A tot arreu com a casa

Si no vaig errat, el brillant polígraf Raül Garrigasait es va donar a conèixer l’any 2012 amb el peculiar assaig «El gos cosmopolita i dos espècimens més», títol recuperat (i amb un apèndix afegit) el gener d’enguany a Edicions de 1984. Es tracta d’un llibre breu i inclassificable, que reuneix tres personatges d’un grau variable de realitat històrica, però que comparteixen igual categoria llegendària i una certa adscripció al concepte del cosmopolitisme en les seves diverses accepcions.

Obre el volum l’assaig «El gos cosmopolita», sobre el filòsof cínic Diògenes —l’apel·latiu «cínic» provenia precisament de la paraula grega per anomenar els gossos— una figura de vida excèntrica que ens ha deixat un abundant aparat anecdòtic que supera amb escreix el gruix de les seves doctrines filosòfiques. D’ell en recordem allò de fer vida dins d’una bota o aquell cop que Alexandre Magne el va visitar i el filòsof li va demanar que s’apartés i no li tapés el sol. Però de cara al que ens ocupa, el que té més interès és la professió de fe en el cosmopolitisme que va pronunciar Diògenes.

Entre les sortides de to humorístiques que conformen la vida de Diògenes, n’hi ha una que ha estat desvinculada de la resta amb més èxit que cap altra i ha propiciat innúmeres adhesions solemnes, sovint expressades amb posats de circumspecció. És aquella anècdota segons la qual, quan li preguntaven d’on era, el cínic responia: «Sóc ciutadà del món». Però aquesta traducció, que passa les paraules del personatge grec pel sedàs del Segle de les Llums, més que aclarir la frase original, la cobreix de runa.

Aquesta ciutadania universal que han esgrimit tothora els que volen creure’s contraris als nacionalismes poc té a veure amb el model de vida que proposava el cínic grec, per a qui el cosmos en el que volia integrar-se estava format exclusivament pel món natural i del qual l’ordre social era la seva antítesi. Així advocava per una vida no sotmesa a les lleis humanes, regida només per les necessitats físiques de l’aliment, el son i el plaer sexual. Si hagués sigut del tot conseqüent, s’hauria allunyat dels seus congèneres per viure en un aïllament silvestre, però una certa vocació exhibicionista el duia a exhibir la seva austeritat vital en ambient força concorreguts.

Un cop desfet el malentès que rau en l’etimologia del mot «cosmopolita», el segon assaig («L’holandès volador») s’ocupa d’aquella vella llegenda del Nord d’Europa sobre el mariner condemnat a navegar eternament a menys que trobi una donzella disposada a sacrificar-se per ell. Aquest és un cosmopolita contra la seva voluntat, que ha sigut glosat irònicament per Heine i, amb grans dosis de romanticisme, per Wagner. Garrigasait hi veu un precursor dels turistes internacionals actuals, condemnats a vagar sense satisfacció ni aturall per uns escenaris mancats de significat.

Finalment, a «El camaleó català», el cosmopolitisme és el de l’home nou que havia de néixer com a fill de la revolució russa. «Lliurat amb cos i ànima a l’objectiu més elevat —la creació de la societat mundial perfecta— feia la seva vida en nom de la col·lectivitat i veia tota forma d’egoisme com una romanalla burgesa que calia esborrar de la capa de la terra. Als qui incorrien en el vici de l’individualisme, l’espècimen en qüestió els acusava de tenir una consciència hipertrofiada de la personalitat; les vel·leïtats dels intelectuals —l’escepticisme, el liberalisme, l’humanisme abstracte— no l’enganyaven ni el seduïen.» Com a encarnació d’aquest home nou, Garrigasait proposa al proteic i misteriós Ramon Mercader, el nostre cèlebre compatriota que ha passat a la posteritat per clavar un piolet al crani de Trotsky. En el seu cas el cosmopolitisme l’exercí de forma pràctica en escenaris privilegiats tant del Nou com del Vell Món.

Què ens ha volgut explicar Garrigasait en definitiva amb l’exposició d’aquests tres personatges heterogenis? Diu ell a l’epíleg: «Aquest llibre no té conclusions en el sentit lògic de la paraula, perquè està fet d’una matèria alhora massa humana i massa indefinida.» Ens queda doncs lliurar-nos a les seves mans expertes i llegir la seva lúcida prosa, tot deixant que lliguí referències, èpoques i conceptes de forma tan erudita com inesperada. En sortirem una mica més savis, però també més feliços per la infreqüent conjunció del bon assaig i la bona literatura.