Esclaus de la tecnologia

L’èxit familiar més recent de Netflix és el llargmetratge d’animació «The Mitchells vs. the Machines», estrenat el passat 30 d’abril entre l’entusiasme d’uns pares que sovint han de compartir amb les criatures entreteniments que voregen l’insult. La cinta conté coses bones, però jo, que no em deixo enlluernar pel simple vertigen de l’acció, també hi he trobat coses que no són tant del meu gust.

Tècnicament no hi tinc res a dir: al darrere hi ha Mike Rianda, el molt apreciable creador de la sèrie «Gravity Falls», i l’estudi capaç d’aixecar aquella meravella de «Spider-Man: Into the Spider-verse». Els dibuixos combinen diverses tècniques que simulen sovint el seu origen computeritzat i juguen amb textures pictòriques que ho fan tot càlid i atractiu, només en el clímax final predominen les superfícies geomètriques i metal·litzades, com correspon a un món dominat per la tecnologia. Mentrestant els personatges resulten caricaturescos, simpàtics i propers, d’aquells que ve de gust que t’acompanyin una estona (i això també està bé).

La història que s’explica té dues vessants; la més espectacular és la de la rebel·lió apocalíptica de les màquines, que volen dominar el món eliminant tota presència humana. La família Mitchell serà la improbable encarregada de salvar la Humanitat. El guió sembla tenir una consideració ambivalent de la tecnologia, a la qual d’una banda culpa de tots els mals de la nostra societat, però al mateix temps el seu coneixement acaba sent la via per vèncer la insurrecció. De totes maneres no cal oblidar que el film està produït per Sony Pictures Animation i en alguns moments és un veritable catàleg de venda dels seus productes.

Però la vessant més humana (i la més irritant) és la del conflicte entre el pare Mitchell —un amant de l’aire lliure i analfabet digital— i la filla adolescent, que figura que està molt al dia i és una boja de les xarxes. Encara que la noia insisteixi que la seva família és molt «freakie», en realitat és tan normal com qualsevol altra (bé, el pare que no sap ni que és YouTube queda una mica exagerat i la mare, al final, es converteix en una mena de ninja sense que vingui a tomb). No cal tenir dots d’endevinació per preveure que al final de les seves aventures la família Mitchell estarà més unida que mai, perquè ningú no t’entén millor que la teva pròpia família. Aquest missatge es repeteix un munt de vegades, perquè ho entengui fins i tot el més negat, però no m’ha fet gaire feliç.

Tampoc m’ha fet gràcia la insistència en gags que semblen ideats per a la generació Tik-tok: filtres, emmascaraments, musiquetes mecanitzades, coloraines… El que m’ha fet riure més és Monchi, el «pug» matusser, i reconec que les seves gracietes no són gaire més madures.

En la versió en llengua anglesa destaca de lluny Olivia Colman fent la veu d’una assistenta virtual. Sembla que la versió castellana pateix d’aquesta moda recent d’utilitzar cares conegudes, encara que no tinguin experiència en el doblatge, i el resultat grinyola una mica. Per fortuna comptem també amb una versió catalana feta per competents dobladors professionals que hauria de ser l’opció preferent.