Enganxat al cavall

Des de fa més d’un any tenia pendent dedicar-li un apunt a la temporada sisena i final de «BoJack Horseman», emesa a Netflix en dues tongades de vuit capítols cadascuna el 25 d’octubre de 2019 i el 31 de gener de 2020. Tant de temps havia passat de fet, que vaig haver de refrescar-la aquest febrer (i molt de gust que ho vaig fer). Com correspon a una temporada conclusiva, BoJack intenta fer net amb el seu passat després d’haver tocat fons al final de l’anterior, així que comença  ingressant a una clínica de rehabilitació. No ho tindrà fàcil, i a més es veurà obligat a exercir (contra la seva voluntat) de mentor de les desintoxicacions d’alguns companys de reclusió.

Després encara li quedarà la tasca de reconciliar-se amb vells amics escampats pels quatre extrems dels Estats Units, mentre que a la consciència li pesen totes les traïcions que van anar acompanyant la seva carrera d’estrella de les «sitcoms»; traïcions de les que ja no podrà redimir-se, perquè totes les seves víctimes són mortes. Efectivament, la sisena temporada d’aquesta alegre comèdia d’animals antropomorfes d’animació prossegueix el seu perillós costum de barrejar els temes seriosos —les addiccions, la depressió, les malalties mentals, el suïcidi— amb l’humor més poca-solta, sense oblidar la crítica mordaç als signes dels temps.

I això articulat a través d’una llibertat formal que no deixa de sorprendre per la riquesa dels seus recursos. De vegades és només un detall gràfic —la figura desdoblada múltiples vegades de Princess Carolyn, reclamada per les inacabables exigències de la maternitat, o la pantalla dividida per una conversa telefònica a cinc veus—, d’altres afecta a l’estructura de tot l’episodi. En el vuitè capítol no hi apareix ni un dels cinc protagonistes (BoJack, Diane, Princess Carolyn, Mr Peanutbutter i Todd), mentre que al capítol final, ambientat durant una festa de casament, només tenen veu aquests cinc protagonistes. Hi ha fins i tot un episodi, situat entre la vida i la mort, que reuneix al voltant d’una taula a tots els difunts que BoJack ha anat deixant enrere.

És en general una gran conclusió per a una sèrie que situo dalt de tot, tractant-se de tu a tu amb les més grans. La creació de Raphael Bob-Waksberg aconsegueix el doble repte de divertir i emocionar; a més, a partir d’una fauna que convida tan poc a l’empatia com és la de la faràndula de Hollywood (o Hollywoo). Reconec que sense un coneixement seriós de la llengua anglesa i un coneixement igualment profund dels «mass media» americans, l’excés d’informació que conté cada fotograma pot atabalar una mica (a mi no m’ha anat malament veure-la sencera dues vegades), però trobo que tothom mínimament interessat pel mitjà ho hauria d’intentat (i insistir, perquè la primera meitat de la primera temporada és el més fluix que té). Episodis com el que passa sota l’aigua i pràcticament no es parla, o el que està ocupat íntegrament per un discurs fúnebre ja formen part de la millor experiència televisiva de tots els temps.

Ara només queda pregar perquè a ningú se li acudeixi ressuscitar la sèrie: tal com acaba actualment, amb la seva manca d’èmfasi i la seva esquiva emotivitat em sembla pràcticament perfecte.