoca per un ús més distès de la llengua, que eviti la submissió acrítica als dictats del Diccionari i l’Acadèmia. Lluny de l’absolutisme de la ultracorrecció, Gomà proposa que destriem els errors que realment atempten contra l’esperit de l’idioma de les construccions vives i genuïnes nascudes de la parla del carrer, però que encara no estan sancionades per la normativa. Per il·lustrar la seva tesi ens mostra un munt d’exemples que tots coneixem, que sentim sovint i que potser fins i tot hem corregit. Paraules com «tarja» —que té un ús correcte com a escut, placa o obertura rectangular—, però que s’utilitza erròniament en lloc de «targeta», potser perquè s’assembla menys a la paraula castellana «tarjeta» i dona una falsa sensació d’autenticitat. Oposat a les prohibicions innecessàries, Gomà opta per admetre les dues variants amb el lloable propòsit de no estressar els parlants de bona fe amb una qüestió que no suposa cap perjudici per a l’idioma. Així desfilen altres parelles força populars —taquilla/guixeta, enganxina/adhesiu, octaveta/octavilla…—, on només una és normativa, però per aclamació popular ho haurien de ser les dues.

Com a demostració que la llengua és un ens viu i canviant, i que en el passat torres aparentment més altes han caigut, es detallen vells contenciosos lèxics, avui feliçment resolts. Algú recorda que estava molt mal vist dir-ne «misto» del que els entesos anomenaven «llumí» o «cerilla»? Quantes senyores d’edat havien rebut una mala mirada per haver-se queixat de les «varius»? Per fortuna, avui ja podem contemplar com conviuen al diccionari en franca harmonia «la variu» i «la variça», «el misto» i «el llumí», «la processó» i «la professó» (que abans sempre anava per dins). Expressions ben populars i que no són flor d’un dia —queco, pixapins, xava, cumbaià— fa anys que fan cua a les portes del DIEC, a l’espera que un filòleg compassiu se n’apiadi. Mentrestant, els catalans desinhibits les continuarem fent servir sense recança cada cop que ens facin falta.

No m’estendré sobre altres qüestions igualment interessants que es toquen en el llibre. Diré, això sí, que m’ha semblat molt informatiu i encara més amè; i que la seva contribució a la salut mental dels catalans, amb una defensa de l’ús relaxat i hedonista de la nostra llengua, converteix «El català tranquil» en una obra d’utilitat pública. Afegiré, com a detall no menor, que el llibre és molt divertit, amb un humor sorneguer molt típic d’en Gomà. Fins i tot jo, que no sóc de rialla fàcil, he emès un parell de vegades durant la lectura uns gemecs ofegats que es podien interpretar com una mitja rialla.

Com t’expliquen els lingüistes més reputats, cal veure com s’assenta un vocable i si és només una moda passatgera. Com guai, una paraula que es fa servir per demostrar aprovació. Va aparèixer com a argot juvenil els últims anys setanta del segle passat i des de llavors que s’ha transmès de generació en generació. Tant ho diuen nens de deu anys com homes de mitjana edat. Fins i tot se sent entre els asilats de les Germanetes dels Pobres:

—Sinyor Eugeni, que vol una mica més de sopeta?

—Guai.

[Nota a banda: he escrit sinyor perquè la monja és de Tortosa.]

Però compte, els lingüistes de l’IEC consideren que encara no ha arribat el moment d’acceptar guai. Cal veure si es consolida o no. Tant és l’antiguitat de quatre dècades llargues i el seu ús general, tant és que els nostres fills, nets i besnets ho continuïn dient, tant és que mentre ens donin sepultura els enterramorts mantinguin aquest diàleg:

—Que has portat la gaveta?

—Sí.

—Guai. 

El retorn dels mags

Basada en un best-seller de culte (si és que això existeix) de Susanna Clarke, «Jonathan Strange & Mr Norrell» és una sèrie de la BBC difícil de comparar amb cap altra. La seva barreja de màgia i fantasia amb esdeveniments històrics la converteix en una raresa absoluta. A l’Anglaterra on té lloc la trama la màgia fa 300 anys que ha deixat de practicar-se tot i que persisteix de forma latent. L’erudit Mr Norrell, que viu en el nord rural, demostra tenir prodigiosos poders en donar vida a les estàtues de la catedral de York; mentre que el jove Jonathan Strange busca una ocupació per poder-se casar amb la seva estimada Arabella i acaba entrant a fer de pupil de Norrell. Els dos mags, el mestre i l’aprenent, es posen al servei del Duc de Wellington en la campanya portuguesa de les guerres napoleòniques i més tard a la batalla de Waterloo. En ressuscitar la difunta esposa d’un membre del govern obren inadvertidament una escletxa per on s’infiltrarà un misteriós personatge que els farà anar de mal borràs.

El còctel —que inclou romanticisme arravatat i notes sobre el caràcter nacional anglès, enfrontaments polítics i professionals, semizombies i miralls comunicants, la bogeria del rei Jordi III i sobre tot moltes bandades de corbs— voreja en tot moment la indigestió i no sempre aconsegueix mantenir el ritme, però la curiositat acaba vencent. L’ambientació és molt bona sempre que l’acció s’esdevé a Anglaterra, però quan passem a Venècia o a l’altre costat del mirall tot pren un aire fals com de sarsuela. Els efectes especials, sense ser de primera, reserven un parell de moments veritablement espectaculars. I, com sol ser d’esperar a les produccions britàniques, els intèrprets omplen de personalitat i vida uns personatges no sempre fàcils d’imaginar. Eddie Marsan, fent de Gilbert Norrell, està tan fiable com sempre; i Bertie Carvel, a qui no tenia el gust, m’ha sorprès per l’afabilitat de la seva persona. 

Confessaré que en alguns moments de «Jonathan Strange & Mr Norrell» no tenia molt clara les motivacions dels personatges, les seves moltes anades i vingudes, i les raons dels prodigis que es produïen sobre la marxa. He atribuït aquest hermetisme a la meva escassa propensió envers el gènere fantàstic; però veig que la sèrie ha convençut a tots aquells a qui els vingui de gust un Harry Potter adreçat als adults.

La venjança és un plat que se serveix a qualsevol temperatura

"Promising Young Woman" de la debutant Emerald Fennell (a qui hem vist recentment fent de Camilla a "The Crown") està gaudint d'una recepció excel·lent per abordar un tema candent d'una forma força original. El protagonitza Cassie (Carey Mulligan), una noia de 30 anys traumatitzada per la violació de la seva millor amiga, que es dedica a venjar-la, tant de forma específica als seus agressors i als còmplices tàcits, com més generalment a tots aquells homes que mostren tendències depredadores. La seva especialitat amb aquests darrers és fingir-se borratxa i esperar que algun d'ells fingeixi actuar com un bon samarità; tan bon punt intenten aprofitar-se'n, Cassie "recupera" la sobrietat i els fa avergonyir per la seva conducta.

Efectivament, Cassie pot estar una mica (molt) desequilibrada a causa del que li va passar a la seva amiga, però les seves venjances solen evitar la violència física (sí, es troba a faltar una bona i tradicional castració). El film no deixa clara quina postura pren davant de la protagonista (és una heroïna o una psicòpata?) i, en general, no aprofundeix les implicacions més serioses de tot el que succeeix en pantalla. El to, sovint lleuger i envernissat de colors brillants, suggereix gairebé una comèdia amb un personatge central que funciona bàsicament com el motor de diverses venjances, un mecanisme èticament discutible però molt agraït de cara a l'espectador.

Que la normalització de l'assetjament, l'abús sexual i la cultura de la violació ocupin finalment un lloc central en el debat públic, es pot considerar com un fet molt positiu, al qual només s'haurien d'oposar aquells que veuen qüestionats els seus privilegis. No obstant, quan un assumpte esdevé moneda corrent de totes les converses pot córrer el perill de banalitzar-se, especialment si se'l fa servir com a inspirador d'una obra de ficció. Això crec que passa una mica amb aquest film, que parla d'un tema que gaudeix de consens amb una manca de prejudicis que no acaba de mesurar les conseqüències, especialment en un darrer tram decebedor per trampós.

En tot cas "Promising Young Woman" es deixa veure amb interès i malsana diversió, i compta amb una bona actuació de la sempre encantadora (i aquí una mica inquietant) Carey Mulligan.

Filmoteca forçosa (41)

The Frighteners (Peter Jackson, USA 1997 (Filmin))

No en sabia res d’aquest film (encara que amb la traducció «Agárrame esos fantasmas», no m’estranya). Comèdia d’horror on es nota la producció de Robert Zemeckis, bons efectes especials i el protagonisme de Michael J. Fox en la seva època daurada. Molt distreta. (7) 

The Darjeeling Limited (Wes Anderson, USA 2007 (Disney Star))

Epopeia minúscula de tres germans a la recerca d’il·luminació espiritual (o similar). No és del tot reeixida, però la presència caòtica de l’Índia actua com a benvingut revulsiu davant de l’habitual constrenyiment del director. (7)

The Immortal Story (Orson Welles, França 1968 (Filmin))

Un dels últims treballs del magistral titellaire Welles. Adaptació d’un relat d’Isak Dinesen feta amb quatre duros, on Chinchón es converteix en Macao. Un regal per a tot els amants d’aquest gran engany que anomenem ficció. (8)

Silent Running (Douglas Trumbull, USA 1972 (Filmin))

Debut en la direcció d’un mag dels efectes especials. Ciència-ficció intimista i ingènua, molt influenciada pel hippisme dels anys 60. No ha envellit bé. (6)

La vita davanti a sé (Edoardo Ponti, Itàlia 2020 (Netflix))

Adaptació de la novel·la homònima de Romain Gary, que ja havia donat «Madame Rosa» el 1977, narra la relació d’una vella prostituta reciclada en mainadera amb un orfe del carrer. Una peça previsiblement sentimental, redimida pel bon treball del debutant Ibrahima Gueye i sobre tot d’una estupenda Sophia Loren, que conserva encara tot el seu carisma d’estrella. (7)

The Birds (Alfred Hitchcock, USA 1963 (Filmin))

Potser la pel·lícula més experimental del director, amb una incomparable qualitat de malson abstracte. La seva amenaça tenyida d’ecologisme cada dia sembla més rellevant. (9)

Qui pot matar un hippie?

Mentre hi hagi assassins compulsius i contumaços, el filó de les sèries de «true crime» tenen la pervivència assegurada. La penúltima que ens ha arribat és «The Serpent» (Netflix) sobre un tal Charles Sobhraj que a mitjans dels anys 70 es va dedicar a drogar i robar passaports i xecs de viatge als motxillers incauts que freqüentaven la ruta hippie que passava per Nepal, Índia i el Sud-est asiàtic. Basat a Bangkok i amb la complicitat d’una nòvia canadenca, Sobhraj —que, si s’ha de fer cas al guió, estava ressentit pel tracte que rebia pel fet de ser mestís— va carregar-se un mínim de dotze joves blancs i de bona família abans no comencessin a buscar-li les pessigolles, gràcies sobre tot a la intervenció d’un persistent diplomàtic holandès.

La sèrie de vuit capítols d’una hora és una coproducció de la BBC i Netflix, de manera que els valors de producció són alts i l’ambientació d’època, ben aconseguida. Poc més de bo puc dir de «The Serpent» amb el guió de Richard Warlow i Toby Finlay com el seu element més perjudicial. L’acció va contínuament endavant i endarrere en el temps —amb cartells explicatius del tipus «tres anys abans», «dos mesos més tard», «una hora abans»…— de manera que no aconseguirem veure més de cinc minuts seguits situats en el mateix marc temporal. Això, apart d’allargar artificialment la narració, la fa esdevenir confusa i ens deixa amb la sensació de no saber mai en quin punt ens trobem. Una altra molesta estratagema del guió és l’abús dels moments de suspens, suggerits per la música i la planificació però, com es descobreix en últim terme, sense cap motivació real (o amb una motivació construïda contra la versemblança).

Els intèrprets tampoc no són com per tirar coets. Tahar Rahim, la revelació d’«Un profeta» de Jacques Audiard, no té el carisma seductor que se li suposa a Sobhraj i suggereix més aviat un «quinqui» de barriada. La britànica Jenna Coleman, a qui vam descobrir com a reina Victòria a la sèrie homònima, no entusiasma i, segons els experts, és incapaç d’imitar el francès del Quebec. Billy Howle, que fa del diplomàtic, hi posa molta intensitat, però és un actor directament mediocre.

No recomanaria «The Serpent», però es pot aguantar per l’exotisme de les localitzacions, pel suspens induït que comporten tots aquests criminals impunes i pel maliciós sadisme amb el que es tendeix a contemplar el maltractament de hippies rics. 

Boges d’ahir, d’avui i de sempre

Potser resulta difícil avui dia fer-se una idea del rebombori que va causar la pel·lícula «La cage aux folles» en el seu moment. A l’inici va ser una peça de teatre comercial de Jean Poiret, estrenada l’any 1973 al Théâtre du Palais Royal amb el protagonisme de Michel Serrault i el mateix Poiret, representada prop de 1800 vegades i vista per un milió d’espectadors. Malgrat l’èxit, i potser a causa del tema encara audaç per l’època, cap productor francès va gosar portar-la a la pantalla i per això la versió cinematogràfica («La cage aux folles» (Édouard Molinaro, 1978)) va ser filmada a Cinecittà amb banda sonora d’Ennio Morricone i el George de Jean Poiret convertit en el Renato d’Ugo Tognazzi.

El film, com l’obra de teatre, no deixa de ser una comèdia vodevilesca que basa la seva gràcia en la clàssica hilaritat que provoca l’amanerament i la ploma d’una colla de marietes estereotipats. Malgrat aquesta font de rialles, avui posada sota sospita d’incorrecció, la història acaba convencent pel fet de col·locar al seu centre una parella d’homes que demostra estimar-se malgrat les dificultats i que és capaç d’educar un fill sense la intervenció de cap mare. Que el «dolent» de la funció sigui un diputat ultraconservador que desaprova el tipus de vida que porten Renato i Albin és el detall definitiu per acabar de concitar la nostra simpatia.

La versió fllmada de «La cage aux folles» fou un èxit colossal a França i a Itàlia. Com a «Vicios pequeños» (un títol, traducció de l’italià «Il vizietto»,  que m’agrada més que l’original) va funcionar també molt bé a Espanya. Per la seva banda als Estats Units fou tot un fenomen: de 1980 a 1998 es mantingué com la pel·lícula en llengua estrangera més taquillera, aspirà a tres Oscar —poc merescuts i que no va guanyar— al millor director, millor vestuari i adaptació, i l’any 1983 es convertí en un musical de Broadway firmat per Harvey Fierstein i Jerry Herman. En canvi, la inevitable adaptació al cinema de Hollywood no es produí fins al 1996, quan el seu moment ja havia passat i l’argument resultava una mica anacrònic. 

La cinta, «The Birdcage» («Una jaula de grillos»), escrita per Elaine May i dirigida per Mike Nichols, trasllada l’acció a Miami, afegeix el tema de l’antisemitisme a l’homofòbia, i converteix la «boîte» de transvestits una mica tronats de Saint Tropez en un antecedent de les aerodinàmiques «drags» del concurs de RuPaul. Amb tot, la versió és molt decent i, al meu parer, només falla en l’error de càsting de Robin Williams, que compon un personatge poc creïble i fa enyorar l’estupend play-boy oliós que va crear Ugo Tognazzi. En canvi, Nathan Lane i Gene Hackman són bones contrapartides de Michel Serrault i Michel Galabru; i Dianne Wiest, com a esposa del senador conservador, dóna dolça entitat a un personatge que al film original era nul.

Com a curiositats dignes de remarcar citaré la presència de Christine Baransky, anys abans de «The Good Wife», i Calista Flockhart pre-«Ally McBeal», qui amb trenta-dos anys ha de figurar que en té divuit. Hank Azaria, jueu de Queens, interpreta al colorista criat guatemalenc amb un d’aquells accents impossibles que actualment resulten imperdonables. Precisament Azaria acaba d’excusar-se amb la comunitat índia per haver estat donant veu durant anys al botiguer Apu dels Simpsons. És clar que el criat negre de la versió francesa, que s’adreça al fill del senyoret com a «petit amo blanc», avui seria censurat a les pantalles de mig món.

Per fortuna, sigui en versió de «Vicis petits» o de «Gàbia de grills», la rialla encara és garantida. I lliure de plaer culpable.  

Notes de lectura: David Copperfield (2)

'David i Dora' de Frank Reynolds

La primera vegada que David Copperfield va veure Dora Spenlow, hi va caure rendit incondicionalment: va ser un amor a primera vista de manual. A partir d’aquell moment David no tenia ulls per a res més i no podia entendre com la resta de la Humanitat no estava cantant nit i dia lloances a la figura de Dora. Hem de suposar que la noia tenia una agradosa aparença, però no hi ha res més que ens la faci atractiva, si hem de fer cas a la descripció que ens proporciona Dickens. A Dora li agrada presentar-se a si mateixa com poruga, infantil, incapaç de prendre cap decisió pràctica i necessitada del control permanent d’un adult. Lluny de dissuadir David, aquests defectes semblen ser interpretats com si de virtuts es tractessin. Però no ho podem atribuir només a la ceguesa pròpia de l’enamorat, ja que tots els amics de David —en lloc d’advertir-lo que a la noia li falta un bull— coincideixen a trobar-la adorable. Fins i tot la tieta Betsey, que a la resta d’assumptes de la novel·la exhibeix un criteri independent i ben fonamentat, sembla riure-li totes les gràcies.

Com ja es veia a venir, un cop celebrat el matrimoni es fa palesa l’absoluta inutilitat de Dora per a la vida domèstica, ni tan sols en la relativament senzilla tasca de supervisar el servei. Totes aquestes contrarietats no semblen refredar l’encaterinament de David, que es mostra perfectament conformat d’haver-se casat amb una autodenominada «doneta criatura» (child-wife), encara que la seva vida de casat sigui un pur desgavell. Malgrat tot, com que Dickens té designis més alts pel seu protagonista, es treu de la màniga una d’aquelles malalties literàries inexplicables que et va debilitant lentament fins a matar-te i força Dora a fer mutis sense gaires drames. És un gir de guió que des de l’època de Dickens mai no ha satisfet ningú, tot i la poca simpatia que desvetlla aquesta noia tan bleda entre els lectors moderns: sembla que la pobra xiqueta ha estat utilitzada com a mera estació de pas en la maduració del protagonista. Amb molt bon criteri la recent adaptació d’Armando Ianucci optava per una solució del tot post-moderna: era la mateixa Dora la que veia que aquella relació no anava enlloc i decidia sortir de la trama per pròpia decisió.

La mort de Dora, és clar, deixa el camí lliure perquè David es casi amb la dona que Dickens li havia destinat d’entrada: Agnes Wickfield. Si bé s’ha volgut identificar Dora Spenlow amb la capriciosa Maria Beadnell, primer amor del novel·lista, resulta difícil pensar en la seva esposa Catherine quan es llegeix sobre Agnes. David i ella es coneixen des dels temps escolars i repetidament la tracta com a «germana». Lleial, assenyada, devota del seu pare alcohòlic (fins a límits que faciliten la seva fallida professional), Agnes representa totes les virtuts de la bona esposa i mare segons els criteris dictats per la societat victoriana. Amb ella David s’assegura una pau domèstica que no interferirà amb la seva carrera com escriptor. No és de cap manera un ideal romàntic, però ningú ens va dir que David Copperfield tenia reputació de ser un gran amant. 

Entonats

Quatre professors d'una escola de Copenhague  en crisi de la mitjana edat protagonitzen "Una altra ronda" ("Druk") de Thomas Vinterberg. Reunits en un sopar d'aniversari, decideixen posar en pràctica les teories d'un psiquiatra que sosté que una dosi controlada d'alcohol afavoreix la creativitat i la relaxació. Previsiblement els primers dies l'experiment funciona força bé... i després, gràcies als hàbits de consum del típic bevedor danès, s'espatlla amb resultats catastròfics.

Sí, el pitjor que es pot dir d'aquest "Druk" és que durant gran part del seu metratge segueix una senda no gaire sorprenent. Evita però l'alliçonament i acaba amb una inesperada nota hedonista, que és l'únic realment insòlit. Vinterberg ho filma de forma propera, naturalista, sense trampes de guió, i es fa acompanyar d'un quartet protagonista excel·lent, on destaca el sempre magnètic Mads Mikkelsen.

Tanmateix, després dels premis i el rebombori que l'acompanya, m'esperava una mica més, un plus de genialitat que no he sabut trobar. M'ha passat recentment amb altres títols com "Minari" o "Nomadland", que els resultats no han estat a l'altura de l'expectació. Potser tot és conseqüència d'una temporada amb escassetat d'estrenes per causes mèdiques conegudes de tothom.

Notes de lectura: David Copperfield (1)

És conegut el recurs de Dickens de caracteritzar fortament els seus personatges (especialment els secundaris) per fer-los reconeixibles a l’instant. Els sol identificar amb els trets personals més perceptibles, que poden abastar tant les formes com es captenen i es relacionen, les seves particulars aparences físiques o algunes idiosincràsies del llenguatge amb el que es comuniquen. Aquest conjunt d’identificadors, que funcionen gairebé com una etiqueta que penja del coll del personatge, facilita l’orientació del lector en novel·les on el nombre de personatges és molt superior a l’habitual; però li ha costat a Dickens l’acusació de reduir de vegades la comèdia humana a un cert esquematisme.

No obstant, aquest comportament monolític dels personatges, repetit en successives escenes al llarg de la novel·la, pot canviar de sobte quan la trama ho requereix. Vegeu per exemple Mrs Gummidge, la vella vídua que ha estat acollida per Daniel Peggotty i que es passa mig llibre ploriquejant, trobant a faltar el seu difunt marit i lamentant la seva solitud, amb un efecte més còmic que patètic. Tanmateix, quan Little Emily desapareix abduïda per Steerforth, la bona dona abandona els plors i es converteix en la guardiana de la llar, la que encén cada vespre una espelma a la finestra en espera de la fugitiva.

De la mateixa manera l’esplendent Wilkins Micawber, una de les grans creacions còmiques dickensianes, discorre per bona part de la trama entre excessos retòrics,altíssimes intencions i un estat de fallida permanent atribuïble a una inclinació més gran per les paraules que pels actes. Però quan es posa a treballar sota les ordres d’Uriah Heep sembla perdre tota la bonhomia que el caracteritza (en Dickens, aquests canvis sobtats solen ocultar un complot per desemmascarar algun briball). I les últimes notícies que tenim d’ell —després d’haver-lo vist empresonat per deutes la major part del temps—, és que va retornar puntualment tots els terminis del préstec que li havien fet els seus amics i que, en arribar a Austràlia, s’ha convertit no sols en un ciutadà exemplar sinó en un dels pilars de la comunitat. Com es pot constatar les necessitats del guió són més fortes que el caràcter de qualsevol home o dona. 

Filmoteca forçosa (40)

 

Raising Arizona (Joel & Ethan Coen, USA 1987 (Disney Star))

La comèdia més divertida dels Coen i la que més s’assembla als dibuixos de la Warner Brothers. Un guió de ferro, una partitura electritzant de Carter Burwell i uns excelsos Nicholas Cage i Holly Hunter al servei d’una pallassada amb un cor d’or. (9)

Il sorpasso/L’escapada (Dino Risi, Itàlia 1962 (Filmin))

Dia de festa en una Itàlia embarcada a la «dolce vita»: el món és dels vividors. Retrat generacional de l'Europa del desenvolupament. Memorables Gassman i Trintignant. (8)

Anchorman (Adam McKay, USA 2004 (DVD))

Una mirada al masclisme que imperava a la televisió dels anys 70. Té fama de ser una de les millors comèdies dels anys 2000, però crec que exageren. Té els seus moments, però. (6)

The Hunt/La caça (Craig Zobel, USA 2020 (Movistar+))

Sàtira «gore» que caricaturitza les elits il·lustrades i políticament correctes amb total manca de subtilesa. Se salva com a film d’acció histriònica gràcies a una impassible Betty Gilpin. (5)

El agente topo (Maite Alberdi, Xile 2020 (Filmin))

Barreja de ficció i documental sobre un octogenari que s’infiltra a una residència d’ancians. Malgrat un missatge alliçonador, resulta tan trist com tendre. (7)

Psycho/Psicosi (Alfred Hitchcock, USA 1960 (Filmin))

Revolucionària tant per l’estructura narrativa com per la forma de representar l’horror. Magistral des dels títols de crèdit de Saul Bass i la partitura de Bernard Herrmann, fins els rostres icònics de Marion Crane i  Norman Bates. Més de 60 anys sense perdre gota de vigència. (9)

Return to Copperfield

«David Copperfield», publicat en forma de serial entre 1849 i 1850 té l’envejable reputació de ser la novel·la favorita del seu autor, possiblement perquè es tracta d’una versió idealitzada de la seva pròpia biografia. Episodis com el de la feina del David infant al negoci del mercader de vins, la relació i posterior matrimoni amb la capriciosa Dora Spenlow o els seus inicis com cronista taquigràfic al parlament tenen fidel correspondència amb fets similars viscuts per Dickens. Algunes d’aquestes circumstàncies, com per exemple l’explotació infantil que va patir a la fàbrica de betum, eren ignorades per la seva família i només foren revelades pòstumament; s’entendrà per tant l’alleujament que devia sentir el novel·lista en poder obrir el seu cor, protegit darrera la pantalla de la ficció.

I tanmateix, «David Copperfield» no es compta entre les meves novel·les preferides de l’autor, tot i que devia de ser la primera seva que vaig llegir a l’adolescència, en una versió seriosament esporgada (si jutgem pel seu nombre de pàgines) d’Editorial Juventud. Per què no em fa el pes «Copperfield»? Potser per la seva previsible linealitat, que s’inicia a la primera pàgina amb el naixement de l’heroi i no el deixa fins prop de mil pàgines més tard, quan ja el tenim ben instal·lat a la vida, feliç per sempre més. Segurament coincideixo en l’opinió amb la de Holden Caulfield, el precoç narrador de «El vigilant en el camp de sègol» de Salinger:

Si de debò en voleu saber alguna cosa, probablement el primer que voldreu saber és on vaig néixer, i com va ser la meva pollosa infantesa, i a què es dedicaven els meus pares i tot el que va passar abans del meu naixement, i tota aquesta merda de tipus David Copperfield, però no tinc cap ganes de posar-m’hi, si us he de dir la veritat.

M’estimo més un Dickens menys episòdic, no centrat en un sol protagonista, més aviat amb una visió coral i polièdrica de la vida. I és cert que la meva favorita «Great Expectations» és també una aventura unipersonal, que comença amb la infantesa del protagonista i es prolonga fins la seva maduresa; però la seva ben lligada trama s’engega ja a la primera pàgina amb l’encontre al cementiri de Pip i Magwitch i conclou a l’última plana amb una ambigüitat moral molt més verídica que el rodó final feliç de «Copperfield». T’ho miris com t’ho miris, David és un heroi deficient, molt més reactiu que dotat d’iniciativa pròpia. Ja a la primera frase de la novel·la revela els seus dubtes: «Si reïxo a ésser l’heroi de la meva pròpia vida, o bé si aquesta posició escau a algú altre, a aquestes pàgines pertocarà de mostrar-ho». Curiosament el protagonista ha de lluitar al llarg del llibre per prendre possessió del seu nom veritable, mentre va sent batejat arbitràriament per diversos personatges: Davy per la seva mare, Trot o Trotwood per la tia Betsey, Daisy pel seu amic Steerforth, Doady per la seva estimado Dora o Mr Copperfull per la seva dispesera Mrs Crupp.

Apart de la mania que té l’autor de donar nom i característiques particulars a tot ésser humà (per petit que sigui el seu paper) que apareix a les seves pàgines, és inevitable que una novel·la tan llarga contingui personatges i moments de pur farciment (la nana Miss Mowcher, el conflicte més aviat abstrús del doctor Strong i la seva jove esposa…) Fins i tot amb la inclusió dels quatre capítols retrospectius, que permeten resoldre el pas del temps en poques línies, el nombre de pàgines acaba pesant, especialment a les dues-centes darreres, on la voluntat de deixar-ho tot tancat i ben tancat obliga el novel·lista a acumular més finals successius que a «El retorn del rei». I quina dèria d’enviar-los tots a Austràlia! 

Amb tot no negaré que la relectura m’ha proporcionat molts bons moments, especialment en les escenes que no recordava, on Dickens brilla amb els seus inesperats detalls còmics.

em presentà amb molta de cerimònia a una tremenda senyora amb vestit negre de vellut i un gran capell també de vellut negre, la qual recordo que em va semblar una parenta pròxima del príncep Hamlet: la seva tia, diguem.

[…] Per a esmenar-ho, la tia de Hamlet tenia la tara de família de deixar-se anar al soliloqui, i s’allargava, per a ella mateixa i d’una manera descosida, sobre cada tema proposat. Aquests, de segur, no foren sinó pocs, però com que sempre anàvem a caure a la sang blava, comptava amb una àrea tan dilatada per a l’especulació abstracta com el seu mateix nebot.

Haguéssim estat una partida d’ogres, la conversa no hauria pas adquirit un caient més sangonós. 

Els límits de l’ortodòxia

Fa poc escrivia sobre la capacitat que tenen les sèries de televisió per acostar-nos a altres realitats que estan també en aquest món. Si «Ramy» tracta de musulmans egipcis emigrats als Estats Units, «Shtisel» al seu torn va d’una família Haredi (jueva ultraortodoxa) que viu en un barri de Jerusalem. Les seves dues primeres temporades, després d’una lenta penetració en els mercats internacionals, ja ens havien enamorat fa un parell d’anys, i ara arriba la tercera, sota la protecció i les millores de factura tècnica que sol garantir Netflix per satisfer una massa de seguidors en creixement continu.

Poc té a veure «Shtisel» amb les intencions de denúncia que mostrava ben visibles la sèrie «Unorthodox» sobre la repressió de la dona a algunes comunitats jueves de Brooklyn, sinó que intenta mostrar una quotidianitat marcada per problemes molt similars als que pot patir qualsevol família de la societat post-industrial. Cert que l’embolcall pot resultar poc atractiu (pisos de decoració espartana, vestuari d’una quicor que ni els coreans del nord i una gastronomia per tallar-se les venes) i alguns dels costums (els matrimonis convinguts, l’estudi del Talmud com a «modus vivendi» de quasi tots els mascles, la xenofòbia contra els que no pertanyen a la tribu…) pot semblar anacronisme de segles anteriors, però les persones que hi habiten es mouen en el fons (i en la superfície) per sentiments, passions, vicis i defectes totalment universals.

De fet bona part de les trames de «Shtisel», especialment en aquesta tercera temporada, tracta de quelcom tan comú com és la dificultat per aconseguir un bon matrimoni i els casos presentats abasten totes les edats de la vida, des dels post-adolescents fins els jubilats. És un material, si voleu, més vell que l’anar a peu i que ha estat present en els serials de tota la vida; aquí mostrat amb colors de novetat i amb uns intèrprets excel·lents. Veure l’actuació de Dov Glickman fent del patriarca familiar —rondinaire, golafre, manipulador— ja és tot un regal, com resulta admirable la jove Shira Haas, precisament protagonista de la mencionada «Unorthodox». Michael Aloni, per la seva banda, es fa perdonar el seu personatge cagadubtes per la dolça tristesa que infonen els seus ulls verds.

Tragicòmica, pausada, amb ecos d’una vida anterior molt menys trepidant que la nostra, la família Shtisel constitueix una estupenda companyia per sobretaules de tafaneria i cafè.