Passat de moda

Diria que el desembarcament de Ryan Murphy a Netflix s’ha de prendre com una benedicció més aviat relativa; perquè, si bé garanteix la presència freqüent de nou material LGTB a les nostres pantalles, la veritat és que la seva qualitat dins de la plataforma només es pot qualificar de deficitària. No ha fet apujar el llistó la seva darrera producció «Halston», una minisèrie de cinc capítols sobre el dissenyador de moda homònim (i monònim), en actiu entre els anys 60 i 90 del segle passat. Em sembla que aquí el nom no ens dirà gran cosa i fins i tot al seu país està lligat a una època tan periclitada com el mateix Studio 54, del qual era un dels habituals.

Escrita per Sharr White basant-se en un llibre de Steven Gaines, «Halston» és una biografia de brillant embolcall i absoluta manca de substància interior. Després de contemplar seus cinc capítols, no queda gens clar quin motiu hi havia per explicar la seva vida: dels seus mèrits creatius en queda poca constància i, si és recordat, és sobretot per ser un dels primers estilistes que va fer col·leccions per a les cadenes de grans magatzems. Tret d’això, el personatge és presentat com una diva tirànica i capriciosa que no desvetlla cap interès. Tampoc és que el guió ens ofereixi gaires pistes sobre el món interior del protagonista: aquí el que importa són les superfícies lluents i metal·litzades, el «sex appeal» del diner fàcil i les muntanyes de cocaïna. Tot molt anys 80.

No crec que a aquestes altures ningú s’escandalitzi per algunes mostres dels excessos de la droga i un parell d’escenes de «cruising» portuari, o sigui que la sèrie ha de reduir els seus atractius a un disseny de producció que entra força bé per la vista. La presència de Krysta Rodriguez fent de Liza Minnelli (íntima amiga del modista), ofereix l’oportunitat d’un parell de números musicals que animen una mica el desastre, mentre que Rebecca Dayan hi afegeix molt d’estil fent d’Elsa Peretti, la model i dissenyadora de joies que va viure les seves últimes dècades de vida a l’Empordà. Ah!, i Ewan McGregor aporta carisma (i millor planta de la necessària) per fer de Halston, tot i que l’hagués afavorit més un personatge ben escrit i no aquest sac d’histèries que ens serveixen.