Noves normalitats

No hauria de sorprendre ningú que no conegués res sobre el concurs de narrativa eròtica feminista ForaDeNorma que l’any passat va arribar a la seva tercera edició. En primer lloc perquè és un gènere literari massa adreçat als resultats i on l’interès formal i la profunditat de pensament semblen més aviat secundaris; i en segon terme perquè començo a tenir una edat en la qual atiar la libido no sembla un objectiu prioritari. Si he llegit doncs aquest «Sexe fora de norma. Literatura eròtica feminista» editat per Raig Verd el març de 2021, on es recullen dotze dels contes presentats a l’última edició del concurs, és perquè hi apareix el conte d’una amiga. No hi ha més.

De la lectura del llibret n’he tret algunes conclusions. Per començar, que la literatura eròtica feminista (encara que alguns relats els han escrit homes), sempre està protagonitzada per dones. Els homes hi apareixen de forma minoritària i, per evitar qualsevol fal·locentrisme, els penis són pràcticament inexistents: la llengua i els dits són els únics òrgans masculins permesos. Més complicat és decidir què és el que està fora de la norma, perquè la sexualitat ja és en essència un territori sense llei. En aquestes pàgines hi trobarem lesbianisme, transsexualitat, hermafroditisme, petits ginys electrodomèstics destinats a proporcionar plaer i una nina (no sé si inflable o no). Alguns protagonistes escapen de l’estandardització —una dona sorda, una altra a qui se li ha practicat una mastectomia, una parella d’ancians—, tot i que després no es fa gran cosa amb aquestes característiques. En un parell d’ocasions es fa servir un llenguatge que evita la connotació de gènere, però el resultat sona una mica com una «chinoiserie» (Li Sand la va llepar dels pits al melic.) Cal fer notar també la presència de la pandèmia en alguns dels contes, encara que només sigui per afegir el color ambiental d’una mascareta.

El conte guanyador es titula «Follar normal» i l’ha escrit Alba Serrano Giménez. Tracta de la important qüestió del consentiment i, a força de voler ser didàctic, acaba semblant un manual d’instruccions: converteix una trobada sexual en una cosa tan divertida com preparar l’esborrany de la declaració de la renda. Pel meu gust és molt superior «Tardes» de Bel Olid (única escriptora del recull que em sonava (apart de la meva amiga)), tant per l’estil com per l’ambigüitat de gènere dels seus protagonistes adolescents.

«Tinderejar» de Montserrat González Cardús el protagonitza una divorciada de cinquanta anys llargs que descobreix les virtuts i defectes de Tinder. Informatiu fins a l’hiperrealisme, conté una de les poques escenes de sexe que m’han semblat suggeridores i deixa amb ganes de més. «Les piles» de Lluís Planellas Giné, sobre l’erotisme que suscita la presència de les forces de l’ordre, és un dels pocs contes que inclou un benvingut element humorístic. I «Lletròfila: una fantasia textual» d’Òscar Arenas Larios empra un llenguatge molt elaborat, encara que costi creure que una columna periodística d’opinió pugui proporcionar orgasmes dominicals.

De la resta, on hi ha inversemblances com un aparell de realitat virtual que et fa viatjar al futur o una rebolcada marítima amb crancs i pops, llocs comuns com l’intercanvi de parelles o els matrimonis oberts, i una tòpica correlació entre gastronomia i erotisme, no cal insistir en la seva escassa rellevància. I encara m’en deixo algun que directament produeix vergonyeta. Quatre (Olid, González Cardús, Planellas Giné i Arenas Larios) de dotze no és un saldo gaire positiu. Destrempant més aviat.